L'Uni Girona fa 20 anys convertit en referent a Europa

Agafa aire, sospira i exclama: «S’han fet molt llargs, però també molt curts». Si hi ha algú que sap de què parla, a l’hora de valorar les dues dècades de vida de l’Uni Girona és, sens dubte, ell. Pere Puig, director esportiu, va ser també un dels fundadors del club aquell juny de 2005 gràcies a la fusió entre el Vedruna i la branca d’equips femenins del Santa Eugènia (CESET). No va ser fàcil, perquè tot i la voluntat d’entendre’s, hi havia cert recel entre les dues entitats i les relacions no passaven pel seu millor moment pel traspàs constant de jugadores de la base d’un club a l’altre. Però es va aconseguir. L’impuls definitiu va arribar una tarda de juny al Parc del Migdia en una trobada liderada pels dos presidents, Joan Soler (Vedruna) i Eduard Herrero (CESET). L’acta fundacional es va firmar el dia 21 en una assemblea general constituent. El nou club naixia en paritat de membres del Vedruna i del Santa Eugènia, en concret, aquests: Llorenç Biargè (president), Eduard Herrero (vicepresident), Quim Paredes, Joan Soler (secretari), Lluís Roquero, Carme Larrubia, Lluís Soler, Pere Puig, Anna Caula, Faust Moreno, Josep Xargay (tresorer) i Maria Dolors Serrano. 

A nivell públic i social aquells inicis van passar desapercebuts. Esportivament qui tallava el bacallà aquell estiu de 2005, i més amb la recent arribada d’Akasvayu, era el bàsquet ACB. El Girona de futbol acabava de baixar a Tercera divisió. La primera temporada de l’Uni Girona es va competir amb un equip sènior a Copa Catalunya, i la següent, prova de l’ambició del projecte, es va fer el salt a Lliga Femenina 2 gràcies a la compra de la plaça de l’Arka Leuka alacantí. La segona divisió se’ls va quedar petita de seguida. El curs 2007/08 van quedar-se a les portes de l’ascens a l’elit, aconseguit un any més tard a Badajoz davant l’Obenasa Navarra amb Anna Caula, una altra històrica, d’entrenadora. Des de la temporada 2009/10 l’Uni ha jugat sempre a Lliga Femenina, amb un balanç més que notable de dues lligues (2015 i 2019), una Copa de la Reina (2021), nou lligues Catalanes i tres Supercopes. Presències a Europa (Eurolliga i Eurocup) a banda.  

Avui l’Uni és un projecte consolidat i respectat, referent del bàsquet femení a Catalunya, Espanya i Europa, amb una afició fidel i un tarannà propi. L’Uni és bàsquet, ambició, il·lusió, empoderament femení, família i orgull. És un projecte de quilòmetre zero que ha posat la ciutat i la demarcació entre els principals clubs de bàsquet femení del continent gràcies a l’esforç de dos presidents visionaris (Llorenç Biargé i l’actual, Cayetano Pérez), entrenadors com Dani Perdiguero, Carles Coromina, Anna Caula, Joan Carles Díez, Ramon Jordana, Roberto Íñiguez, Miquel Àngel Ortega, Xavi Fernández, Èric Surís, Alfred Julbe, Bernat Canut i Laura Antoja, gent de club com Pere Puig, Josep Xargay i Vicenç Bordas, i més d’un centenar de jugadores, algunes d’emblemàtiques, com la mateixa Antoja, Anna Carbó, Noemí Jordana, Jael Freixanet, Laia Palau, Marta Xargay, Astou Traoré, Ify Ibekwe, Charde Houston, Chelsea Gray, Sonja Vasic, Rebekah Gardner, Chloe Bibby...

«Mai no ens hauríem imaginat que vint anys després seríem aquí, amb aquesta estabilitat, quan tota la història de l’Uni ha estat una mica marcada per sobreviure», detalla Puig després de bufar les espelmes del pastís del 20è aniversari. Diu que els títols «estan molt bé» però si s’ha de quedar amb alguna cosa és amb el fet d’haver persistit 20 anys tot i els entrebancs que han anat sorgint. Als primers anys a l’elit, per exemple, l’Uni va haver de renunciar sistemàticament a jugar a Europa per falta de pressupost. I molts estius, i potser ara no es recorda, el neguit de si es podria sortir a competir la següent temporada hi era. Avui això no està sobre la taula i el club ja treballa per confeccionar una plantilla per competir de tu a tu en el retorn a l’Eurolliga. Pel camí, en les properes setmanes, es tancarà si res es torça la fusió (o el nom que es vulgui) amb el Bàsquet Girona que, a pesar de tot, no trencarà la identitat del club ni d’aquests 20 anys.

Cayetano Pérez és el president des de 2017. Abans havia entrat com a patrocinador el 2014 amb l’empresa Citylift, que va afegir-se a la denominació del club al costat d’Spar, una altra marca històrica d’aquests anys de la mà de la família Vidal, els mecenes del Valvi a l’ACB. Per a ell la trajectòria del club és «un orgull» i ressalta que «cada any, dins les nostres limitacions, hem anat creixent». Tot plegat ha «consolidat el projecte», fins a tal punt que assegura que «hi haurà bàsquet femení a Girona per molts anys».

A partir d’aquí es proposa fer créixer encara més el projecte «per tal que la gent gaudeixi del bàsquet femení». «Tots hem de ser conscients que si no ens posem les piles això pot caure, però les ganes i són», diu. Fa unes setmanes va haver de fer un crit d’alerta: els directius han hagut de pagar de la seva butxaca les darreres mensualitats perquè no arriben les subvencions promeses per les administracions.

El punt d’inflexió de tot plegat cal situar-lo el 2015. L’any de la primera lliga, amb Roberto Íñiguez d’entrenador, que es va fer càrrec de l’equip gairebé per accident després de la renúncia de Ramon Jordana. Íñiguez, prestigiós entrenador, vivia a Girona un any sabàtic per acompanyar el seu fill Pablo, futbolista aleshores del Girona FC a Segona. Va acceptar el repte i el club es va posar, definitivament, al mapa guanyant aquella final a l’Avenida. A partir d’aquí van anar arribant d’altres títols com la lliga de 2019 amb Èric Surís a la banqueta, un altre dels noms propis del club, i la Copa de la Reina de 2021.

L’arribada a la lliga d’estructures ACB com Joventut, Saragossa i València han aixecat el nivell i cada cop costa més competir a dalt. Però el club ho fa i aquest curs, de nou amb Íñiguez d’entrenador, es va aconseguir l’objectiu de tornar a l’Eurolliga amb un històric primer lloc al final de la lliga regular. Semifinalistes de Copa i eliminades a quarts de l’Eurocup, també es va caure a les semifinals del «play-off» contra el Saragossa tot i haver fregat la proesa de remuntar 19 punts de desavantatge en l’eliminatòria. Les baixes de Bibby, Mack i Touré van acabar sent determinants tot i que l’equip va posar-hi tot el seu amor propi.

Des de la banqueta, al costat de Roberto Íñiguez, tot plegat ho ha anat seguint aquest curs Laia Palau. Exbase amb un palmarès inacabable, la barcelonina va acabar a Fontajau una carrera que l’havia dut pels principals clubs del continent. Després va decidir quedar-se al club fent de «chica para todo», com acostuma a ironitzar. Va tenir el càrrec de directora esportiva però aquest curs ha sigut assistent de l’entrenador, al costat de Jordi Sargatal. Palau explica com veia l’Uni quan era jugadora, abans de fitxar-hi: «El veia com l’equip lluitador, que intentava plantar cara a l’Avenida». Va arribar a Fontajau i va jugar l’Eurolliga. «Cada any hem fet passos endavant, a nivell estructural i amb fitxatges estratosfèrics. Hem fet coses molt xules». El club forma part, ja, d’ella. «És la meva feina i el projecte de la meva vida. Estar al món de la gestió m’ha fet tenir també una idea molt clara del que costa tot plegat», assegura.

«Hi haurà bàsquet femenía Girona per molts anys més»

Cayetano Pérez

— President de l'Uni Girona

Amb la competició finiquitada el futur del club passa en les properes setmanes per la confirmació de la fusió amb el Bàsquet Girona, amb el que aquest curs ja s’han compartit moltes sinergies. A partir d’aquí també caldrà completar l’equip. Es compta amb Roberto Íñiguez, que ha demanat uns dies per decidir el seu futur, i ja s’han confirmat tres baixes, Mack, Touré i Tate. Bibby, MVP d’aquesta lliga, ha renovat i és l’única jugadora amb contracte. També es vol lligar Lundquist i Canella i possiblement també Ainhoa López. En el capítol de fitxatges hi ha les incorporacions tancades però no oficialitzades de Jocyte i Quevedo, totes dues de l’Asvel Lió.

L’Uni ja no passa desapercebut a Girona com quan es va fundar. En una ciutat amb futbol de Primera i bàsquet ACB, el bàsquet femení també ha aconseguit arrelar amb un projecte guanyador capaç de competir entre els millors. La supervivència està garantida, segons parlen els seus responsables, que encertadament valoren com a gran èxit d’aquests vint anys l’haver aconseguit arribar fins aquí. L’anterior projecte a l’ACB, el CB Girona, precisament, va fallar en la seva 20ena temporada a l’elit.

Subscriu-te per seguir llegint