Eudald Capdevila: «Vaig preferir ser cap de sardina a Tercera que cua de lluç més amunt»

Camions entrant i sortint, caixes carregades de fruita, palets i ple de gent amunt i avall des de ben aviat. Així eren els matins a cals Capdevila, quan el pare despertava els fills grans i se’ls enduia al magatzem a donar un cop de mà. Amb tota la naturalitat del món, Eudald Capdevila (Ripoll, 1961), es llevava i amb el seu germà bessó Jordi, anaven a ajudar a descarregar fruita o al que calgués en el negoci familiar (Fruites Capdevila). «Era el que tocava llavors. Faltaven mans». Amb no pas gaire més deu anys, òbviament, els estudis i, sobretot, la pilota eren els eixos de la seva vida. «Jo xutava i feia gols i el meu germà bessó era el porter. Els rols estaven ben definits», somriu. Al carrer i als tornejos amb l’escola va ser on els vistaires de La Farga Lacambra -un club de formació semblant a la Damm- de les Masies de Voltregà s’hi van fixar sense que mai hagués jugat de federat en cap equip. Allà gaudiria de la pilota inflant-se a fer gols a Lliga Nacional Juvenil fins que el futbol professional trucaria a la porta.

«El Figueres em volia, però era a Tercera i el Terrassa m’oferia jugar a Segona A». S’hi va llançar de caps. «Ho volia intentar i provar a veure si podia ser professional. A casa hi havia la feina que volguessis, però primer vaig voler plantejar-me si podia dedicar-me al futbol professionalment». El març del 1979 va debutar al camp del Getafe a Segona A i, després d’una cessió al Granollers, va tornar a Terrassa per jugar-hi dues temporades (1980-82) més a Segona B, on va acumular una quarantena de partits. Després d’un curs a l’Alacant a Tercera, on va fer la mili, va tornar cap a casa i per signar en propietat pel Granollers. Després vindrien el Manlleu i l’Olot. Sempre a Tercera i sempre treballant a l’empresa familiar als matins. El tren del futbol professional havia passat i no li va saber pas greu no haver-hi acabat de pujar, perquè jugant a Tercera i treballant a casa la vida li va anar d’allò més bé. «Feia el que m’agradava, em pagaven i treballava a casa. La Tercera era una bona categoria i vaig estimar-me més ser cap de sardina que cua de lluç».

Sense haver fet els divuit anys, Capdevila va entrar a Terrassa en un vestidor professional dirigit per Gustau Biosca amb argentins, brasilers i gent amb experiència a l’elit. Ell juntament amb Jordi Fabregat i Bernardo Tapia eren els més joves d’aquell Terrassa. El xoc de realitat va ser gros per al ripollès. «El primer dia d’entrenament, el pare em va preguntar com havia anat. Vaig pensar, ‘uff’... A Lacambra fèiem un entrenament i partit a la setmana; jugàvem a pilota i ens ho passàvem bé. A Terrassa era diferent, era futbol. M’hi havia d’adaptar i ho vaig fer».

El tren que sí que agafava de petit era el que anava cap a Torelló on l’esperava un cotxe que el duia fins a les Masies de Voltregà a entrenar i jugar. Tenia menys de dotze anys, però ja era la seva rutina. I les endreçava. Feia gols i, és clar, això cridava molt l’atenció. «Cada temporada en feia més de vint», recorda. Tot plegat va fer que Oriol Tort, responsable del planter del Barça de l’època es posés en contacte amb el seu pare, que havia estat president del Ripoll i es coneixien. «Es veu que li va dir, ‘que vingui el nano a entrenar uns dies i ens el mirarem’. Ell va respondre que mentre aquí jugava sempre i era el rei del mambo, al Barça seria un més. Que si havia de ser, ja seria». La història de l’interès del Barça no l’hi va explicar el pare al moment sinó al cap d’un temps. «M’ho va dir més tard. Mai m’ha sabut greu».

Capdevila era un davanter ràpid, capaç d’aguantar la pilota d’esquenes, fort, valent i que no s’arronsava mai davant ningú. Ni contra Martínez, del Manresa, «el més dur que he vist mai». Això sí, una vegada amb 18 anys a Cardona jugant amb el Granollers va ser el primer i únic cop que va tenir «sensació» de por... «Era la nit de Reis i feia un fred que pelava. Ells van sortir amb tres o quatre jugadors que no eren futbolistes; eren miners. Unes bèsties... Vaig pensar, ‘val més que anem a esperar els Reis que prendrem mal aquí’ i potser no em vaig oferir tant al camp...». Al final del partit, l’entrenador el va agafar per banda i li va dir el nom del porc i més. «Aquell dia em vaig jurar que mai més ningú m’insultaria per no haver-m’hi fet prou en un partit i així va ser. Si m’entraven fort, ja sabien què es trobarien després».

A Terrassa hi va viure un dels millors records futbolístics quan va eliminar l’Espanyol de la Copa el 1980, després d’un 0-0 a Sarrià i de guanyar 1-0 a casa. També estaria a punt de carregar-se l’Espanyol a la Copa amb el Manlleu en un altre dia que té gravat a la retina i on va ser un dels grans protagonistes. Aquell súper Espanyol de Clemente (1986-87) amb Valverde, Lauridsen o Pineda que acabaria tercer a la Lliga ja celebrava l’accés a la següent ronda quan Capdevila va fer el 4-4 a poc pel final i forçar la pròrroga. Als penals també marcar el seu llançament, el quart, però Quel Duran aturaria el darrer i el Manlleu es va quedar a les portes de la fita.

La següent etapa ja seria Olot. Al costat de casa, però «a l’altre cantó del riu», arrelaria, s’hi establiria i hi instal·laria el negoci. De res van servir les ofertes del Sant Andreu o del Girona per jugar a Segona B. «Ni m’ho plantejava. Ho tenia tot a Olot». Amb 61 anys continua treballant, ja com a prejubilat, a SEHRS, que va adquirir l’empresa familiar fa uns anys, mentre gaudeix del futbol seguint l’Olot cada partit al Municipal.