Dani Toribio: «Tinc l’espina clavada de no haver pogut jugar al Girona»

Amb trenta-set anys acabats de fer i a punt de ser pare, Dani Toribio ha encetat una nova etapa a la seva vida. Després de gairebé dues dècades com a professional, aquest estiu ha penjat les botes per tornar a casa. «No ha estat gens traumàtic. Arrossegava problemes físics, i ja no tenia ni les ganes ni la motivació per continuar. Tenia clar que quan això passés, plegaria», diu el saltenc que, tot i això, no s’ha desvinculat del futbol. Toribio s’ha incorporat al Vilablareix, on és el director esportiu de l’àrea de metodologia del club. «El projecte i l’equip de treball és espectacular», diu. Enrere queden mil i una batalles amb el Barça B de Pep Guardiola, amb el Màlaga a Primera, amb el Múrcia fent un play-off, amb el Santa Coloma d’Andorra jugant la Conference i, sobretot, amb l’Alcorcón, on s’hi va estar quatre temporades. «Si pogués canviar alguna cosa de la meva carrera, seria no haver sortit de l’Alcorcón. Vaig ser una aposta personal meva i vaig fitxar pel Racing de Santander. Em vaig lesionar, va venir la Covid i no va anar bé».

Toribio també va passar pel Terrassa, Ponferradina, Alabès, Extremadura i Lleida, però i el Girona? Va tenir mai l’oportunitat de jugar a Montilivi com a local? «Sí. Ara ja ho puc dir. Devia ser l’any 2008 o 2009. Luis Enrique em va dir que no tenia lloc al Barça B i em va trucar Javi Salamero, director esportiu del Girona. Se’n va riure de mi a la cara i això no ho vaig permetre. Em va fer una oferta baixíssima que era una manca de respecte cap a mi, la meva família i a la meva carrera», revela el saltenc a qui li ha quedat «l’espina clavada» de no haver pogut jugar mai al Girona. Era el moment de venir a jugar a la meva ciutat i em va saber greu no poder-ho fer». Tot i això, després de més de 300 partits a Segona i una vintena a Primera, Toribio mira enrere amb un somriure. «El meu pare sempre em deia que havia de passar-m’ho bé i gaudir i que així, era més fàcil que sortissin les coses. És el que he intentat fer sempre».

Format al Salt i al Bons Aires, el Vilobí el va captar pel seu planter i de seguida va cridar l’atenció dels grans clubs catalans. Amb quinze anys ho tenia tot fet per anar-se’n a l’Espanyol però «la família d’un altre jugador va fer un regala a l’entrenador i se’l van quedar a ell». Coses del destí, poques setmanes després d’aquell episodi, el Barça va trucar a la seva porta i allà sí que el van voler. Va cremar-hi etapes fins a arribar al filial de Pep Guardiola (2007-08) a Tercera on va compartir pivot amb el seu gran amic, Sergio Busquets, «el millor». «Va ser un any espectacular i vaig aprendre moltíssim i entendre que des de la banqueta també es pot aportar». Luis Enrique va tallar-li la trajectòria a Can Barça. «Va ser directe amb mi i ho agraeixo. Faltava una setmana per començar i em vaig cabrejar molt però ho entenc i ho respecto»., diu Toribio que va trobar destí a Terrassa. «Allà em vaig adonar del que era sortir de la bombolla del Barça. M’havia de rentar els calçotets, les botes i tot. Al cap de cinc mesos, el club ja no pagava...». Tot i això, va ser un any «positiu» que va fer que Ricardo Rodríguez el truqués per anar-se’n al filial del Màlaga. Allò li canviaria la vida. «A l’estiu em van cridar per entrenar amb el primer equip de Juan Ramón López Muñiz. Vaig rebre un cop fort a l’ull. Tenia la pupil·la dilatada i havia de dormir amb l’ull tapat. Al matí, me’l destapava i me n’anava a entrenar amb el primer equip encara no hi veiés un borrall». L’arribada del xeic Al Thani i la construcció del SúperMàlaga de Cazorla, Van Nistelrooy, Toulalan, Baptista, Joaquín o Saviola va fer que «m’esbandissin», recorda.

El Gattuso de Salt

Així era Toribio, un pencaire, a qui mai li mancava una gota d’esforç. Conegut arreu pel Toro, el saltenc idolatrava de petit Genaro Gattuso «per la seva actitud i geni». «Tinc un gen guanyador que de vegades feia que se’m creuessin els cables» (riu). Dues dècades després de tastar l’elit, Toribio subratlla la figura de Guardiola, Julio Velázquez i Muñiz, com entrenadors «claus» per ell.