José Manuel Embela: «Al Figueres hi vaig viure els millors anys de la meva carrera»

«El nostre cognom ve d’allà, de l’Empordà. T’hi sentiràs com a casa». Amb 21 anys, José Manuel Embela i Pi (Barcelona, 1972) va fer les maletes i deixar la zona de confort al seu poble, Altura (Castelló), per acceptar una oferta del Figueres i aterrar d’on era originària la família de la seva mare. S’havia inflat a fer gols al Terol, a Tercera, i havia cridat l’atenció del Saragossa i algun altre equip, però la proposta per jugar a Segona B d’un Figueres, que acabava de baixar de Segona A, el va convèncer. Aquell «sí» li canviaria la vida perquè a l’Alt Empordà, hi viuria «els millors anys» de la seva carrera esportiva. Tant, que malgrat haver passat ja dues dècades, encara té la recança de saber què hauria passat si hagués refusat l’oferta del Màlaga i s’hagués quedat més temps a Vilatenim. Allà hi va viure gairebé de tot. Des de dues fases d’ascens a Segona A fallides contra Getafe i Atlètic de Madrid B el 1994 i el 1996, fins a una victòria als penals contra el primer equip del Barça de Cruyff a la Copa Catalunya. «Vaig marcar el meu a Lopetegui», recorda cofoi. I tot, mentre descobria les Roses, Cadaqués i altres «racons preciosos» amb la seva dona Elvira i el seu fill gran i feia amistat amb Ferrer, Curós, Márquez, Gratacós o Bernal. "Només gardo tres samarretes de futbol: «La del València, la de Guinea i la del Figueres amb el dorsal 9», diu deixant clar el seu sentiment figuerenc.

Després de Figueres, passaria per Màlaga, Nàstic, Ceuta, Universidad de las Palmas, Foyos, Girona, Terol, Vall d’Uixò i Altura abans de prendre l’altra gran decisió de la seva vida. La que l’encaminaria cap al sector de la indústria metal·lúrgica gràcies a la proposta d’una empresa valenciana amb la qual es formaria en un procés exclusiu en què tan sols treballen una dotzena d’empreses més al món. Mai havia estudiat ni s’havia plantejat dedicar-se a aquest ram i, de cop, es trobava sent superintendent de línia. «Era una oportunitat molt bona i m’hi vaig llançar de caps». Tot plegat va dur-lo a replantejar-se la vida i fer un cop de cap. Va continuar jugant a futbol al poble fins que va decidir plegar i centrar-se en la feina. Ara bé, el futbol és molt addictiu. Tant, que al cap d’uns anys, el cuc se li va remoure altre cop i va fer que hi tornés. Ara ja com a entrenador. Va crear una escola de futbol a Altura i després es va integrar al planter del Vila-real on va treballar sis anys des del benjamí fins al juvenil (2005-11). «Vaig dirigir Aleix Garcia, amb qui guardo una molt bona amistat amb la família». L’aprenentatge al Vila-real el va aplicar al Terol, a qui va dur a Segona B. També estaria a la selecció sub16 i olímpica de Guinea i acadèmia de categories inferiors del Mogreb Tetuan marroquí on aprendria àrab i l’afegiria al català, castellà, francès i anglès com a llengües que domina.

El futbol l’omplia, però el bagatge i coneixement de l’àmbit industrial van fer que una empresa d’Oman hi contactés per ser l’enginyer de processos d’una planta nova que obrien al país. I cap allà falta gent. Tres anys després, i amb el futbol aparcat -sembla- definitivament, va entrar a una empresa nord-americana molt potent al sector com a business development mananger (BDM). «Sóc l’encarregat de donar suport tècnic a les empreses de la zona àrab i en faig seguiment». I què vol dir això? Doncs que amunt i avall altre cop. Barcelona, Doha, Dubai, Bahrain, Jordània, Egipte, Amsterdam... «Visc als aeroports. Puc estar fora de casa dues setmanes i agafar vols cada dos dies. Mira que vaig fer quilòmetres amb bus quan era futbolista, però ara amb els avions ja n’he fet molts més». 

Parla amb passió de la feina tot i que admet que «gaudia més» sent futbolista. És el que somiava aquell marrec format al planter del València que somiava ser Rabah Madjer i que era internacional espanyol sub16. De la generació de Molina, Javi Navarro o Sánchez, entre altres, ell tan sols va fer algun entrenament amb el primer equip de Víctor Espárrago. A Mestalla no li van donar oportunitats ni tampoc la possibilitat de lluir les trenes amb què va fer furor a Figueres. «No volia pas crear tendència! M’agradaven. Com que a València ho tenia prohibit, a Figueres em vaig alliberar», riu tot recordant «l’estima especial» de l’afició empordanesa que no oblidarà «mai», com tampoc el tracte «exquisit» de la família Miquel.

També guarda bon record dels mesos que va estar al Girona, a Tercera, la segona part del curs 1999-00 en l’època de Constel·lació Esportiva. «Era un grup molt heterogeni, amb gent de Girona i molts de fora. Jo feia una mica de nexe perquè ja havia estat per aquí i en coneixia molts». L’etapa a Montilivi (8 gols en 18 partits) va estar marcada per una oferta de l’Alabès, llavors Primera. Era un tren que no es podia escapar i més veient com el club gironí li donava, d’entrada, el vistiplau perquè marxés. Tanmateix, a darrera hora, i quan la seva dona ja era cap a Vitòria, el president Antoni Escudero va tancar-se en banda. «O els 90.000 euros de la clàusula o res», va dir. I es va haver de quedar a Tercera. «Això sí, el partit següent li vaig dedicar els tres gols que vaig marcar a Reus». 

Fill d’un enginyer de telecomunicacions que va venir de Guinea a Sevilla a estudiar i va conèixer la seva dona Barcelona, quan treballaven a l’aeroport del Prat, la nissaga futbolística, l’ha continuat un dels seus fills, Aitor, exporter del Reus o del Figueres, internacional guineà i actualment al Soneja valencià.