Uri Vives tanca el seu conte d’aventures i torna a casa
Després de vint anys a OK Lliga per Igualada, Vic, Corunya, Lleida i també Itàlia, el colomenc es retira
«No podia estirar-ho més. Tot són cicles; ara la meva prioritat és la família, més que l'hoquei patins»
Uri Vives celebra un gol amb el Lleida / Diari de Girona
«Mama, què és aquesta fressa? Papa, vull entrar a veure què hi fan!» Amb quatre anys, Oriol Vives passejava per Santa Coloma de Farners amb els seus pares. A l’alçada del Pavelló, el soroll dels cops d’estic, xerricades amb els patins i topades amb les tanques traspassaven les parets i van cridar l’atenció del petit Uri, que va voler entrar, tant sí com no, al Pavelló. Veure nens patinar i remenar una bola amb un estic el va enamorar. Tant que, al cap de ben poc es va calçar uns patins i apuntar al Farners d’hoquei. D’allò ja en fa trenta anys. El que no sabia Vives era que faria realitat aquell somni de ser professional de l’hoquei patins i jugar en alguns dels principals clubs de l’OK Lliga i a Itàlia durant dues dècades. Aquest estiu, amb 36 anys, ha decidit plegar. Voltregà, SHUM, GEiEG, Igualada, Liceo, Breganze, Lleida, Calafell i Vic han estat els clubs d’un Vives que considera que ha arribat el moment d’estar «més per la família que no pas per l’hoquei». «Tot són cicles» diu des de Santa Coloma on exerceix de coordinador del club juntament amb el seu germà. «Faig un cop de mà. De jugar, com en Jaumet (Llaverola), res», té clar Vives, que exerceix de professor d’educació física en un institut de Lloret de Mar.
Vives, en acció amb el Vic la temporada passada / Diari de Girona
El camí que li ha fet fer l’hoquei durant aquests vint anys ha estat ple d’aventures. Tant és així, que després de passar pel GEiEG, quan amb prou feines tenia deu anys va incorporar-se al Voltregà. «Sort dels pares. Anàvem i veníem cada dos dies a entrenar per l’Eix quan encara era d’un carril», recorda. A Sant Hipòlit hi va créixer i formar-se com a jugador fins arribar al primer quip i debutar a OK Lliga amb només setze anys. «Recordo que va ser contra el Vilanova i vaig jugar els darrers cinc minuts. A la jornada següent ja vaig marcar un gol decisiu». A partir d’aquí continuar la carrera pel SHUM Maçanet, GEIEG, Igualada (12-14), Liceo (14-16), Breganze (16-17), Igualada (17-19), Lleida (19-23), Calafell (23-24) i Vic (24-25).
L’experiència a Itàlia
Amb l’hoquei n’ha fet prou per viure? Depèn. «Al Liceo, a la Corunya, i a Breganze, a Itàlia, era professional al cent per cent amb tot pagat i cobert. A la resta no. Ho compaginava amb altres feines com monitor de gimnàs o de piscina. Per desgràcia l’OK Lliga no és professional del tot i la gran majoria de mortals ens les hem d’empescar», detalla. En aquest sentit, l’Erasmus a Breganze (Itàlia) era quelcom que li venia molt de gust de provar i ho va poder viure. I ho hauria allargat...»Hauria pogut continuar a Itàlia. Tenia ofertes d’altres clus d’allàper continuar fins i tot. Era tot molt bonic però, amb la meva dona, teníem clar que havia de tornar, fer els deures i acabar la carrera. Érem realistes. Hauríem allargat una cosa que tenia data de caducitat. Ens tocava col·locar-nos professionalment». I això és el que ha fet. Vives ha tornat a Santa Coloma, té dues criatures de dos i quatre anys i es guanya la vida fent de professor en un institut de Lloret. «És el que toca», diu.
La seva germana, Laia Vives, també va jugar a hoquei. Va ser portera del Voltregà i de la selecció espanyola, amb qui va quedar campiona d’Europa i del Món. Amb 28 anys va retirar-se i ara és mestra. «Ara ha canviat la cosa, però ella no va cobrar mai», explica el seu germà.
