Dani Solsona: "Clar que hauria jugat al Barça, encara que jo sempre seré de l'Espanyol"

Dani Solsona (Cornellà, 18 de gener de 1952) va ser un fi estilista, un jugador molt tècnic, que contrastava en un futbol físic en aquella època. Va repartir la seva vida entre l’Espanyol, el club del seu cor; el València, on va guanyar els seus únics títols; una estada a França, i un final al Sant Andreu. Perico de pura raça, patrimoni de l’Espanyol, fa dècades que observa les vicissituds del club des de fora.

Li agrada el futbol d’avui dia?

Sí. El futbol és el que més m’agrada. Miro molts partits, no només els de l’Espanyol, per descomptat, també del Barça o del Madrid. Puc mirar fins i tot un Olympiacos-Pafos.

Per gaudir o amb l’instint professional activat?

És el meu defecte. M’agradaria mirar els partits per gaudir, com el Barça-PSG. Però m’hi fico dins, els analitzo, i m’agradaria estar simplement mirant.

El joc ha evolucionat.

Sí, sí. Comparat amb la meva època, ha millorat tot: els terrenys de joc, les pilotes, les botes, la tàctica... Ja no es veuen forats al camp ni fang. A vegades ni es veu l’aigua quan ha plogut.

Va néixer massa aviat? S’ho passaria millor ara?

[Riallades] Per les meves característiques m’adaptaria molt millor al futbol actual, on hi ha jugadors més hàbils i tècnics. No tries quan vols néixer, i en aquella època vaig tenir les meves dificultats.

Pel físic?

Més que físiques, pels terrenys de joc. Però vaig jugar molts anys i m’hi vaig adaptar, evidentment.

Es va fer famós guanyant un curs de tècnica individual. Què li van demanar?

Conducció en ziga-zaga, desplaçaments amb precisió, xuts des d’un angle... Jo era juvenil. Es van inventar, la federació o no sé qui, un concurs d’habilitat i tècnica. Hi anava un jugador de cada equip de Primera. L’Espanyol em va escollir a mi. El dia que vaig debutar, abans de començar, el president em va imposar la insígnia d’or i brillants al mig del camp, davant de tothom.

La seva família és perica de tota la vida.

Sobretot el meu pare. Fa anys que va morir i em va quedar la pregunta que sempre li havia volgut fer: com és que era perico? Per què ho era tant? I la meva mare igual. Ella es quedava més a casa. Teníem una lleteria a Cornellà.

Quan encara hi havia vaques i prats a Cornellà.

Vivíem a la casa i l’estable amb les vaques era al darrere. A les quatre del matí ja estava en marxa el meu pare per tallar l’alfals. Les vaques no perdonen: no fan festa, mengen cada dia i s’han de munyir dues vegades al dia.

Vostè sap per què és perico?

Per la família. És el que veia. No vull ni pensar si el meu pare hagués vist una samarreta del Barça a casa.

Tan estrany era ser perico en aquella època?

No tant, però ho semblava. Jo anava als escolapis del carrer Diputació, i si érem 30 a classe, 29 eren del Barça. Jo era el raro.

Va cultivar un sentiment de rivalitat o d’animadversió?

Vaig entrar a l’Espanyol amb 12 anys, quan es va crear la categoria infantil. Vaig anar a fer-me la prova al camp del Martinenc. Va ser llavors que va començar la rivalitat, quan ens enfrontàvem al Barça, però cap animadversió.

“Fa anys que va morir el meu pare i em va quedar la pregunta que sempre li havia volgut fer: com és que era perico? Per què ho era tant?”

Vostè era un “pelotero”.

Sí, sí. Tot el contrari del futbol de la meva època. El meu físic era inferior a l’estàndard de la meva edat. Potser amb altres característiques hauria debutat abans, però em veien tan fràgil i, per por que em fessin mal… Condicions, en tenia de sobres. Amb 18 anys era gairebé un nen per fer. Era el més esquifit de l’equip. N’era el capità, i els que venien darrere meu feien dos pams més que jo.

El seu primer gol a Sarrià va ser de cap.

No me’n recordo. Deuria tocar-me la pilota al cap. Mai anava a rematar, normalment treia les faltes. Potser en vaig fer dos a la meva carrera. Devia ser bastant fàcil, no va ser una pugna amb un defensa [riures].

Aquell futbol era molt salvatge comparat amb l’actual.

De molt contacte, també perquè els camps no estaven bé, la pilota botava malament... Hi havia jugadors durs i no hi havia càmeres de televisió. Avui els grans jugadors estan molt més protegits. No del tot, perquè sempre hi ha algun defensa que et deixa una garrotada.

En recorda algun?

Si m’hi poso a pensar, segur que me’n surt algun. Quan anaves al nord, els camps eren més pesats i davant d’una pilota dividida havies de saltar. Una cosa és que el jugador sigui contundent i una altra, que hi vagi amb mala intenció. Encara avui veus algun que deixa una puntada per donar, no per trencar res, però sí per donar.

Hi havia menys puntades al mig del camp…

Però algun el tenies enganxat tot el partit. Diria que Molinos —que després vam ser companys a l’Espanyol—, Víctor, Neeskens… Per insistents, no per violents.

“Potser amb altres característiques hauria debutat abans, però em veien tan fràgil… Condicions, en tenia de sobres. Amb 18 anys era el més esquifit de l’equip. Era el capità i els que venien darrere meu feien dos pams més que jo.”

I els arbitratges?

Si ara ens queixem… Abans no et queixaves perquè no tenies elements per discutir, tot i que hi havia jugades escandaloses. Els àrbitres eren molt autoritaris. Els miraves una mica i ja anaven amb la targeta a la mà. Fins i tot et miraven malament. Igual et feien quatre o cinc faltes, aixecaves els braços i venien corrent i t’ensenyaven la targeta a tu. Ara són més dialogants, hi ha moltes càmeres.

S’ho va passar bé?

Sí, vaig ser feliç. M’agradava anar a entrenar. No arribava mai tard.

El seu pare el va veure debutar assegut darrere la banqueta.

A Sarrià. Les tanques, que eren de fusta, estaven molt a prop de la línia de banda. Iriondo em va fer escalfar quan faltaven 20 minuts. Surto i passo per davant del meu pare. “Nen, on vas?”, em va dir. “Vigila, que són molt grans i et poden fer mal.” Era un partit de Copa amb el Barça. Vam guanyar 2-1 i a la tornada vam perdre 3-1. L’Espanyol estava a Segona, però ja havia ascendit.

“Els àrbitres eren molt autoritaris. Els miraves una mica i ja anaven amb la targeta a la mà. Fins i tot et miraven malament. Igual et feien quatre o cinc faltes, aixecaves els braços i venien corrent i t’ensenyaven la targeta a tu.”

Vuit temporades amb l’Espanyol i cada estiu sonava com a transferible

Quan s’acostava l’estiu, es parlava del Barça i del Madrid. Amb el dret de retenció, no et podies marxar ni quan s’acabava el contracte. Ni protestar. Et donaven un augment del 10%. Em volien molts equips i em deien que no era veritat, fins que ho va ser. L’Espanyol sempre es va tancar en banda.

I tan feliç, sent perico.

I tant, des dels 12 anys i sent capità. Però, al final, tens objectius. Et venen a buscar i pretens millorar esportivament. A l’Espanyol sempre m’he sentit estimat i valorat.

El Barça insistia cada estiu.

Cada temporada, i l’última vegada ho va fer tot per fitxar-me, però el president sempre s’hi va negar. “Que no i que no”, deia Manuel Meler. Fins i tot davant d’un xec en blanc.

Hauria jugat al Barça?

És clar. Ets un professional i ve un club que et vol fitxar, no marxes de casa, estàs a Barcelona… És clar que sí.

“Al final, tens objectius. Et venen a buscar i pretens millorar esportivament. A l’Espanyol sempre m’he sentit estimat i valorat.”

No existia aquesta animadversió com l’actual.

El cas de Joan Garcia. A veure… Hi ha hagut molts jugadors que han anat de l’Espanyol al Barça i del Barça a l’Espanyol. Semblava que no marxaria, la gent s’ho va creure i es va enfadar. Com a professional, què has de fer? Ningú no se n’aniria de cap club. Com a professional, l’entenc; com a soci, em toca el voraviu que hagi anat al rival, però l’entenc.

Pots ser aficionat d’un club i jugar en un altre.

Jo seré de l’Espanyol sempre. Però si he de defensar altres interessos, els defensaré. En el meu cas va ser el València: em va fitxar, es va portar molt bé i el vaig defensar a fons. El meu equip és l’Espanyol. Després ve el València, però primer l’Espanyol.

Hi va haver un Espanyol-València sonat amb una Lliga en joc, disputada amb l’Atlètic i el Barça.

Sí, vam guanyar el partit i el València va ser campió perquè ells van empatar.

I vau guanyar diners. Tenien primes de l’Atlètic i del Barça.

Dels dos. Tenia 19 anys. Era jove, no pintava res, i manaven els veterans. A l’hora de repartir, em van cridar: “Nano, tu també cobres.”

“Hi ha hagut molts jugadors que han anat de l’Espanyol al Barça i del Barça a l’Espanyol. Com a professional, entenc en Joan Garcia; com a soci, em toca el voraviu que hagi anat al rival, però l’entenc.”

Va veure a prop algun títol amb l’Espanyol?

La Lliga de la temporada 72-73. Vam estar tota la temporada a dalt i vam afluixar a les tres últimes jornades. Hi havia bon equip, i les diferències econòmiques respecte al Barça i al Madrid no eren tan abismals. De tant en tant els guanyàvem, sobretot a Sarrià.

Josep Lluís Núñez va fer l’últim intent.

Qui negociava amb Meler era en Joan Gaspart. L’Espanyol insistia que no, i va aparèixer Núñez suggerint que jugués cedit un any per comprovar si m’havia recuperat d’una hepatitis que havia tingut. Va tirar llenya al foc i Meler va dir que ni parlar-ne. Jo no hi hauria anat cedit.

Era humiliant per a vostè.

Feia vuit anys que jugava a Primera. Jugant, no sortint estonetes. Jugant de veritat. O creus que és el fitxatge o no. Allò de l’hepatitis era fàcil d’aclarir. Això ho va acabar de trencar. Així funcionava tot. Els futbolistes vam fer dues o tres vagues: una per suprimir el dret de retenció, una altra per entrar a la Seguretat Social, que no teníem. No tinc cotització del 1970 al 1980. No constem, com si no haguéssim existit.

El dret de retenció…

Si no arribaves a un acord per renovar, t’allargaven el contracte amb un augment del 10% i no et podies marxar. Els presidents tenien la paella pel mànec. No hi havia representants. Jo hi anava sol a parlar amb el president; quan vaig firmar amb 18 anys, hi vaig anar amb el meu pare. Era una altra pel·lícula. Ara, si volen que renovis, has de cobrar el mateix que un altre.

El que ha passat amb en Joan Garcia, que l’haurien d’haver renovat abans.

És clar, quan va començar a jugar a Segona. Si creus que és el teu porter —i ho creien—, l’has de renovar, li puges el sou i li dobles la clàusula, però a l’última temporada…

“Feia vuit anys que jugava a Primera. Jugant, no sortint estonetes. Jugant de veritat. O creus que és el fitxatge o no. Allò de l’hepatitis era fàcil d’aclarir. Això ho va acabar de trencar.”

Vostè va acabar anant al València.

Quan es va trencar del tot amb el Barça, va venir el València i en pocs dies van parlar amb l’Espanyol, amb mi, i hi va haver un acord.

Allà va aconseguir títols.

En cinc temporades, vam guanyar la Copa del Rei al Madrid al Calderón, la Recopa a l’Arsenal als penals i la Supercopa d’Europa al Nottingham.

Va ser molt poques vegades internacional amb Espanya.

Era l’època de “la fúria”. El fet de jugar a l’Espanyol també influïa. És l’únic que lamento, que hauria d’haver estat més a la selecció. Es jugava un altre tipus de futbol.

No el va convocar per al Mundial 82 Santamaría?

L’havia tingut quatre o cinc anys a l’Espanyol.

No hi tenia bona relació?

Em va cridar a alguna convocatòria. Abans del Mundial recordo un Espanya-França al Calderón. Sempre estava a totes les llistes. No només la del 82, també les del 1974 i 1978. Apareixia a totes les llistes, però després em deixaven fora. No vull donar-hi més voltes.

“L’únic que lamento és que hauria d’haver estat més a la selecció. Sempre estava a totes les llistes. No només la del Mundial del 82, també a les del 74 i 78. Apareixia a totes, però després em deixaven fora. No vull donar-hi més voltes.”

Va deixar el València per anar a França.

Vaig ser dels primers a sortir a l’estranger; ara se’n van fins i tot a Malàisia. El València em volia renovar a la baixa, i un representant em va preguntar si aniria a França. Hi havia dos equips: el Mònaco, on hi havia Lucien Müller, però no va quallar, i el Bastia. Vaig signar per tres anys. Els dos estrangers érem l’Alberto Tarantini i jo.

Després va anar a París.

A mitja temporada de la tercera, hi va haver problemes econòmics i ens van donar llibertat si volíem marxar. Em va venir a buscar el Racing Matra Paris. Estava a Segona, però jugava al Parc dels Prínceps.

Se’n va anar?

Sí. La meva dona i les meves dues filles es van quedar. El vicepresident del Bastia era un català que feia mitja vida que hi vivia: Jordi Sarri. Ens vam fer molt amics. Va ser el padrí del meu fill. Venia a dinar a casa meva.

El vicepresident a casa del futbolista i no al revés?

Cada dia. Gaudia amb l’escalivada que preparàvem. Em va deixar l’apartament que tenia a París, i ell es va encarregar que a la meva dona i a les meves filles no els faltés res.

I per què només mig any?

M’hi hauria quedat, però em volien com a tercer estranger. Van fitxar Pierre Littbarski i Enzo Francescoli. Als 26 anys no m’hauria fet por competir amb ells. Va venir el Rennes amb les mateixes condicions i vaig acceptar.

“M’hi hauria quedat, però em volien com a tercer estranger. Van fitxar Pierre Littbarski i Enzo Francescoli. Als 26 anys no m’hauria fet por competir amb ells.”

I en tornar encara va jugar al Sant Andreu.

Per en Joan Gaspart. “No et vaig poder fitxar pel Barça, però et fitxaré pel Sant Andreu.” No volia jugar a Tercera. Si alguna cosa té és insistència, i no parava de trucar-me. No sabia què dir-li i vaig pensar: li demanaré una barbaritat de diners, em dirà que no i llestos. Em va dir que sí.

Ho va deixar per ser secretari tècnic.

Amb en Juli Pardo. Vam agafar l’equip a Segona i vam ascendir després de la promoció amb el Màlaga.

I després entrenador?

Era per fer alguna cosa, per continuar vinculat al futbol. Però no m’ho vaig plantejar seriosament com un objectiu. Si tornés enrere, potser ho hauria provat.

Fa anys que està desconnectat de l’Espanyol.

Vaig començar a col·laborar amb mitjans de comunicació. Ja fa uns 20 o 25 anys.

Una llegenda com vostè que no sigui conseller ni ambaixador…

Aquestes coses no m’agraden. Tenir l’obligació de fer això o allò, viatjar, anar a la llotja… Prefereixo ser a la ràdio. Soc de l’Espanyol i vaig als actes quan m’ho demanen. En Rafa Marañón ho fa fantàsticament bé.

Com ha vist des de fora les vicissituds del club?

El senyor Chen va sufragar bona part del deute, però la gent vol resultats, vol que l’equip funcioni al camp, i si hi ha cent milions de deutes o palanques… La gent estava una mica molesta. Ha vingut una altra persona i, de moment, tot va bé, sembla que s’ha integrat més, però vull veure com actua quan vinguin mal dades.

Subscriu-te per seguir llegint