Ernest Freixas: «Vaig veure que hi havia més futur amb els pintxos que amb l’hoquei»

«Qui vol fer de...?» Abans que l’entrenador acabés la pregunta, ja havia aixecat el dit. «Tenia cinc o sis anys i era un motivat. Acabava d’arribar el material de porter nou, una cuirassa, casc, proteccions...Vaig dir ‘jo, jo, jo!’ i allà em vaig quedar». I així va ser com Ernest Freixas (Girona, 1977) començaria a agafar el gust a fer de porter d’hoquei patins. «No m’avorria, perquè de feina als partits, sempre n’hi ha, però sí que de petit era més desagraït». Amb prou feines aixecava dos pams de terra quan va descobrir l’hoquei gairebé per casualitat. Tenia cinc anys i la seva mare el va dur a ell i al seu germà on ara hi ha el Palau de Fires on es feien unes jornades esportives. «Eren com uns extraescolars que organitzava l’Ajuntament. La mare ens comprava fitxes i podíem fer futbol, handbol, bàsquet...Un dia amb el meu germà vam veure que feien hoquei i vaig dir, ‘va provem-ho!’». I a partir d’aquell dia va començar una passió que -tret d’un any en què va compaginar l’hoquei amb el futbol a Sarrià- es va convertir en feina durant quasi dues dècades i el va dur a ser internacional espanyol, guanyar un Mundial B amb Catalunya (2004), una Copa amb el Blanes (2001), una Supercopa amb el Vic (2011) i convertir-se en un els millors porters de l’OK Lliga.

Hores i hores d’entrenaments a la pista del Piscis, amb el CP Devesa, amb una colla de marrecs de la mateixa edat que es van anar engrescant i van fer que els pares decidissin fusionar-se i reimpulsar el Girona. «Era una pista descoberta, que quan plovia s’emplenava de basses, quan feia vent, de fulles i tot l’any estàvem així. Amb els pares netejant-la». Aquella grup, tot i això, va anar fent-se gran fins que amb dotze anys van ser campions d’Espanya. «Vam sortir al diari i tot. ‘El campió d’Espanya que s’entrena al carrer’, deia el titular».

Amb dinou anys viuria l’estrena del Girona a Palau, però duraria poc. Una trucada del Tenerife (1997) li canviaria la vida. Freixas havia deixat els estudis de quart de delineació industrial i se n’havia anat a treballar a la Casademont de Bonmatí. «Llavors, el Tenerife era un clàssic de Primera Nacional (OK Plata) amb jugadors que hi anaven a fer el servei militar. A mi em van proposar anar-hi una setmana a provar. Vaig pensar ‘ho intento. Si va bé, em quedo, i si no, hauré estat una setmana a Canàries’». Va tirar pel dret tot i que els seus companys de feina li aconsellaven el contrari. «Em deien que no plegués, que ara em farien fix amb un contracte bo, però ho tenia decidit». I cap allà falta gent. Va arribar amb l’equip últim sense haver guanyat cap partit i se’n va tornar amb l’equip salvat i ofertes de tots els equips gironins d’OK Plata. També del Tenerife, que el volia renovar. «Podia triar». Al final es va decidir pel Jonquerenc (1997), que feia anys que intentava el salt a OK Lliga i, amb ell sota pals, ho va aconseguir. L’estrena a la màxima categoria no va anar bé i va acabar en descens. Això va fer que se’n tornés al Tenerife (99-00), que havia pujat a OK Lliga. A partir d’aquí, ja consolidat a l’elit, el Blanes el va venir a buscar (2001). «Estava súper bé a Canàries i no tenia cap interès per tornar, però em van presentar un projecte esportiu espectacular. Fitxaven l’Ivan Tibau i en Joan Feixas i vam fer un gran equip amb en Calero, Martos, Pons, Kike...». Aquell súper Blanes va guanyar la Copa del Rei del 2001 contra pronòstic al Voltregà. «No teníem història a l’OK Lliga, però fèiem un hoquei espectacular i vam fer una temporada genial que es va arrodonir amb la Copa. Era el meu primer any aquí després de Tenerife i recordo al·lucinar amb el pavelló ple a vessar. Vam eliminar el Reus, l’Igualada i el Voltregà». Un cop campió, Freixas va quedar «en pau». «No em vaig pas tornar boig ni res. Estava trinxat i em vaig quedar amb una sensació de pau total».

A Blanes s’hi estaria deu temporades en les què hi viuria de tot. Des de salvacions fins a grans temporades i participacions a la Lliga Europea i la CERS. «Vaig jugar uns quants cops a Portugal, Itàlia, Alemanya, Suïssa...». D’ofertes per jugar a l’estranger no en va tenir. «Era diferent abans. Portugal no fitxava com ara. Potser hi havia l’Edo i para de comptar. Ara hi ha quinze o vint catalans a la lliga portuguesa». Qui sí que va trucar a la porta va ser el Barça, ja en el darrer any al Blanes i quan havia obert el Lizarran a l’Espai Gironès de Salt. «Va venir aquí en Quim Paüls i m’ho va proposar. Tot i això, com que tenien en Sergi Fernández cedit al Vic i els guanyava els títols, el van repescar a ell». El lloc de Fernández al Vic va ser per a Freixas. «Jo ja tenia el restaurant. M’anava bé i veia que tenia més futur aquí amb els pintxos que a l’hoquei, que s’acabava. A més, patia per si no podia estar al 100% als partits. Tenia molt de sentit de la responsabilitat. I això, que jugar i treballar era el que feien el 80% de gent». Després de dos anys i una Supercopa va penjar l’estic (2012) per centrar-se en un model de restaurant que ja li agradava de client. «Sempre m’ha encantat l’estil basc. Havia anat a molts concerts allà. M’hi vaig llançar de caps». D’hoquei, en consumeix poc. «Em costa veure’n. S’han deixat escapar moltes oportunitats. Sobretot al 92. Després de ser esport d’exhibició als Jocs, el següent pas era ser oficial. Era un esport reconegut, que movia calés i amb molta tradició», es plany.

Tab Ramos: «Quan sento a parlar de Figueres m’envaeixen la nostàlgia i felicitat»

Subscriu-te per seguir llegint