Sergi Catarain: «He estat al Barça, sí, però el club de la meva vida és l’Handbol Garbí»

Ara fa dues dècades que un jove porter palafrugellenc de nom Sergi Catarain va debutar a la Lliga Asobal vestint els colors del Barça. «M’has deixat de pedra. Desconeixia que es compleixen vint anys. De veritat, no en tenia ni idea», verbalitza. El temps passa per tots. «El que més m’al·lucina és el fet de conservar el contacte amb gairebé tothom d’una manera molt habitual. És l’avantatge d’aquest esport. L’handbol no està pervertit pels diners ni pel màrqueting, pots mantenir relacions normals amb les persones. Uns són molt professionals i els altres fem el que podem, però el vincle que es crea és per a tota la vida. És acollonant».

En el fons, el més bonic de tot plegat és això, les relacions humanes. «El meu entorn íntim és de l’handbol. Els meus dos millors amics ho són. Si em fessis triar deu amistats, totes són d’aquest món. El millor que m’ha donat aquest esport són les relacions amb les persones. Estic superagraït només per aquest fet, per tenir la relació que tinc amb la gent que he conegut gràcies a l’esport. Per poder compartir la vida amb ells», confessa Catarain. «Tinc uns valors molt marcats de l’educació que vaig rebre a casa. L’escola me’ls va reforçar i l’esport m’ha afegit particularitats». Com a bon porter, concreta que «suposo que hi vaig començar perquè ningú no s’hi volia posar i no deia que no. I no he tingut mai por, que és el gran hàndicap. Mai no m’ha espantat rebre cops, ni m’he queixat dels dolors que he tingut».

Josep Maria Mora: «Ara això és una joia: si no vaig al pavelló, no passa res»

La seva és una demarcació que lluita contra el teòric i malentès espectacle: tothom vol gols, però el porter treballa per evitar-los. «Veure un bon porter també és espectacular. Avui dia, fins i tot es poden trobar highlights de porters, un fet impensable. Anem una mica en contra de la idiosincràsia, del ritme, ritme, ritme, però un 45-44 tampoc no agrada gaire», puntualitza. En els seus anys a l’Asobal, dos al Barça i un a l’Algeciras, «vaig fer molt poques aturades», recorda, amb un somriure. «Valoro molt el fet d’haver tingut la sort de conviure amb estrelles mundials, més que accions determinades al damunt del parquet. Mai no havia tingut l’objectiu de jugar al Barça, però participar del mateix moment amb astres de l’esport que m’apassiona va ser el millor que em podia passar a la vida. Més que estrenar-me en competició i tot». Les paraules li surten del cor.

«Mai no em vaig preguntar què pintava allà ni patia per si no tenia nivell. El que volia era ajudar al màxim i ningú no em podrà retreure la meva entrega. Després n’hauré sabut més o menys, però ho vaig donar tot», argumenta un dels pioners a Palafrugell a l’hora de trencar barreres a l’handbol i plantar-se a l’elit. L’altre gran nom és el de l’Albert Rocas. «El Garbí ha tingut grans jugadors al llarg de la història, com els germans Portas, o d’altres que per circumstàncies no van gaudir d’una oportunitat. Amb nosaltres es van alinear els astres». Quan a qualsevol se li ennuvolarien els ulls pel fet d’haver defensat l’escut blaugrana, Catarain no dissimula i reconeix que «sí, he estat al Barça, però el club de la meva vida és l’Handbol Garbí. I ho serà sempre, sempre. Aquí he après a jugar a handbol, tinc els amics, vaig començar a entrenar i és on juga la meva filla».

Aturem-nos aquí, a la filla. Es diu Maria, té dotze anys, és aleví i... «té collons, perquè jo no volia, però és portera», assumeix el seu pare, orgullós. «Ho va escollir ella i quan m’ho va dir, no vaig plorar de miracle. Però per edat no m’ha vist jugar, i això és una de les coses que més greu em sap. Em vaig retirar l’any abans del seu naixement. Bé, m’ha vist amb els veterans, però millor que no hagués vingut», explica, entre rialles. El palafrugellenc només ha viscut plenament de l’handbol durant un parell d’anys. Des del 2009 és professor a l’escola Sant Jordi del municipi baix-empordanès, una tasca que ha compaginat acabant la seva trajectòria de jugador al Palautordera i al Sarrià i començant la de tècnic al Garbí, el Bordils, el Calella, i un parèntesi a Kuwait. «Hi ha gent a l’Asobal que no viu de l’handbol, comparteix pis i cobra 500 euros al mes. A Espanya, l’handbol no genera. L’entrenador del Granollers, Antonio Rama, un dels millors pel que fa a l’àmbit europeu, té una feina. Si ell està així, com hem d’estar els altres», afegeix, resignat.

A Àsia va tenir «una experiència molt enriquidora, però també dura, perquè vaig marxar sense la família i d’una casa a l’altra hi havia setze hores de diferència. Creu-me, estar tant temps sense veure la nena va ser molt bèstia». Catarain, allà, va aixecar un títol. «Per fi em sentia professional. Podia dedicar-m’hi i pensar-hi les 24 hores. Aquí no. Aquí haig de preparar classes i tallar vídeos a l’hora de dinar, amb una mà a la forquilla i l’altra al ratolí». Ara no entrena, perquè el seu cos li demanava un any sabàtic. «L’any passat vaig tenir una crisi d’ansietat molt important. Literalment, vaig petar molt fort. Després de tractar-me durant un munt de mesos vam decidir parar i m’estic dedicant a la família al cent per cent, una cosa nova per a mi. Puc portar a la nena als entrenaments, la vaig a recollir, que si dur-la a anglès o a dibuix... Estic fent de pare, i encara no ho havia fet amb totes les lletres. Vaig acumular massa càrrega, massa».

Ara torna a sentir-se bé i amb il·lusions renovades ha decidit tirar endavant un nou projecte, juntament amb l’exjugador Viran Morros. Es tracta de l’International Handball Camp, del 23 al 27 de juny, que es farà a Palafrugell i del qual ja estan obertes les inscripcions. «Està destinat a tots els nens i nenes d’entre vuit i 16 anys que vulguin perfeccionar el seu nivell d’handbol, amb entrenaments de qualitat supervisats per Manolo Cadenas. Buscarem la millora segons les necessitats específiques de cadascú, edat i posició. I serà lúdic, esclar, perquè també ens ho hem de passar bé. És un campus molt complet», defensa, i continua: «També pretenem inculcar hàbits alimentaris saludables. La part nutritiva és important, per als esportistes. I agafarem entrenadors d’aquí perquè millorin la seva formació». Tot de bracet amb el Club Handbol Garbí. «Ens ha posat totes les facilitats del món. En aquesta zona hi havia poca oferta; a més, en Viran va aprendre a jugar aquí, al campus d’en Valero Rivera. I fer això és una manera de tornar una part del que va rebre. Aquesta experiència, el Baix Empordà no l’ha tingut mai». Ni Palafrugell, la seva llar. «No hi ha cap lloc millor per omplir aquest buit», finalitza.

Subscriu-te per seguir llegint