Una permanència que enorgulleix a tot el barri

Els diners no donen la felicitat. El Can Gibert ho sap més bé que ningú. Aquest modest club de barri, el segon de la ciutat per darrere del Girona, celebra amb humilitat que s’ha consolidat a Primera Catalana, tot i continuar sense pagar als jugadors tres temporades després de l’històric ascens (són completament amateurs). La permanència arriba, a més a més, setmanes abans d’acabar la lliga. «Per pressupost, hauríem d’estar a Tercera o Quarta Catalanes. No sé. Té molt mèrit perquè hem atret talent de tota la província. Tenim jugadors de Figueres, Amer, la Costa Brava... Més que pels diners, que no n’hi ha, aposten pel projecte i la idea de joc. El boca a boca diu que al Cangi s’hi està molt bé», apunta l’entrenador Gerard Lechuga.

UE Can Gibert: La gesta més gran de l’equip del barri

Ara com ara, el Can Gibert ocupa el cinquè lloc de la classificació amb 43 punts a falta de dues jornades pel final. «Aquest any sempre hem estat en posicions de mitja taula, ha estat força tranquil, malgrat que mai perds de vista als de baix. Teníem moltes ganes d’estar matemàticament salvats i, tot i que és molt difícil, encara hi ha opcions de ser segons. No és el nostre objectiu, però es podria donar el cas que fem el play-off. Ens omple d’orgull», explica Lechuga. El sostre dels gironins a Primera Catalana és el quart lloc del curs anterior.

Una de les coses que més satisfan al tècnic és el «model d’èxit» que s’ha instaurat al Can Gibert amb un equip «molt jove» i que està confeccionat «per gent de la província»: «És el que busquem. Jugadors amb ganes de tenir projecció». «La clau ha estat encertar amb els fitxatges. Comptem amb perfils una mica concrets», afegeix. I això que «l’any passat vam perdre entre 10 i 20 jugadors de la plantilla». «Com que no paguem, sempre hi ha molts clubs que ens venen a pescar jugadors. Cada dissabte, per exemple, tenim representants mirant els nostres partits. A part que som l’únic club que no fa pagar entrada perquè apostem pel futbol social», destaca. En aquest sentit, Lechuga comenta que «és un efecte mirall de cara al barri».

L’entrenador també remarca el fet de «consolidar-se a Primera Catalana»: «Serveix d’efecte crida. Els jugadors senten atracció pel projecte. Molts es pregunten com pot ser que el Cangi vagi cinquè a la lliga i volen ser-hi. A més a més, tenim un cos tècnic que no té res a envejar. Serem un club modest, però comptem amb entrenadors titulats, també de porters, fisios, delegats... Als jugadors no els falta res, tampoc de material».

Lechuga complirà l’any vinent la seva vuitena temporada com a entrenador del Can Gibert, encara que al club «en porto com quinze, ja que també vaig fer de segon i hi vaig jugar». «Hi ha un desgast important en l’àmbit personal -en aquest període he tingut dues nenes i sort de la dona que m’ajuda-. Al final de cada temporada, arriba la mateixa pregunta: un any més? El club m’ho posa molt fàcil i amb en Pablo (Gutiérrez), el segon, som un tàndem», raona. Per sobre de tot, queda l’orgull del barri. «Hem posat Can Gibert al mapa. Després del Girona, a la ciutat de Girona venim nosaltres. Intentem fer les coses bé», exclama.

Enganys i falses promeses per un camp que mai arriba