Una dècada de treball per dir: «Ja soc aquí»

Cada paraula que pronuncia et toca el cor. El discurs de Mahamadou Dambelleh té una força brutal. Tot i que ell no es vol considerar mai un referent «de res», el seu testimoni pot servir d’exemple i inspiració per a tots aquells qui cada dia es veuen abocats a lluitar contra un munt de dificultats. «Soc un noi que té una discapacitat visual, negre, que ve d’una família amb un nivell econòmic baix, mare soltera i d’un club, el Castellfollit, on no hem tingut facilitats als entrenaments. Portem 10 anys treballant i anant a les piscines més amagades de Catalunya... Molta gent em pot qüestionar o criticar per reunir totes aquestes condicions en les que visc i que tinc. Escolta, ja soc aquí», comenta el nedador d’Olot. El garrotxí, de 20 anys, va aconseguir la plata el mes passat al Mundial de Natació Paralímpica de Singapur després de fer marca personal als 50 metres lliures amb un temps de 25.88.

«La medalla està molt bé, però sobretot ho està el camí que hi ha hagut abans i tota la gent que ens ha ajudat, a mi personalment i al club, els estic molt agraït», assegura en Mahamadou. I afegeix: «És la culminació d’una dècada de treball. Sovint hi penso. El dia que sortia de la piscina a 2/4 d’onze de la nit, el dia que estava cansat de l’entrenament o el dia no em sortia res i acabava fent un cop a ves a saber què... Tots van ser per això. No rendir-se va valer la pena». Al seu costat, com des del primer dia, assenteix en Pere Vilà, l’entrenador del Club Natació Castellfollit que va apostar per ell fins a convertir-lo en un esportista d’elit malgrat la seva ceguesa. «Vaig anar a Singapur amb la meva dona, no m’ho podia perdre. Des de la grada, quan vaig veure al marcador que havia quedat segon, em va passar tota la pel·lícula de la seva trajectòria. Tinc la primera tirada de cap d’en Mahamadou a la memòria. Llavors, era un noi grassonet de 10 anys. Em van passar totes les penúries, els quilòmetres... Tot amb un moment. Ostres, fins a on hem arribat! On ha arribat! L’hem fotut grossa! Em vaig emocionar», explica en Pere a qui encara se li posen els ulls vidriosos quan ho recorda.

A Singapur, ciutat-estat insular del sud-est asiàtic amb més de 5 milions d’habitants, van saber de l’existència de Castellfollit de la Roca, poble de la Garrotxa que no arriba al miler de persones. «Vam anar a Singapur, vam fer medalla i en Pere va treure la bandera del Castellfollit! Com a mínim, algú d’allà sabrà qui som», exclama en Mahamadou. Reviu l’anècdota el seu mentor. «Me la van requisar... Resulta que no es podia portar una bandera que no fos la nacional i jo no ho sabia. Per això, la vaig desplegar i vaig començar a córrer per les grades amb la bandera del Castellfollit per celebrar el resultat. Em van venir els guardes de seguretat: ‘vine, vine, que t’explicarem...’ Després me la van tornar sense problema, però no la vaig poder treure més», riu en Pere. Tant ell com en Mahamadou s’estan encarregant de portar el petit municipi el més amunt possible. «Sempre que puc, intento tornar a la piscina i anar a les competicions, siguin de la meva categoria o dels petits. Soc nedador del Castellfollit i competeixo amb el nom del Castellfollit. És el club on he competit sempre, el que m’estimo. Tot i que abans els hi fotia ventallades als meus companys dins l’aigua, m’agrada veure com els va i estar amb ells», explica el nedador. Per la seva part, l’entrenador se n’alegra: «L’endemà de tornar de Singapur va venir a l’entrenament a ensenyar-nos la medalla. Aquests detalls per un club com el nostre són importantíssims. Els nanos sempre esperen que vingui en Mahamadou».

Entrar al CAR de Sant Cugat

Aquesta setmana ha fet un any des que Mahamadou Dambelleh va entrar al CAR de Sant Cugat i, per tant, són 12 mesos des que Pere Vilà ha deixat de ser la seva ombra. «No és una separació com a tal perquè l’única cosa que ha canviat són els entrenaments i el mètode de treball. A les competicions, continuem anant junts. La nostra vida no ha sigut mai entrenar i ja està, hi ha un vincle que va més enllà», s’afanya a dir en Mahamadou. «Ens truquem constantment, dissabte passat vam anar a sopar... No ha sigut una cosa traumàtica. Al principi sí que el vaig trobar a faltar, però», apunta en Pere.

Ser un dels esportistes del CAR de Sant Cugat ha permès a en Mahamadou acabar d’explotar tot el seu potencial. «Al Castellfollit ens toca voltar a l’hivern per entrenar en una piscina coberta: Manlleu, Olot, Sant Pere de Torelló... Sabia que a la que tingués les eines i tot l’engranatge podria volar. Necessitava entrar al CAR, ha quedat més clar que mai. El cas d’en Mahamadou era el més important. Em sabia molt de greu perquè jo tampoc arribava a més com a entrenador...», sospira en Pere. De fet, en una entrevista al juny del 2024 a Diari de Girona ell mateix va verbalitzar que «el pas necessari perquè acabi de volar alt és entrar al CAR i comptar amb la infrastructura per a un esportista d’elit».

A Sant Cugat, disposa de totes les facilitats. «Ningú et regala res, evidentment, però et donen les eines i després ja és cosa teva si les aprofites o no. Tot és a prop: surto de l’habitació, baixo les escales i tinc la piscina a baix. Hi ha fisio, centre mèdic... També et miren l’alimentació. Tot està enfocat perquè només hagis de centrar-te en el rendiment esportiu i, en el meu cas i d’altres, en continuar estudiant amb un pla adaptat per poder compaginar els horaris», valora en Mahamadou que està cursant el cicle superior d’Integració Social i més endavant vol anar a la universitat perquè «aquesta vida no és per sempre».

Alhora, destaca que «m’han canviat les condicions i la manera de treballar, ja que ara més molt més específica i està centrada en les meves característiques per potenciar els punts forts i millorar els que em costen». Amb tot, passa «més hores a la piscina»: «Abans feia cinc sessions a la setmana d’una hora i 3/4, més l’estona que perdíem per anar de casa a la piscina. Ara entreno de dilluns a dissabte amb tres dies de doble sessió, més físic». El seu nou entrenador és Jaume Marcé.

L’orgull de la mare

Una altra persona que ha desenvolupat un paper fonamental en la carrera d’en Mahamadou és la seva mare. El 14 d’octubre de 2024, quan va deixar en Mahamadou al CAR amb en Pere, es va passar el viatge de tornada amb el cotxe plorant. «Quan ets mare i tens un fill, vols protegir-lo. A més a més, però, li has de sumar que tinc una discapacitat. Tot i que es preocupa molt, m’ha deixat fer de tot sempre i no ha pogut venir a veure’m competir perquè ha hagut de treballar. Tampoc va poder ser-hi a Singapur. Està separada i som quatre germans. Ho entenc. La medalla també és seva. M’ha parit, m’ha criat, ha treballat i ha lluitat per mi, i ho continua fent. Aquesta plata ve acompanyada amb uns beneficis econòmics que ens aniran molt bé. Està molt contenta», reconeix en Mahamadou. Conclou en Pere: «Ha sigut un abans i un després». Els seus èxits són imparables.

Subscriu-te per seguir llegint