Àngel Cortada: «Tinc l’espina clavada de no haver pogut jugar mai al Girona»

Manquen pocs minuts per la mitjanit del 16 de gener del 2002. Sona el telèfon a cals Cortada. ‘És per tu Àngel’, li diuen els pares. «Com? Amb qui? Ai senyor, ja la ballarem... I de cop i volta: ‘Saludamos en directo al jugador del Figueres, Àngel Cortada i al defensa brasileño del Real Madrid, Roberto Carlos. Buenas noches’». Començava una tertúlia esportiva en un dels clàssics programes nocturns d’una ràdio espanyola sobre quin rival s’estimaven més Roberto Carlos i Cortada en les semifinals de la Copa del Rei de la temporada 2001-02, en què el Figueres, de Segona B, s’havia plantat contra tot pronòstic eliminant el Terol, el Barça, l’Osasuna, el Novelda i el Còrdova. «Després l’hi vaig explicar a la Roser, que ara és la meva dona, i no s’ho creia. Com que abans no hi havia pòdcasts i no es podien recuperar els programes...». Era la seva novena temporada de les deu que va jugar al Figueres a Segona B i, lògicament, a Àngel Cortada (Girona, 1974) no se li feia estrany atendre els mitjans de comunicació. Ara bé, arran d’haver-se carregat el Barça a Vilatenim (1-0) la trajectòria de l’equip fins a semifinals es va convertir en una autèntica bogeria mediàtica. «Als partits i als entrenaments normalment solien venir els mitjans locals i, de cop i volta, hi havia mil teles a Vilatenim cada dia. Entre nosaltres, pensàvem ‘uf, és ben bé que els jugadors de Primera viuen en una bombolla’». 

Cortada va ser un dels protagonistes d’aquella fita històrica del Figueres a la Copa, que va començar contra el Terol i va acabar amb un viatge a Tunísia amb les famílies per celebrar-ho. Entremig, grans records, sobretot el llançament anotat a la tanda de penals contra l’Osasuna i poder presenciar la final (Madrid-Dépor) a la llotja del Bernabéu convidats per la Federació. «Teníem el rei emèrit i tota la plana major a tocar, recorda Cortada, que té gravat a la retina el penal que va marcar a Sanzol a Figueres. «Era un moment en què tothom em mirava i el tinc al cap encara. De vegades el mirem repetit al Youtube amb el meu fill petit, Marc». Als fills i als seus alumnes també els diu sempre que «l’important en esport o qualsevol activitat és esforçar-se i intentar-ho fer tan bé com es pugui, sigui quin sigui el rival. Apartir d’aquí, pot passar de tot». Amén. Que l’hi preguntin al Barça.  

La carrera de Cortada havia començat de petit al Bons Aires, d’on el va pescar el Figueres per cedir-lo a l’Olot a Tercera (1991-92) i al Vilobí juvenil (92-93), abans de consolidar-se al Vilatenim, on va ser un clàssic durant una dècada (93-03). L’aterratge al primer equip va ser l’estiu del 92, però Miquel Corominas no li va cap oportunitat. A final de temporada, això sí, va anar convocat en el darrer partit a Vilatenim amb el Marbella (4-1). «Vaig escalfar i viure tot el que mou un partit professional de Segona A. Tot i això, no va entrar. A la jornada següent, la darrera, es confirmaria el descens a Segona B i les portes del primer equip se li obririen de bat a bat. Les de Segona A se li resistirien en tres play-offs d’ascens fallits el 1994, el 96 i el 97. Especialment ho va tenir a prop en el primer contra el Getafe. Tanmateix, no li queda cap recança. «Van ser millors i no hi ha res a dir. No tinc cap regust amarg». 

Sí que li va quedar una petita espina clavada per no haver pogut jugar al Girona, l’equip de la seva ciutat. I això que en va tenir l’ocasió el 1999 quan Peio Bengoetxea, que l’havia tingut al Figueres, el va reclamar a Montilivi. «Ens vam reunir amb la família Roche, però no va fructificar la cosa». Tampoc va haver-hi entesa el 2003, ja amb el Girona a Segona B, després que el Figueres no el renovés. Al final va acceptar la proposta de Toni Llebaria per jugar al Gavà, a Tercera, abans de tancar la carrera al Banyoles (04-07). Del Girona, en gaudeix ara amb la família des de la graderia de Montilivi. 

Qui li hauria dit a aquell marrec que cada tarda xutava la pilota a la pista de Can Gibert abans que la seva mare tanqués la botiga d’embotits i se l’endugués cap a casa que viuria i gaudiria del futbol gairebé quinze anys. Ell que volia ser metge va ser futbolista i ara és mestre d’educació física a l’escola Josep Dalmau i Carles a Girona. La carrera se la va treure en els darrers anys al Figueres i al Gavà. De fet, ell i Pep Pagès eren estudiants de magisteri durant la famosa temporada de la Copa i van ser objecte d’uns quants reportatges televisius. «Tant els companys com la Universitat de Girona es van portar molt bé. Ens passaven els apunts i fins i tot quan jugàvem a la Corunya o Còrdova entre setmana i teníem examen, els professors ens el deixaven fer un altre dia». D’aquell duel contra el Dépor sempre li quedarà la samarreta de Makaay, amb un dorsal 7 que se li va desintegrar durant «una festa de disfresses a l’escola». 

Pitu Duran i Diego Ribera són dos dels companys de més qualitat amb qui ha jugat mai un Cortada que va quedar impactat en el debut d’Andrés Iniesta amb el Barça B contra el Figueres al Miniestadi el 2001. «Al final del partit, m’hi vaig acostar i li vaig dir, ‘noi arribaràs lluny’». Tenia tota la raó. Veure el Figueres tan avall no li agrada, lògicament. «És futbol són etapes. Ara bé, sí que sap greu veure com un club punter és tan avall ara. L’entrada de Miapuesta va suposar la decadència però, per mi, la mort d’una persona clau com Josep Miquel va deixar ferit de mort el club».