QUÈ SE N'HA FET DE DE?

Tab Ramos: «Quan sento a parlar de Figueres m’envaeixen la nostàlgia i felicitat»

Exfutbolista de Figueres, Betis i internacional amb els Estats Units

Ramos ha deixat les banquetes i treballa en el Comitè organitzador del Mundial’26 / Cedida

GIRONA14 D’ABR. 2025 6:30

Actualitzada 09 DES 2025 12:59

«Hosti, nen! Quina il·lusió! Vaig passar uns anys meravellosos a Figueres! Catalunya és espectacular». Amb el permís del Palamós, el Figueres va ser el gran referent futbolístic de les comarques gironines a finals dels vuitanta i principis dels noranta. Set temporades consecutives a Segona, fregant amb la punta dels dits l’ascens a Primera (1991-92) van fer de la Unió un club amb solera arreu del panorama estatal i també internacional. Per Vilatenim van desfilar-hi grans jugadors gironins, catalans, espanyols i també estrangers. I no pas de poca volada, sinó internacionals i mundialistes. És el cas de l’uruguaià Herrera o del camerunès M’Fede, però sobretot, de Tab Ramos (Montevideo, 1966). El nord-americà ha estat un dels talents més grans que han trepitjat mai Vilatenim (1990-92). Tècnic, creatiu, elegant i amb caràcter, era un petit geni amb la pilota, assistent i golejador (76 partits i 8 gols). Tot plegat li va fer posar-se l’afició a la butxaca de seguida. I això que per un pèl no aterra a l’Alt Empordà. «Estava al Mundial d’Itàlia’90 i em va trucar Josep Maria Minguella explicant-me l’opció del Figueres. Jo estava a punt de fitxar pel Roda d’Holanda, però em vaig estimar més el Figueres a Segona Divisió». La decisió la va prendre «sense saber on era Figueres» i tampoc sense saber que hi seria «tan feliç».

Amb Jorge D'Alessandro, el seu entrenador els dos anys a Figueres / Diari de Girona

Ramos va ser el primer jugador dels Estats Units a la Lliga. Després arribaria Peter Vermes, també a Vilatenim, que no deixaria tanta empremta. L’aterratge de Ramos ser un moviment estrany del Figueres que, després de tenir-lo un any a préstec, va comprar-ne els drets a la Federació dels Estats Units -llavors no hi havia Lliga americana i els drets els tenia l’ens- a canvi d’uns 25 milions de pessetes (150.000 euros) malgrat que d’entrada en demanaven 40 (224.000 €). Des del seu pis de la Rambla, Ramos i la seva dona de seguida es van adaptar a Figueres. Tanmateix, tot sovint necessitava trencar amb la vida de l’Empordà i buscar alternatives. «De vegades baixàvem a Girona o pujàvem a Perpinyà a passejar i fer compres. Anàvem a tot arreu...Fins i tot vam arribar a Montecarlo! Ah, i no li digui a D’Alessandro, però quan ens donava dos dies de festa, ens n’anàvem a esquiar als Alps!» (Riu).

Ramos, al final d'un partit amb el Figueres / Diari de Girona

Tornem al principi. Un nord-americà fent futbol a finals dels vuitanta? Com s’explica quan el soccer era un esport minoritari als Estats Units? Ramos ho duia a la sang. Va néixer a Montevideo i allà es va enamorar del futbol. Va ser a l’Uruguai on va començar a jugar al CSD Unión Vecinal. Amb onze anys, el petit Tab que idolatrava Juan Ramón Carrasco (Nacional) i Diego Maradona, va emigrar als Estats Units per establir-se amb la seva família a Nova Jersey. «Quan vaig arribar, vaig començar a jugar a bàsquet i tennis, però calia ser alt...». A ell el que li agradava era el futbol i va estar al New Jersey Eagles i Miami Sharks abans de ser fitxat per la Federació per preparar el Mundial’90.

Ramos, amb el Betis durant el curs 1993-94 / Diari de Girona

Un cop acabat el Mundial, faria cap a Figueres. L’esperaven dos anys d’experiències inoblidables, grans amistats i anècdotes per donar i per vendre. La primera, tot just arribar d’Itàlia, a mitjan agost, en un partit amistós a Eivissa. «Havíem de tornar en vaixell i jo hi tinc fòbia. Em posen malalt. No sabia com dir-l’hi al míster i m’amoïnava què pensarien els companys per voler tornar en avió. Al final, ho vaig dir, no va agradar, però al cap d’un temps ens en rèiem tots plegats». Muñoz i Urbieta eren els confidents d’un Ramos que «estimava Russet i Comas» i considerava la seva «família» la resta de companys. I és clar, en vestidor la conya no hi ha de faltar mai. L’encarregat de les bromes «cada dia i a tota hora» era Gratacós. «Quin fart de riure. Imprescindibles ells i en Pitu Duran». La nit la tocava poc. «Anava a sopar i prou amb els companys, sense sortir de festa. Per això, ja hi havia en Napo!», riu.

Al costat del seu compatriota, Peter Vermes, i de la mascota, a Vilatenim / Diari de Girona

Ramos es va perdre la promoció històrica d’ascens a Primera del 1992 contra el Cadis per culpa d’una lesió amb la selecció pocs dies abans. «Ens mereixíem pujar. Em va saber molt de greu no poder ajudar després d’haver-ho jugat sempre durant dos anys». Tot i que l’Albacete, l’Espanyol i el València s’hi havien interessat abans, aquell estiu seguiria D’Alessandro i seria traspassat al Betis a canvi de 35 milions (210.000 euros) i la cessió de Monsalvete. «Sevilla era molt diferent de Figueres! Si perdíem, no podia sortir al carrer...». Amb el Betis sí que va pujar a Primera el 1995, però no hi va poder debutar. La culpa? El famós cop de colze de Leonardo en un Estats Units-Brasil al Mundial’94. «Vaig estar dues setmanes a l’hospital i cinc mesos de baixa. Els metges em van recomanar plegar, però no m’hi vaig resistir. Era feliç al Betis». Ja recuperat tornaria a jugar abans que Serra Ferrer el convidés a anar-se’n. El Tigres de Mèxic seria el següent destí abans de tornar als Estats Units. Jugaria el Mundial de França'98 i entraria en l’onze ideal històric de la Federació.

Tab Ramos celebra un gol amb la selecció dels EUA / US Soccer National Team

Ja retirat, ha fet d’entrenador de base i va ser assistent de Klinsmann a Brasil’2014. Al peu del canó en la comissió organitzadora del Mundial’26, des de la distància i el temps, enyora Figueres. «Cada cop que veig una foto del camp o la ciutat, em ve una sensació de nostàlgia i felicitat. Porto Figueres al cor», diu amb anhela que el club «aviat» torni a ser «important».