Josué Canales: «Vaig fer plorar la meva àvia d’alegria i les llàgrimes se’m van encomanar»

-Va aterrar tot just dimarts de la Xina. Ha paït l’èxit? 

Uf, de mica en mica vaig assimilant-ho una mica tot. Sí que quan tinc una estona, em paro a pensar i dic ‘ostres, que sóc tercer del món!’. Tinc la sensació d’estar en un núvol i de viure un somni del qual no em vull despertar. 

-Va celebrar-ho gaire dissabte a Nanjing mateix?

Ui no...La cerimònia de les medalles va ser emotiva, però va trigar molt i després vaig haver de passar el control antidòping. Entre una cosa i altra, vaig estar sis hores esperant. Vaig arribar a l’hotel cap a les dues de la matinada per sopar i celebrar-ho amb el meu company fent una copa de vi. L’endemà sí que vam fer una passejada per Nanjing amb tota la delegació espanyola abans d’agafar el vol de tornada. Ja tocarà celebrar-ho amb els amics de tota la vida i la colla del CAR, perquè no corro sol. Hi són en Roger Súria, Carles Domínguez, Marc Fernández... Aquest èxit també és seu.

-Ha tingut temps de veure la família? 

No...Vaig arribar al CAR a Sant Cugat i no paro de fer entrevistes (riu).

-I amb la seva àvia, hi ha pogut parlar?

Sí! Només acabar la cursa vam fer una vídeotrucada. Estava ben cofoia. La vaig fer plorar d’alegria i em va encomanar les llàgrimes. Poca gent m’havia vist plorar fins dissabte. Sóc reservat i fred, però em vaig emocionar amb l’àvia, l’entrenador i tots els companys. Ime n’alegro que compartíssim emocions. 

-Anem a la cursa. Què va sentir en el moment que va mirar enrere, veure que el quart no l’atrapava i va aixecar els braços?

Eufòria màxima. Felicitat. Miri que venia de fer la cursa, però quan vaig arribar a meta vaig continuar corrents cap als companys de la delegació espanyola que m’animaven. Anava amunt i avall amb un somriure d’orella a orella. Tant, que el primer i el segon classificats em van haver d’esperar una bona estona per fer la foto dels tres medallistes... (Riu).

-Esther Guerrero era la capitana. És un suport tenir una companya gironina?

Sí. M’hi porto molt bé i tenim confiança. Si necessito qualsevol consell, l’hi demano. M’ha cuidat molt. Compartim club i som gironins tots dos.

-Va arribar d’Hondures a Girona amb tres anys. El pares en tenien disset i al cap de poc es van divorciar. El camí no ha estat fàcil.

Quan vaig fer dotze anys, els pares es van separar i va ser una mica violent. Eren joves i, vulguis o no, jo sortia escaldat de la situació sense que ho volguessin. Fins que va venir la meva àvia i em va aportar un xic d’estabilitat i em va protegir perquè no ho visqués tan directament. Amb ella tenia un lloc segur i tranquil per intentar mirar endavant amb el poc que teníem. Quan em van donar la beca pel CAR tot va canviar i ella se’n va tornar a Hondures. Ha estat molt important per mi. Sempre dic que ha sacrificat una part de la seva vida per donar-me-la a mi. Ara tot és diferent i sóc jo qui ajuda els pares. No els jutjo pel que va passar, perquè jo no m’imagino ara, que tinc vint-i-tres anys, amb una criatura de sis. No era la seva intenció el que va passar. Ara el pare és a Hondures amb l’àvia i la mare viu a Sant Antoni de Calonge. 

-L’atletisme li servia de vàlvula d’escapament a la situació familiar?

Doncs sí. Ara sóc un nano tranquil, però de petit no tant. Tenia l’autoestima molt baixa i em sentia frustrat amb la vida perquè no em passaven coses bones. Em preguntava ‘per què no puc tenir una vida mitjanament normal?’. I l’atletisme em permetia desfogar-me. Corrent es pateix i a mi, el postpatiment després de córrer em generava felicitat. Era una via per sentir-me especial. És com la vida, sense patiment no hi ha resultats. L’atletisme m’anava bé perquè em feia competitiu i em sentia bé. Era la barreja perfecta.

-Amb onze anys va començar a córrer amb l’IDEM de Salt i després al GEiEG ja amb catorze. 

Sí, em va donar una beca al GEiEG. La Maria Simó va ser la meva primera entrenadora a l’escola esportiva i vaig anar a un campionat d’Espanya gairebé sense entrenar. Després vaig passar a la secció de mig fons amb en Josep Badosa. Sempre he estat ben envoltat i ningú ha volgut que anés més de pressa del compte. Després, a punt de ser sub23 vaig tenir l’Andreu Novakosky i passo a ser més professional amb marques destacades. Llavors vaig entrar al CAR fa un parell d’anys. Aquí vaig dir ‘ho donaré tot per arribar’. Aquest any vaig fer el rècord estatal i em veia favorit al campionat d’Espanya i d’Europa, que esperava guanyar. Tenia cames però em mancava experiència i controlar el component tàctic. La tercera va ser la bona i vaig fer medalla al Mundial.

Josué Canales trenca el cronòmetre

-Els següents reptes són l’Europeu per equips de Madrid i el Mundial de Tòquio?

Sí. I sobretot tinc la il·lusió d’entrar al circuit de la Diamond League. Fins i tot és més difícil que anar a uns Jocs. 

-Somia amb Los Angeles 2028?

M’agafarà amb 26 anys, una bona edat. Abans hi ha encara moltes curses i confio que aquesta medalla hagi estat la primera de moltes. Intentaré ser als Jocs i lluitar per ser al podi. Toco de peus a terra, però hi somio. Em vaig proposar fer el rècord d’Espanya perquè sabia que no era cap bogeria. Poca gent ho veia. I al Mundial igual. Ho vaig fer i molts van pujar al vaixell. 

-Què fa quan no entrena?

Sobretot entrenament invisible. Descanso i em cuido. També fem coses amb la colla del CAR. Anem a dinar, al cine...Ara per Carnaval vam anar a Agramunt, el poble del meu company d’habitació en Roger Súria, i ens vam disfressar de Xupa-xup. (Riu). Són coses que vull mantenir i no perdre mai. 

-Té alguna afició curiosa?

M’agrada anar a fer curses de karts. De fet, compro qualsevol pla random que em permeti riure i no em perjudiqui físicament. 

-Li agrada algun altre esport?

Arts marcials mixtes, boxa...

-Estudia?

Faig un cicle superior de comerç internacional.

-On es veu d’aquí a deu anys?

Espero que tranquil i gaudint de l vida. Amb més medalles, tot i que sóc força manargues i n’hi ha moltes que no sé ni on tic. Aquesta del Mundial sí que la guardaré bé.