«El repte és que el Bàsquet Girona perduri molts anys»

Quina feina fa el General Manager?

Bàsicament és coordinar i gestionar tots els aspectes relacionats amb els temes esportius i la seva logística. Gestiono totes les àrees que tenen impacte en els equips professionals del club.

La base va a part?

Jo a la base tinc el càrrec de Secretari tècnic. Soc el General Manager de la SAE, i el Secretari tècnic de la base, de tots els equips que gestiona la Fundació, la formació comença a l’escoleta i acaba amb l’equip U22, que estrenem aquesta temporada.

On se sentia més còmode, al vestidor fent de preparador físic en l’anterior CB Girona, o ara als despatxos?

Tot és un camí professional. Durant els molts anys que vaig estar de preparador físic, tant aquí com a d’altres clubs, a Sant Josep de Badalona, a Santa Coloma, a Granollers, en aquell moment ho vaig gaudir molt i vaig créixer molt. Després de 15 anys em va sortir la possibilitat de créixer a través del Bàsquet Girona, des del 2014, des de la seva fundació, amb diversos càrrecs.

Quanta gent mobilitza la base del Bàsquet Girona?

Fixi’s, vam començar amb cinc equips i ara en tenim vint-i-vuit. Setanta entrenadors, i unes quatre-centes persones entre tècnics i jugadors. El creixement ha sigut progressiu. Vam fer la fusió amb CEB Girona, després vam integrar la base de l’Uni .... ara el que volem és estabilitzar tot això. Des de la fundació del club l’objectiu ha sigut desenvolupar el talent gironí. Som dels pocs clubs ACB que només té talent del territori a la base, i n’hem d’estar orgullosos. Veurem com evoluciona això i si en el futur acabem integrant jugadors i jugadores que puguin ser interessants.

Aquesta setmana debuta l’equip U22. Els va costar prendre la decisió de disputar la nova lliga?

Vam haver de prendre la decisió de forma ràpida. Tots vam tenir clar que era una oportunitat perquè, fins i tot, a nivell intern, des de la base, es vegi que el camí dins del Bàsquet Girona pot seguir, que no acaba després de l’U18. I a banda hi ha la vessant de la beca acadèmica, pot servir per compaginar l’esport amb el desenvolupament dels estudis. No és el bàsquet només, també pensem en la persona i en la seva formació. El club, això, ho ha cregut sempre.

Què era millor per formar jugadors, un equip a Segona o Tercera FEB o aquest nou U22?

Tots els formats són interessants. Hi ha diferents camins per arribar a l’objectiu. Des del club tu vas veient l’evolució, amb l’U22, tot i que els dos últim any a Salt, amb la presència d’Albert Sàbat d’entrenador, ja hi havia molta sinergia. Molts jugadors de l’U22 estaven al Salt, tots de la província, més un jugador francès que va venir aquí a estudiar.

Què ha après el Bàsquet Girona de l’Uni, un cop feta la fusió?

Quan es produeixen aquestes unificacions el secret és saber-se adaptar les dues parts. L’Uni ha fet coses de molt mèrit, a nivell esportiu però també d’aconseguir una massa social fidel durant molts anys. En el dia a dia, com qualsevol empresa que es fusiona, aquí hi ha una adaptació en les formes de treballar dels diferents actors. Això és un treball d’equip. En la meva àrea, per exemple, per sota meu hi ha Fernando San Emeterio i Pere Puig, els directors esportius dels equips masculí i femení.

Qui té l’última paraula?

Ja li deia, és un treball d’equip. La forma d’organitzar el dia a dia és la mateixa en els dos equips

Com han canviat els jugadors respecte aquells que tenia fa dècades com a preparador físic?

Ara al jugador se l’acompanya de forma molt més acurada. S’han incorporat també àrees molt potents com el màrqueting i la comunicació. L’esport professional necessita de tots aquestes departaments per fer créixer el club. Els jugadors? Ara els staffs són més amplis, hi ha dos fisioterapeutes, un nutricionista, una persona que s’encarrega de la roba, una persona que s’encarrega d’ajudar els jugadors en el dia a dia...

Girona és un bon lloc per a un projecte com aquest?

Sí, sens dubte. I si s’ha arribat aquí és perquè s’han fet uns mèrits i hi havia una base, com els 20 anys a l’ACB de l’anterior CB Girona, o els 20 anys d’història de l’Uni. Un dels reptes que tenim és intentar que el Bàsquet Girona perduri molts anys. Girona ho té tot perquè el projecte segueixi endavant. El territori brilla en d’altres esports també, futbol, judo, patinatge... i això és mèrit de la cultura esportiva de la ciutat i la província. Les coses no sorgeixen per generació espontània. Aquí també hi ha una entitat centenària com el GEiEG.

Com es veu el projecte de Girona des de fora?

Engloblar l’esport masculí i femení en ple segle XXI hauria de ser absolutament normal. Amb estructura ACB i Lliga Femenina hi som nosaltres, Saragossa, Joventut i València. Penso que també hi ha d’altres projectes que hi volen arribar però que encara estan en el camí, no és fàcil aconseguir-ho.

Cap a on han d’anar els dos equips aquesta temporada?

Primer de tot hem de consolidar tots els mecanismes de funcionament del club, això necessita temps, però anem pel bon camí. A nivell esportiu hem de ser el màxim d’ambiciosos possible i donar la millor versió. El bon treball que estem fent en els dos equips ens ha de donar els fruits.

Hem de ser el màxim d’ambiciosos possible i exigents amb nosaltres mateixos tot i sabent la nostra realitat pressupostària

Xus Escosa

— General Manager del Bàsquet Girona

La renovació de Moncho Fernández i Fernando San Emeterio va ser tota una declaració d’intencions...

Sí, en el cas del masculí vam decidir donar-los aquesta confiança. Tant Fernando com Moncho han fet un bon treball. Moncho va entrar en una situació molt complicada, si fem un repàs històric, ben pocs equips en la nostra situació el mes de desembre-gener passat es van aconseguir salvar. Jo sempre soc una persona positiva i al meu entorn sempre els deia que ens en sortiríem i que si no ho fèiem, treballaríem per tornar. En l’esport hi ha la victòria i la derrota i has d’estar sempre preparat per tot. Mai vaig pensar que al gener ja estàvem morts, confiava en la salvació. Totes aquestes situacions són un aprenentatge. I també les havia viscut com a preparador físic. Vaig viure el play-off contra el Breogán el 1995 amb el Valvi, i a nivell professional va ser un gran aprenentatge. Una de les coses que he après és que grups units i cohesionats superen les dificultats de manera més eficient i vol dir que tens tres o quatre triomfs més cada temporada. Quan fitxem també busquem gent que s’identifiqui amb el club, i ara ja tenim gent que fa anys que està aquí com Susinskas, Fjellerup, Sergi...

L’equip masculí no ha començat massa bé (dues derrotes contundents), precisament quan semblava que hi havia una plantilla engrescadora per aspirar a alguna cosa més que salvar-se. Estan amb deute amb l’afició d’oferir-los un any sense patir?

Hem de ser ambiciosos però a la vegada pensar en la realitat que tenim d’equip a nivell pressupostari. Clar que volem aspirar al màxim i ser exigents amb nosaltres mateixos. No li puc parlar de pressupostos. Sempre he après a no comparar-me amb els altres, el que està clar és que hem d’aconseguir donar el màxim rendiment a allò que tenim, tant en masculí com en femení. L’afició? a l’ACB portem quatre temporades i venim d’una situació límit el curs passat. Entenem que l’afició és un motor del club i els volem donar alegries.

Subscriu-te per seguir llegint