«Vaig passar més por que amb el limfoma, però ara ja estic a punt per tornar»

Amb la mateixa honestedat i valentia que el 2022 va posar per lluitar (i superar) un limfoma de Hodgkin, la jugadora de l’Spar Girona s’acaba de recuperar d’un edema ossi al peu esquerre que li ha impedit debutar en aquesta temporada. A l’estiu, a més, venia d’un altre moment complicat de salut, una anèmia hemolítica que la va tenir 25 dies ingressada a l’Hospital del Mar de Barcelona. Amb 27 anys ja està a punt per tornar. Amb més força que mai i el mateix somriure. 

La lesió i la malaltia han quedat enrere i torna a estar en dinàmica d’equip (diumenge ja va fer la roda d’escalfament). Està a punt per tornar a jugar?

Sí, estic totalment en dinàmica d’equip, fent els entrenaments al complet amb la resta de jugadores. Tot el procés ha sigut molt progressiu i hem tingut molta cura. Patia una lesió de llarga durada, on cal vigilar molt els tempos, i tot i que només portava dos entrenaments complerts amb l’equip vaig estar molt contenta diumenge de fer la roda d’escalfament a Fontajau, sentir-me jugadora un altre cop, sentir-me part de l’equip.

Però mai no ha deixat de sentir-s’hi, sempre durant tot el procés de recuperació se l’ha vist donant suport des de fora.

Això és cert. Quan estàs lesionat formes part de l’equip d’una altra manera i aportes altres coses, no a la pista, però si d’altres maneres. Li deia que et sents jugadora perquè tornes a fer la roda, ets a la pista, i et sents dins del partit encara que diumenge no jugués. A mi ja m’ho diuen que soc una mica cabra boja i la veritat és que penso que si em necessiten, aquí estic. M’haguessin dit per jugar contra el Gernika i m’haurien faltat cames per córrer. He de ser conscient del moment on estic. He d’anar amb calma. Diumenge portava dos entrenaments, em falta ritme i força competitiva i l’staff n’és conscient. Jo estic preparada per si en Roberto (Íñiguez) creu que he de jugar els meus primers minuts a Madrid (avui contra l’Estudiantes), o per quan sigui. També ara hi ha l’aturada de seleccions que m’anirà bé per seguir agafant ritme.

Íñiguez va dir al setembre, quan es va fer pública la seva situació, amb la lesió i sortint de l’anèmia hemolítica, que era una heroïna. Se sent així?

Aquesta paraula és massa gran. Per a mi, els herois i les heroïnes són els metges i els investigadors. Si jo me n’he sortit d’aquests entrebancs a nivell de salut és, precisament, gràcies a ells, per això els herois són tot el personal sanitari. Com a esportista jo tinc un altaveu, soc una cara més visible, i m’agrada dir-ho, perquè no podem oblidar totes les persones que ho passen malament en silenci.

Vostè juga la Lliga Catalana al setembre amb aparent normalitat. Se sentia bé, aleshores?

Em sentia bé sabent d’on venia, esclar. Aleshores encara no era públic tot el que m’havia passat a l’estiu però el club ho sabia perfectament. Jo em notava que em faltava ritme i explosivitat, total feia un mes o dos que sortia de l’hospital. Em sentia bé, tot i que l’energia que em caracteritza encara l’havia de recuperar.

La lesió (edema ossi al peu esquerre) és conseqüència de la malaltia de l’estiu? Havia d’haver-se aturat abans?

No és conseqüència però ja se sap que per les meves ganes i per la meva il·lusió, soc un tipus de jugadora a qui m’han de frenar perquè sempre estic disponible i dic sí a tot. Es podia haver evitat la lesió? Potser entrant una mica més a poc a poc, però tots ens vam emocionar de veure’m, des d’on venia, així de bé. Jo mateixa me’n vaig oblidar d’on venia. Hem de ser realistes. M’he pres la lesió com una cosa positiva, tot i que és molt feixuga, en el sentit de dir que m’ha passat perquè el meu cos necessitava tots aquests mesos per tornar a ser jo i començar a jugar com Déu mana.

La malaltia de l’estiu ha provocat que la recuperació de la lesió hagi sigut més llarga?

Vaig tenir un edema ossi, potser una mica de fractura per estrès, una lesió complicada perquè no pots fer impacte. No pots avançar el temps ni voler córrer amb aquestes coses i per això jo vaig preferir explicar tot el que m’havia passat. Primer perquè era la realitat, i segon, perquè sempre he sigut honesta i l’afició mereixia saber-ho, per no pensar «ostres, com és que l’Ainhoa s’ha lesionat, que no ha vingut preparada?». Volia que tothom sabés d’on venia. Havia estat molt medicada, i tot això t’afecta el cos i la recuperació. Ara ja tot està superat. A la pretemporada encara em prenia coses que potser no em permetien recuperar igual. Si jo mateixa em notava que no tenia aquesta energia que em caracteritza patia per què podia pensar la gent. I ho volia evitar explicant que havia sigut això. Amb tota honestedat i normalitat, com he fet sempre. Com que no ho havia explicat, volia demostrar que també tornava a estar bé. Dir-ho em va treure pressió. 

«Els herois són els metges, a mi encara em queda molta Ainhoa per donar al món»

Ainhoa López

— Escorta de l'Spar Girona

A finals de maig es desmaia un dia a casa per culpa de l’anèmia hemolítica que patia. Quan a l’hospital li van explicar què tenia, què va sentir, por, ràbia, impotència...?

Molta por, vaig passar molta por. Al principi no sabíem d’on venia, tot era una incertesa. De fet, fins avui, tampoc he acabat sabent quin va ser el motiu exacte, quina qüestió vírica en sí. A més coneixent el meu historial (el 2022 va superar un limfoma de Hodgkin), suposo que era lògica aquesta por. Al final no hi tenia res a veure. Vaig passar moments complicats i al final, amb el dia a dia, ho vaig poder superar, rebent com vaig explicar transfusions de sang, fins que els metges van trobar el que m’havia passat. Diria que vaig passar més por que amb el limfoma. Va ser molt fort. 

«Desitjo com una boja aixecar un títol amb l’Uni i estar molts anys a Girona»

Si no hagués jugat a bàsquet, a què s’hauria dedicat? 

Jo he estudiat psicologia. Li he de dir que si no hagués jugat a bàsquet, segur que algun esport hauria practicat perquè des de petita que m’ha agradat. M’agradava i m’agrada molt el futbol. Si no fos professional de l’esport, tinc d’altres inquietuds i formació, tindria una feina «normal» i potser m’hauria decantat per la branca de la psicologia.

Segones a la lliga i a quarts de l’Eurocup, a banda de la Copa. Aquesta temporada hi ha arguments per fer-ne una de grossa?

Hem d’anar dia a dia. I no és cap tòpic. Hem fet les coses bé però la lliga és tan llarga... hem de ser exigents i no conformar-nos. La il·lusió és la que és, totes volem aconseguir títols pel club. Les vibracions són bones, però l’any pot ser maco només si ara seguim igual, anant cap amunt. Després de l’aturada arribarà l’hora de la veritat.

El joc interior va una mica coix, però amb el seu retorn i l’arribada de Mack, la rotació guanyarà dues peces.

Tindrem més rotació, cert, perquè fins ara les jugadores han tirat de cor, i han hagut de disputar molts minuts. Això ens anirà bé, que sumem esforços. Des de l’inici, tot i que hi havia moltes cares noves al vestidor, totes hem estat super bé. La sinergia d’equip s’ha creat.

Dels nous fitxatges, quins l’han sorprès més?

A Bibby ja la vaig conèixer l’any passat perquè jugava a Gorzow i ens hi vam enfrontar a l’Eurocup. Té un tir de tres meravellós i molta potència, sabia que aportaria molt. Tenir una base com Lundquist també hi fa molt, per les seves ganes, per com ataca i defensa i va al rebot, per córrer a camp obert. Hristova tampoc me la vull oblidar, la Maya (Caldwell), la Pierre Louis, la Touré... totes aporten. Totes sumem. I quan no apareix una, pot aparèixer l’altra. Aquesta és la màgia d’aquest equip, que tothom aporta coses necessàries.

Què li queda per fer?

Em queda tot allò que encara no sé que em queda. Com a jugadora no t’has de limitar. Molts cops ho dic, cada any aprens coses noves. Hi ha molta Ainhoa, molta energia, molta passió per aportar. Desitjo com una boja aixecar un títol amb l’Uni. És obvi, i també que em quedi molt temps aquí. n

No va perdre mai el somriure?

No, en general no. Ara, per moments, allà a l’hospital em va costar perquè vaig passar moments molt complicats a l’UCI. Però jo soc així i no volia perdre el somriure perquè era el que volia transmetre a la meva família. Jo sempre intento estar bé, ser positiva. Jo tinc encara molta Ainhoa per donar al món i sí que a vegades pensava com podia ser que em tornés a passar a mi.

Comença la lliga i l’Eurocup a l’octubre i no hi pot ser. Com se sent a l’inici de curs?

Per una banda volia ser realista i pensava «mira Ainhoa, fa un parell de mesos eres a l’hospital, a l’UCI, i paties per si et recuperaries». Ara bé, jo vull estar a la pista i sentia també impotència. Tinc unes ganes boges per tornar a jugar i posar tota la meva energia a la pista. Després també has de gestionar les estones de soledat. Estàs sola al gimnàs, perquè no pots fer pista, l’equip viatja i tu no hi vas... aquests moments han estat durs. Els viatges de més a prop sí que els he fet per estar al costat de les companyes però, esclar, de l’Eurocup, cap. Sabia que arribaria el meu moment de tornar i miri, ara ja està a punt.

"Vaig voler explicar el que m'havia passat per ser honesta, l'afició també ho havia de saber. Dir-ho em va treure pressió"

Ainhoa López

— Escorta de l'Spar Girona

El bàsquet ha sigut una vàlvula de salvació en els mals moments, tan ara com quan va patir el limfoma?

En general el bàsquet ja és la meva via d’escapament, em passin coses bones o dolentes. El meu lloc segur. Poder compartir el dia a dia a la pista amb les companyes fa que et centris en això i no pensis en altres coses. Per això era difícil. No tenia aquest moment d’estar a la pista, de diversió però alhora també de professional, d’estar amb l’equip. Al final és la meva feina però en gaudeixo molt.

Quin paper ha jugat el club en tot aquest procés? L’Uni la va renovar a l’estiu sabent el que li havia passat.

Estic súper agraïda a l’Uni. Des del primer moment, des que els vaig avisar del que m’estava passant, que van ser els primers en saber-ho. Ells sempre em van enviar un missatge de calma i tranquil·litat, que m’esperarien el que fes falta, que comptaven amb mi. També estic molt agraïda a les meves companyes d’equip, també els vaig explicar de seguida el que m’havia passat. Elles tenen el doble de ganes que jo que estigui a la pista.  

S’imagina el moment de tornar a jugar a Fontajau?

L’altre dia contra el Gernika, només fent la roda d’escalfament, l’afició ja em va dedicar una gran ovació que em va posar la pell de gallina. M’imagino com pot ser el dia que torni a la pista durant un partit. Sempre he rebut l’escalf i l’estima de l’afició.

En algun moment va témer per haver de deixar el bàsquet?

Per la meva part, no. Però ja sap com són les mares, i quan estava a l’hospital, la meva m’insinuava que potser m’ho havia de plantejar. Jo soc molt tossuda, i deia que em recuperaria i que tornaria a estar en forma. He hagut de començar de zero a nivell muscular i mental Vaig estar 25 dies ingressada, fins a finals de juny. El meu aniversari (6 de juny), els meus 27 anys, els vaig celebrar a l’UCI, i Sant Joan, encara a l’hospital.

Subscriu-te per seguir llegint