L’Spar Girona es cruspeix la Penya (97-47) i oblida l’amarg comiat europeu amb un recital

El dol és ben efímer a l’esport. El calendari acumula tants partits que hi ha ben poc temps per assimilar una derrota majúscula. Després de la crua eliminació a Europa, l’Spar Girona només tenia dues opcions: capficar-se i que la desfeta a Lió l’acompanyés massa temps, o fer servir l’ensopegada perquè el vestidor fes pinya i multipliqués per mil la seva motivació de cara al que resta de temporada. L’Uni ha escollit aquesta segona alternativa i li ha tocat a la Penya pagar els plats trencats. El derbi d’avui a Fontajau ha estat monopolitzat per les gironines de principi a fi. Exhibició majúscula d’un equip que s’ha cruspit a un altre i que l’ha guanyat en totes les facetes. Ha corregut, i molt, l’Uni, des del primer fins al darrer minut. Ha atacat amb seny i encert; ha defensat amb ungles i dents. La victòria ha estat coral, perquè totes les jugadores han acabat anotant. I s’ha fet un fart de col·leccionar triples. Tot això, sense resposta. Perquè la Penya ha notat moltíssim la baixa de Coulibaly, el seu pal de paller i una de les millors jugadores de la Lliga. Sense el seu far, ha navegat perdut l’equip de Jordi Vizcaíno, incapaç en tot moment d’aturar un allau que ha escombrat amb tot allò que ha trobat pel camí. 

Perquè el derbi ha quedat vist per sentència ben aviat. Per part de les de casa, han estat més de 30 punts anotats al primer quart i tan sols 8 punts rebuts. Al descans, 55 punts, 9 triples i 21 rebots (més del triple que el rival) a favor. Totes les jugadores que havien tingut minuts fins aleshores havien anotat, tret de Carolina Guerrero (ho ha aconseguit al tercer període). 84-2 de valoració, amb un i altre equip als vestidors, rebent consignes per encarar el tercer acte. Els números, espectaculars. Les sensacions favorables, símptoma inequívoc que l’Uni havia superat la desfeta recent a Lió. Ha sortit com un huracà, a menjar-se el món, i s’ha cruspit la Penya més aviat del que tothom havia previst. El cinc inicial ha estat una piconadora que no ha donat treva. En menys de 5 minuts i amb 14-2 al marcador, Jordi Vizcaíno ha hagut de demanar temps mort. No hi havia manera d’aturar les gironines, que treien petroli de gairebé cada atac i eren un mur al darrere. No ha servit de res la xerrada, perquè la dinàmica s’ha mantingut i fins i tot ha anat a l’alça. Els triples queien com si res i la diferència se n’ha anat més enllà dels 20 punts molt aviat. 32-8 per tancar el primer període. 

Amb les rotacions, ha acabat arribant la pausa. El parèntesi. Tampoc massa llarg, això sí. Algun malentès en atac, també alguna pèrdua absurda. Però ni així el Joventut ha tingut esma per reaccionar. No sabia com, no disposava d’arguments per acostar-se. Sense Coulibaly perd moltíssim l’equip verd-i-negre. En atac, en defensa, en el rebot. En tot. I no hi ha hagut ningú que es posés la granota de treball per substituir-la dignament. Aixo ho ha aprofitat l’Spar Girona per, sense miraments, dur el partit allà on volia. Amb el 35-15, han tornat a la pista Mack i Lundquist, dues titulars, mentre que també ha entrat Ainhoa López, que ben aviat ha vist cistella. Quan encara faltaven poc més de 4 minuts pel descans, la diferència ja se n’anava més enllà dels 30 punts (46-15). No trobava la Penya solucions. La velocitat de l’Uni era altíssima: movent la pilota i corrent pel parquet. Amunt i avall. Atacant i defensant. Lundquist imposava un ritme frenètic, Mack era gegant a la pintura i els recursos ofensius eren il·limitats. 

S’esperava que, passat el descans, la Penya reaccionés. O almenys ho intentés. No li quedava cap altra opció, si volia arreglar un panorama que, fins aleshores, pintava ben negre pels seus interessos. Chloe Bibby, per si les mosques, ha apagat qualsevol mena de revifalla amb 7 punts consecutius (62-22). Cert és que el conjunt de Badalona s’ha animat i ha trobat cistella amb una mica més de facilitat que fins aleshores. Res que fos per llançar coets. Però després del 73-32, amb Rebeca Cotano rebent tota sola i amb temps suficient per signar una còmoda safata, Jordi Sargatal ha intuït que alguna cosa no anava com ell volia. Temps mort i escridassada a les seves. Per mantenir el to, la intensitat. I ha funcionat, perquè el rumb no s’ha desviat en cap moment. El darrer quart ha servit per constatar el que s’havia vist fins aleshores. Que l’Uni ha paït l’eliminació europea i ha amagat el drama al calaix. Que té ganes de gresca, de reivindicar-se i de lluitar pel que queda. I que disposa d’una plantilla àmplia, amb mil i un perfil diferents. Perquè amb tot dat i beneït i encara minuts per davant, la jove Berta Ribas s’ha sumat a la festa. Amb minuts i punts (n’ha fet 6). Bon moment perquè jugadores clau, com Bibby, descansessin. Perquè Ainhoa continués recuperant sensacions (ha acabat amb 7 punts i 16 de valoració). I perquè Fontajau s’ho passés d’allò més bé.