Francesc Boix: «El Sevilla tenia un porter que era en SúperPaco i jo vaig ser en SúperPacu»

Estadi Santiago Bernabéu. Abril del 1987. Dissabte a la tarda. Quatre gats a la graderia. Juga el filial del Madrid, el Castella, contra el Figueres un partit de la fase per evitar el descens a Segona B. De cop i volta, se sent un crit. ‘Pacuuuuuu!’ El porter del Figueres, Francesc Boix (Banyoles, 1958) es gira, aixeca la mà per saludar i respon. ‘Què hi feu aquí?’. «Era en Freixas, l’encarregat de Can Manxa que havia vingut amb una colla a Madrid i havien vist que jugava el Figueres. Ens coneixíem de la feina i també era client de la tapisseria». El Bernabéu va ser un dels molts estadis top on el banyolí va jugar defensant les porteries del Figueres (1978-88) i el Palamós (88-90) a Segona B i Segona Divisió A. Una fita inimaginable per a aquell marrec que gaudia al carrer de la Canal amb altres veïns que també serien futbolistes com els germans Nogué o Joan Duran. Llavors encara no feia de porter. «En un cap hi posàvem una pedra i a l’altre cap hi havia la font. No calien porters», riu Boix que va començar a tastar la porteria de ben petit amb els campionats d’empreses i penyes de Banyoles. «Primer amb la Penya d’en Sidro i després amb Bombas Lago. Curiosament, de vegades era davanter i feia gols. Era oportunista», diu tot revelant que el seu ídol era Eulogio Gárate. «Per això, sovint quan venia l’Atlètic de Madrid a Barcelona, anava amb el meu pare al Camp Nou». 

Llavors era petit i encara era en Francesc. «O en Xicu o en Quicu». I això de Pacu, doncs, d’on surt? Va ser culpa del seu company al Banyoles, Tanet Vila. «Aquella època el Sevilla tenia un porter històric que es deia Paco i a qui deien Súper Paco. Un dia en un partit vaig parar molt i em va dir ‘ets en Súper Pacu. Em va ben rebatejar. De fet, quan algú em diu Pacu, ja sé que ve del món del futbol». La història hauria pogut ser encara més curiosa si l’interès del Sevilla per Boix, quan ja jugava al Figueres, a principis dels vuitanta hagués arribat a bon port. «Em van parlar del Sevilla i del Saragossa, que em volien. Amb el Sevilla sí que havien arribat a negociar amb el Figueres i amb mi de números. Acabàvem de ser pares i fèiem broma amb la meva dona: ‘La nena parlarà andalús’, dèiem». 

La relació de Boix amb Sevilla no es va acabar aquí. Al cap d’uns anys, el 1989 amb el Palamós, s’hi va desplaçar per enfrontar-se a un Betis que acabava de baixar de Primera i tenia jugadors com Calderé, Chano, Mel o el porter argentí campió del món, Pumpido. «Em va sortir el partit de la meva vida. Vam perdre, però ho vaig parar gairebé tot». Aquella actuació va fer que fins i tot el Betis, al final del partit, s’acostés a l’expedició gironina per preguntar pel porter. «Quan van saber que tenia 31 anys es van fer enrere...».

Tornem enrere. La carrera de Boix va fer un salt el 1978 quan el Figueres va pagar 50.000 pessetes (300 euros) al Banyoles per incorporar-lo a Tercera. «Jo feia el servei militar a la Creu Roja de Banyoles, a Lió, i em van venir a fitxar allà dalt». A partir d’aquí, gaudiria d’una dècada de futbol al Far, sobretot, primer i Vilatenim, després. «Hi estava molt bé. No tenia agent i per renovar entrava al despatx de l’Emili Bach i ho arreglàvem. La vegada que m’hi vaig estar més em penso que van ser cinc minuts». Això sí, mai va deixar de banda la feina a casa, la tapisseria que havien engegat els seus pares i on amb tretze o catorze anys ja hi donava un cop de mà. Iaixò que arran de l’arribada de Mané les coses van canviar. Sobretot l’exigència i els horaris. «Vaig viure el procés de canvi i de professionalització del club. Jo era tapisser, en Vilarrodà carnisser, en Pitu Duran mecànic, en Joan Duran treballava al banc...Molts érem amateurs compensats». Arran de l’ascens a Segona A del 1986, Boix va reduir les hores i sobretot el tipus de feina a la tapisseria per viure com un professional del futbol. Es respirava futbol a Figueres. Prova d’això és la bogeria que es va viure a la ciutat quan van eliminar l’Hèrcules -llavors a Primera- a la Copa del Rei (1980-81). «Quan tornàvem per l’autopista, els accessos a la sortida estaven a plens de cotxes i de gent. Semblava que haguéssim guanyat la Copa d’Europa. Ens van fer un homenatge i fins i tot vam sortir al balcó de l’Ajuntament», diu. 

A Figueres hi va ser feliç i fins i tot una temporada va compartir porteria amb dos banyolins més com Quim Ferrer i Josep Maria Soldevila. El 1988, tanmateix, el fitxatge d’Albarrrán el va obligar a fer les maletes cap a Palamós, que havia pujat a Segona B. Li va costar adaptar-se al club i sobretot a la terra de l’antic camp del carrer Cervantes. «Havia de canviar de xip en tots els sentits. De categoria, de club, de gespa a terra...». En aquest sentit, recorda que la superfície era «duríssima» i es va fer al taller de casa «unes proteccions aquí amb espumes a tot arreu». «Anava ben botit», riu. Amb el Palamós també pujaria i gaudiria de la Segona A fins que una lesió al menisc el va apartar del futbol professional. Tornaria a Banyoles, on viuria la històrica fase d’ascens a Segona B (90-91) contra Oliva, Águilas i Eivissa. «Va ser com un premi...», riu recordant el viatge a Eivissa. Amb 67 anys, Sant Boix, com se’l va batejar en aquest diari, continua en actiu a la tapisseria mentre recorda amb nostàlgia una carrera important. «Potser em va mancar haver estat una mica més ambiciós. Sempre he estat conformista. De petit, quan ens fèiem fotos, el meu avi sempre em deia ‘posa’t a davant de tot’. Jo deia ‘per què?’ Mai he volgut ser centre d’atenció i m’ha anat bé. Sóc feliç així».

Ernest Freixas: «Vaig veure que hi havia més futur amb els pintxos que amb l’hoquei»

Subscriu-te per seguir llegint