«El meu palmarès empresarial és molt més bo que l’esportiu»

El fuets, la llonganissa, les botifarres, els bistecs, les costelles se’ls menjava. Remenar la carn o traginar-la no el motivava pas gaire malgrat ajudar a la botiga de casa, carnissers de tota la vida, al bell mig de Santa Coloma de Farners. El que li agradava a Albert Vila (Osor, 1969) era la pilota, no pas la de carn de l’escudella, sinó la de futbol i per això, de petit, cada dia en feia molta via de baixar al carrer per anar a jugar amb el seu germà i els amics. «‘Si un dia ens cau el sostre de la carnisseria a sobre, només sobreviuràs tu, perquè seràs a fora jugant a futbol’» li deia sovint el seu pare. I això que de xutar o fer gaires filigranes amb la bimba tampoc és que en sabés gaire. A ell, el que li agradava era parar. «Sempre, des de ben petit, vaig voler ser porter. Iribar era el meu ídol i fins i tot em van regalar una samarreta com la seva quan tenia sis anys», diu tot reconeixent entre rialles que «no devia ser gaire bo» de jugador de camp. Sota pals sí que ho era perquè el Farners es va afanyar a captar-lo i fins i tot li va falsificar l’edat una vegada perquè encara era massa petit per poder jugar. A partir d’aquí, va anar cremant etapes a casa fins que al segon any de juvenil, el Girona s’hi va fixar i el va incorporar. Instal·lat a cals oncles al carrer Juli Garreta, lluny de la carnisseria, estudiava BUP i COU a la Salle i feia el que li agradava: jugar a futbol. «Anava a peu a escola i després agafava la moto i cap a Montilivi» a divertir-se.

A fe que ho feia, en un juvenil que diu la llegenda que jugava com els àngels i que «duia més gent a l’estadi que el primer equip». «Fotíem canya al Barça i a qui fos a Lliga Nacional. Recordo que vam empatar un cop a les Corts contra el Barça de Guardiola». El pas natural va ser el salt al primer equip i el va fer, juntament amb Delfí Geli, Valeriano Pérez, Jordi Linares i Joan Esteve, però la cosa no va anar com s’esperava. «Hi havia una gran fornada de juvenils i en vam pujar massa pocs. El club es va equivocar portant molta gent de fora». L’aterratge en vestidor professional de Segona B va ser un «xoc de realitat» per a Vila. «El meu company a la porteria era Cendoya, un basc que era el suplent d’Arconada i havia jugat a Primera. Ell vivia del futbol i jo tenia divuit anyets. Vam tenir tres entrenadors, una tancada al vestidor perquè no es cobrava...», detalla mentre recorda fins i tot que un dia que el tècnic Alfons Muñoz es va desdir de fer-lo jugar perquè Cendoya el va convèncer de males maneres que el titular havia de ser ell. «És que si no jugava, no cobrava i ell vivia d’això».

Tot plegat va fer que disputés un parell de partits a Segona B, a Tarragona i contra l’Atlètic Balears a Montilivi. «Recordo el dia del debut especialment. Un porter ha de jugar. Per tenir confiança cal rodatge i porteria. Al principi estava molt nerviós, després més bé. Em va fer un gol Escaich, que llavors va estar a l’Espanyol i al Barça». Acabada la temporada, el Girona li va comunicar que hi comptava per Tercera. «Arribo el primer dia de pretemporada i em trobo cinc porters». No ho va veure gens clar i, malgrat l’interès del Bisbalenc, va acabar al Vilobí, a Preferent, amb qui pujaria a Tercera. Això sí, sempre tindrà la ferida de saber que el seu pare va haver de pagar perquè el Girona el deixés sortir.

El futbol, de mica en mica, anava quedant en segon terme. Amb una colla d’amics del poble van fundar l’Escuderia la Selva FC i va estar-s’hi uns anys en els quals va encadenar un parell d’ascensos fins a Segona Regional. Allà va tancar un capítol de la seva vida per començar a escriure un llibre d’aventures molt més emocionant. «Demà agafo un vol a Tòquio», diu amb accent americà. Com quan agafava la moto per anar a Montilivi, ara, volar s’ha convertit en gairebé el pa de cada dia per a Vila. «Potser volo cent cops l’any» diu des de Seattle, on ha fixat la residència. Abans va voltar la Seca i la Meca des que el 1995 se’n va anar a Anglaterra a treballar per l’enginyeria GKN. Després s’incorporaria al conglomerat d’empreses, Sara Lee, i s’estaria una dècada entre Girona, Atenes, on van néixer els seus fills Alexi i Isabella, i Barcelona.

Quan ja tenia pensat establir-se a casa, Bacardí li va oferir la possibilitat de ser-ne el director financer. Primer a Barcelona, després liderant l’oficina d’Amèrica Llatina a Miami, llavors a Panamà, altre cop a Europa, a Ginebra, i després altre cop Miami. Des de fa tres anys, és el director financer global a Bermuda, on hi ha la seu global. Entremig, viatges a arreu del món i, sempre que pot, a Girona «a veure la mare, la família i els amics». La feina i la família l’omplen. El futbol l’ha ben aparcat. «Abans seguia molt el Barça. Era de no sopar quan perdien, fins i tot. Ara ja no», diu Vila que admet que «mai de la vida» s’hauria imaginat tenir la carrera que ha dibuixat. «El meu palmarès empresarial és molt més bo que l’esportiu», etziba entre rialles. Què és més difícil, aturar un penal o convèncer un client per signar un bon tracte? «La negociació és a les teves mans. Si es prepara bé, depèn de tu. Un penal no, si el porter el para, és que està mal llançat», diu. Ah, i la ratafia? L’enyora? «Aquí hi ha substituts Martini, Bombay, Grey Goose, Dewar’s White Label i moltes més... Això sí, quan vinc a casa amb la mare, el germà i els cosins, sempre hi ha ratafia de postres».