El marcador del Bàsquet Girona enganya (95-71)

Quan un equip de la dimensió humil del Bàsquet Girona es presenta a una pista com la de l'Unicaja, el que ha de fer, principalment, és intentar sobreviure. Aferrar-se al màxim al marcador i, a partir d'allà, veure què pot fer. Això no significa que renunciï a la victòria, ni de bon tros. El que vol dir és que ha de ser intel·ligent i, en la mesura del possible, explotar les seves armes. A Màlaga, els de Moncho van mantenir les constants vitals respirant fins a gairebé els quatre minuts finals del quart període, en què ja no van poder suportar més el nivell de l'Unicaja. El primer és la dignitat i mai no es van rendir (95-71).

I en què es volien basar per fer realitat la proesa de vèncer en una pista maleïda, on mai no ha aconseguit el triomf? En el llançament de tres, esclar. És com una obsessió, per als gironins. Al descans ho havien provat 21 vegades, per només 7 tirs de dos. Al final del partit, 38 tirs de 3 per 27 de 2. Ningú no canviarà ara la filosofia d'aquest equip, que arrisca vagi a on vagi. Això té el seu costat positiu, especialment perquè són els millors rebotadors de la Lliga, i això implica que tenen més oportunitats de possessió. Però no tot és bonic, a la vida. No estar encertat penalitza i els contraris poden fer-los mal en les transicions. I l'Unicaja no és coix.

Al principi, el Bàsquet Girona va jugar a marcadors curts, amb protagonisme per a Livingston i, sobretot, Busquets. El caràcter del vallesà és exemplar. Falten més com ell, de fet, capaços de no marxar mai pel que fa a intensitat, estiguin com estiguin les coses. Perry, Balcerowski i Alberto Díaz, que va donar-los la mateixa medicina, des del triple, van situar el primer parcial perillós a favor dels locals (un 7-0 pel 16-10).

La cosa va enfilar-se a un 21-13 per, més endavant, continuar amb un 31-21. Cada vegada que els de Moncho colpejaven, Unicaja responia, tossut. Tenien el partit mitjanament controlat, amb còmodes avantatges que els donaven un coixí que els gironins ja haurien volgut per a ells. Vildoza i Hughes anotaven des de més enllà 6,75 metres, però Balcerowski i Barreiro posaven una màxima de 44-31, maquillada al descans (46-39).

Qüestió de dinàmiques

Perry i Webb ja s'havien carregat amb tres i quatre faltes passat l'equador del tercer període i, enmig del caos, el Bàsquet Girona fallava cistelles fàcils. La defensa, defensava molt millor i pressionava més atentament que en els dos primers quarts, on va concedir massa llibertats. Juan Fernández, murri, recuperava una bola pel 53-47, i forçava dos tirs lliures que estrenyien més el desenllaç (53-49). Però l'Unicaja sempre deia la seva, aquest cop amb Tillie, Duarte, Díaz o un triple de Sulejmanovic (69-55). Les dinàmiques decidien i semblava que s'acabava.

Però només ho semblava, perquè una sèrie d'accions van transformar el que era un partit resolt en un 70-64, amb triple, per descomptat, de Livingston. Hi havia partit, encara. El nord-americà va caçar un rebot fonamental per posar el 74-68. Quedaven una mica més de cinc minuts. Llavors sí, quan l'esperança estava a l'extrem, es va acabar. Perry, dosificat per als minuts decisius, va clavar cinc punts consecutius que ho dificultaven més. I Alberto Díaz, Pérez i Duarte van rematar-ho, fent sang amb un +24 (95-71). Era exagerat: el Bàsquet Girona s'ho havia deixat tot.