D’estudiar Batxillerat al Bell-lloc a jugar un Mundial al Marroc

D’estudiar segon de Batxillerat científic al col·legi Bell-lloc a disputar el Mundial sub-17 d’handbol al Marroc. Joel Casas, que viu en un núvol, serà l’únic gironí a participar, inclòs en la llista del seleccionador espanyol Raúl Entrerríos. Van concentrar-se diumenge a Manzanares (Ciudad Real) i debuten divendres contra Corea. Diumenge tocarà Qatar i dimarts vinent, Tunísia. Però tornem a les aules. «He hagut de parlar amb els professors perquè m’expliquessin què és el que haig de fer perquè quan torni, no vagi perdut. Estudiaré i faré els deures en les estones lliures que tingui, combinant-ho amb els entrenaments, partits i la mica de turisme que fem», respon el jugador del Granollers juvenil.

«M’agrada molt l’àmbit de la investigació, sobretot pel que fa a la biologia. Tinc pensat fer la carrera de biotecnologia, si entro. Aquest món m’encanta. No he mirat com està el tema de sortides professionals, però la idea seria estar en un laboratori o explorar la modificació genètica», confessa Casas, amb un petit asterisc. «El meu somni seria jugar a l’Asobal. Viure uns anys del que m’apassiona seria una passada. Encara que no em doni per tota la vida, ho vull experimentar. Però no vull quedar-me penjat, després. Per això estic estudiant».

L’encara menor d’edat va començar a jugar a handbol al Bell-lloc i va passar pel Fornells i el Bordils. «He après moltes coses, tant a dins de la pista com a fora. Alimentant el cuquet que sento per aquest esport mentre compartia temps amb les meves amistats. Els que practiquem handbol ens l’estimem molt, perquè no som tants. La majoria escull el futbol», diu Casas, el pare del qual, en David, també va jugar a handbol. Al GEiEG, entre altres. Ambdós com a laterals esquerres. «Em feia il·lusió provar-ho, per ell. I m’hi he enganxat completament. Per a mi, ha sigut un segon entrenador. M’aconsella, em corregeix errors per millorar. Treballem plegats l’aspecte psicològic, no només els aspectes tècnics i tàctics. M’ajuda a fer dietes per tenir una bona alimentació i que es tradueixi en un bon rendiment a la pista. I en el tema físic, també ha estat un pilar per a mi». Els pares, esclar, no es perdran l’estrena mundialista del seu fill i agafaran un avió abans del primer partit.

El jove gironí, que aclareix que «sé combinar la meva vida personal i no ser un esportista les 24 hores del dia. No estic obsessionat, crec que és sa saber trobar l’equilibri. De tant en tant, si no hi ha partit o tinc el cap de setmana lliure, puc passar-m’ho bé sortint amb els amics», descriu els seus inicis a la capital vallesana, on ha aterrat aquest estiu. «M’estic adaptant bé al Granollers, els companys m’estan ajudant molt: m’han rebut de conya i m’és molt còmode. Amb alguns ja ens coneixíem de tecnificacions amb la selecció. Començar a un nou club no és fàcil i m’he hagut d’aclimatar a una pissarra nova, però estic molt bé». Casas, però, continua vivint a Fornells i s’ha de desplaçar una mitjana de cinc dies a la setmana. «Vaig fer la pretemporada amb el sènior del segon equip, de Primera Nacional. Després, de tant en tant, el segon entrenador del primer equip agafa a alguns juvenils i ens fa entrenaments específics. Aprofiten quan són sessions suaus, l’endemà d’un partit. És molt ben parit compartir pista amb jugadors d’elit».

Reconeix que «imposa respecte, el Granollers. Sent un dels millors clubs d’Espanya, intimida una mica. Jo que sóc tímid pel que fa a socialitzar, al principi obria poc la boca». El passat mes de setembre, ja va ser inclòs en la llista d’Espanya per jugar un parell d’amistosos a Egipte. «No m’ho esperava, em va semblar una fantasia. Mai no havia visitat aquell país. I enfrontar-te a gent que juga completament diferent de tu, també t’ensenya coses, com adaptar-te a diferents estils. Però tot i que jugues contra altres cultures i en altres llocs, no deixa de ser el mateix esport. Jo faig el meu joc, aquí o a on sigui», contesta, amb personalitat.

Imaginant-se una medalla

La mateixa amb la qual no està disposat a perdre el temps. «Tinc unes ganes boges per començar. Sé que hi ha molta gent que voldria estar en la meva posició i m’ho haig de prendre com un privilegi, perquè ho és. No vull desaprofitar cap oportunitat, haig de donar el màxim a cada moment i anar a totes». Divendres, quan comenci l’Espanya-Corea, «segur que em poso nerviós, sent el meu primer Mundial. Ja he jugat partits importants, i m’hi he posat, però no tinc cap dubte que ho estaré. Però serà un cuquet bo, eh. Estaré nerviós, però sense estar tens».

Com a tots els esdeveniments, Espanya està entre els principals candidats al títol. «M’he imaginat arribant a la final, perquè crec que podem fer-ho. Ho visualitzo, sí. Els favorits som nosaltres i Alemanya, però primer hi hem d’arribar. M’imagino aconseguint una medalla», verbalitza Casas, que té com a referent Dika Mem, «un jugador molt complet. Tira tant d’exterior, com de sis metres, fintant. I la seva actitud és fantàstica, mai no s’arronsa».

A Mem se li han apropat a la recerca d’autògrafs i fotografies, al llarg dels anys. I al gironí? «En el torneig 4 Naciones amb la selecció, a Tarazona, els més menuts del club ens en van demanar. És fort, em va imposar força. Fa dos anys no havia ni jugat amb la selecció catalana i ara em passa tot això. És molt bonic», finalitza.

Subscriu-te per seguir llegint