El Barça recupera el vertigen (3-1)

Van passar dotze minuts perquè el Barça expliqués a l’Elx que no era un bon dia per visitar Barcelona. Els blaugranes van sortir a escalfar amb vuit punts menys que el Reial Madrid i tercers a la classificació, superats també pel Vila-real. L’equip arribava immers en dubtes després de caure al Bernabéu i tancar un “shit october” preocupant, sobretot per les sensacions. El context —amb una plaga de lesions de la qual encara no s’intueix el final i amb la guadaña arbitral sobrevolant la plantilla— no ajuda a reconèixer-se al mirall, però Flick ho ha dit mil vegades: sense excuses.

Així que la millor manera d’espantar els fantasmes era començar com ho van fer davant els il·licitans, als quals Eder Sarabia va canviar el dibuix mostrant-se més ofensiu. Fins i tot va semblar una manera de perdre el respecte als blaugranes, d’anar una mica de sobrat. I ho va pagar car, perquè es va trobar amb un Barça de nou veloç, intens, vertiginós, ràpid, precís i amb la mirada plena de determinació. Dotze minuts que van ser una bufetada per al tècnic de l’Elx.

Primer, al minut nou, quan Balde va enviar una passada a l’àrea per a Lamine Yamal, alliberat de qualsevol pressió, que va retallar i, amb elegància, va col·locar la pilota amb l’esquerra lluny de l’abast d’Iñaki Peña. Al segon pal, el seu costat preferit. Tres minuts més tard, un altre gol similar, però amb protagonistes diferents. Fermín López, des de l’esquerra, va centrar per a Ferran Torres, que, de primeres, va batre el seu excompany. Pura velocitat.

Un marcador curt al descans

Fins al descans, hi va haver ocasions de sobres per ampliar el marcador, per sentenciar el partit i marxar al vestidor amb una renda còmoda. La van tenir Lamine, Rashford, Fermín, fins i tot Koundé... No hi havia manera, i l’Elx va decidir aparèixer al partit. Per ser justos, qui ho va fer va ser Rafa Mir, que sortint des del seu camp va guanyar metres a Araujo i va firmar una definició pròpia d’un gran davanter davant la qual Szczesny, si no n’hagués estat la víctima, hauria aplaudit.

Amb el 2-1, Ferran Torres va veure com Iñaki evitava el tercer després d’una gran assistència de De Jong. I Lamine també va tenir el doblet en una altra contra desbocada. Va xutar alt. El Barça seguia pressionant, mostrant una resposta madura davant el cop rebut. El més positiu, el que millor defineix la primera part, va ser veure els de Flick gaudint, passant-s’ho bé, una cosa poc habitual aquesta temporada.

Rashford, en aquest escenari d’anades i tornades que l’Elx va acceptar sense por, estava en el seu element i no va parar fins que va veure porteria. Fermín López, fent de crupier i repartint cartes guanyadores, li va regalar un gol que no va pujar al marcador per un fora de joc previ del canterà. Tots dos van insistir més tard amb una jugada menys clara, però més efectiva, perquè aquesta vegada sí, la pilota va acabar a la xarxa. Ho va fer amb violència després d’un xut sense angle de l’anglès. Els dos gols de distància tornaven a fer justícia, malgrat que, entre ambdues jugades, Rafa Mir gairebé repetís davant Szczesny.

Flick va començar a repartir minuts i, sobretot, esforços entre els titulars: van marxar Fermín López, Rashford i Balde; van entrar Dani Olmo, Lewandowski i Gerard Martín. Feia massa temps que els canvis no s’utilitzaven per gestionar descansos, cosa imprescindible en una plantilla curta que vol tornar a guanyar. Lamine Yamal, en canvi, va seguir sobre la gespa fins al minut 88. Bona senyal. El de Mataró va buscar el doblet sense descans, entregat a les anades i tornades del joc. I ara sí, toca parlar d’ell, per l’absència de Pedri, el nom del qual encara no havia aparegut en aquesta crònica que acaba aquí.