Final de trajecte per a «l’Increïble» Marc Nierga

Si per ell fos, hauria continuat jugant, saltant i xocant contra centrals. El cos, tanmateix, li ha fet veure que ja n’hi havia prou. Marc Nierga plega després que una lesió a l’esquena l’hagi dut pel camí de l’amargura des de fa més d’un parell d’anys quan jugava al Peralada i quan, en un partit contra l’Europa va topar amb el porter i es va trencar unes quantes costelles. No va pas parar, no i un cop recuperat va continuar jugant amb el Peralada i després amb el Santa Coloma d’Andorra. Allà va ser on l’esquena va dir prou el Nadal del 2023. Abans, a l’estiu, va tenir temps de tastar la Conference League, marcar i jugar contra un club històric com l’AZ Alkmaar neerlandès. Ara, després d’unes quantes infiltracions i dues operacions després, ha decidit plegar i tancar una etapa que l’ha dut a ser un dels clàssics de la Segona B dels darrers quinze anys. Un davanter dels de tota la vida, de lluita i de força, de futbol directe. «M’agradava el futbol Rock & Roll, que es diu. Que passessin coses al camp, amb espais, vistós i divertit, més que no pas el joc de possessió. La veritat és que he gaudit molt jugant a Segona B», reconeix.

De l’EF Garrotxa a Segona A

El viatge d’aquell nen a qui Nitus Granados va captar de la Canya per jugar a l’EF Garrotxa ha arribat al final. Ha estat un camí llarg, bonic i dur alhora, intens i ple de records de tots colors que li ha permès voltar per tota la península i fer un piló d’amistats. Des de la Corunya a Granada passant per Olot, Alcorcón, Calahorra, Langreo o Lleida amb una experiència a Guijuelo que, potser, ha estat la més especial. En aquest municipi de Salamanca, de poc més de cinc mil habitants, va ser on Nierga va explotar per convertir-se en El Increíble, un motiu que l’acompanyaria tota la seva carrera. Del planter de l’Espanyol, havia passat als filials del Saragossa, Deportivo i Osasuna quan, a l’estiu del 2014, va estar a punt de quedar-se penjat sense equip. Una trucada d’un excompany seu al Saragossa (Carreño) el va dur a Guijuelo. «No jugava gens. Un cop vaig entrar i fer un gol però tampoc vaig tenir continuïtat. Estava desesperat. Un dia, l’entrenador va dir que em donaria una oportunitat. Vaig ser titular i vaig marcar tres gols. A partir d’aquí vaig jugar-ho tot i fer catorze gols», detalla Nierga que va ser batejat com «El increíble» per un periodista de la Tribuna de Salamanca.

Nierga acabaria aquell curs al Guijuelo tot i l’interès dels filials del Barça i del Vila-real i d’un equip coreà, amb qui ja ho tenia tot gairebé tancat per anar-se’n. «Al final, me’n vaig desdir», diu. Sí que va signar per l’Alcorcón, de Segona A, el curs següent. «Tenia David Rodríguez i Máyor a davant. Gent de molt de nivell. Vaig tenir molt poques oportunitats. Era jove i no assimilava bé no jugar» reconeix l’olotí que, malgrat fer dos gols contra el Leganés en un amistós, mai va tenir la confiança del tècnic López Muñiz, que només li va donar dos partits. «Al desembre ja me’n volia anar al Llagostera i també tenia una oferta de Romania, però no em van deixar sortir».

L'espina de l'Olot

L’olotí va continuar la seva carrera pel Granada B, Lleida, Olot, Ebro, Langreo, Calahorra, Alzira, Peralada i Santa Coloma. Pel camí, grans moments al Lleida, amb l’eliminació del Mallorca i la Reial Societat a la Copa del Rei i el partit contra l’Atlètic al Metropolitano. També de no tan bons, com el segon any a Lleida o no haver pogut ser profeta a la seva terra, Olot. «Vaig ser un fitxatge de la directiva més que de l’entrenador, Raúl Garrido, que és molt bo però no era un davanter del seu estil».

El viatge de Nierga arriba al final amb una llarga llista de fites, la darrera, haver tocat la Conference. I la Primera Divisió? A fe que hi va estar a punt de tastar-la amb el Saragossa (2011-12). De fet, va ser convocat per l'entrenador Manolo Jiménez en dos partits, contra l’Athletic i el Getafe, sense arribar, a entrar a la llista final.

Un cop tancada la paradeta i mentre es recupera de la lesió a l’esquena, Nierga s’encarrega de la coordinació de la Canya -on és entrenador del juvenil i l’escoleta- el club on es va formar i del qual el seu pare n’és el president.