Abel Solé: «Per perdre’m un partit, com a mínim havia d’estar en coma»

Amb 23 anys, era un jugador consolidat a Tercera. Venia de dues temporades notables al Peralada amb Raül Agné d’entrenador i estava creixent futbolísticament amb una projecció interessant. «Ets boig, Joan? Som a Primera Regional i vols arribar a Tercera?». Aquest va ser el primer pensament que va tenir Abel Solé (Olot, 1981) quan Joan Agustí i Lluís Macias s’hi van asseure per intentar convèncer-lo per deixar el Peralada i tornar a l’Olot, el club de la seva vida. «De petit anava a veure els Miquel Soler, Forcadell, Pep Solés i companyia amb el camp ple». S’hi havia format des de cadet i ja havia tocat el primer equip amb divuit anys sent juvenil. Però, ara baixar tres categories de cop? Per què no? «Em va motivar el repte de tornar a fer gran l’Olot», explica traient-se el barret cap a la figura del president garrotxí. «Volia recuperar categories i tornar a ser un club respectat. Ho va aconseguir. És un mirall en tots els sentits», diu. Uns anys després, el 2013, l’Olot esparracava el sostre de Tercera, tocava la Segona B per primera vegada i Abel Solé es convertiria en el jugador del club amb més partits de la història del club (437).

Aquell «sí» a Agustí va valer la pena i aquell nano que de petit idolatrava Ronald Koeman i es passava les tardes a la Plaça Major amb el seu germà Cesc i el seu amic Miki Soler, va passar de jugar al camp de l’Amer o del Jafre a fer-ho al Martínez Valero d’Elx o el Rico Pérez d’Alacant. El camí no va pas ser fàcil, gens. Sobretot engegar. Els primers anys, el Sant Hilari i el Roses van impedir que l’Olot sortís de Primera Regional (actual 2a Catalana). «Sortir del pou va costar molt. Era frustrant. Hi havia expectatives, els objectius eren alts i teníem molta pressió perquè havíem de pujar tant sí com no. Ens esperaven a tots els camps perquè érem els favorits. Fins que no van arribar Dani Alonso i Robert Fernández, que van fer vint gols cadascun, no vam poder», recorda. A partir d’aquí, tot aniria més rodat. Preferent, Primera Catalana, Tercera i Segona B, dos cops. Cinc ascensos en total. «Quan pugem contra l’Arandina a Segona B em sento alliberat. Vam perdre l’eliminatòria de campions contra l’Elx B i llavors en vam haver de superar dues més. Va ser especial perquè havia estat un any molt dur, amb tres entrenadors. Ho vam celebrar amb un bus turístic per la ciutat. Tocava», riu recordant-ho.

Res va frenar Abel Solé en aquell play-off. Ni tan sols trencar-se una costella contra l’Elx B. «Vaig jugar la resta de partits amb una faixa i una injecció de Voltaren. Encara tinc la cicatriu». Perquè es perdés un partit o un entrenament calia gairebé que vingués l’apocalipsi. I ja en parlaríem. «Perquè no pogués jugar un partit havia d’estar en coma», diu beneint una genètica que li ha permès lesionar-se ben poc. «Només em vaig trencar el peroné un cop a Alcoi. De lesions musculars, mai».

Amb l’Olot va viure dos ascensos a Segona B (2013 i 2017). Precisament, ser un equip ascensor és una de les espines clavades que té. «M’hauria agradat consolidar-nos més a Segona B i poder tenir l’oportunitat de treure el nas a Segona A. Tot i això, jugar tants partits i tants amb el club de la meva vida, ho hauria signat quan era petit». Abans que el club instaurés la filosofia de fitxar jugadors dels Països Catalans, Abel era un dels que s’animava a introduir el català als jugadors de fora. I així, no era estrany sentir, per exemple, el senegalès, Sana N’Diaye, dient «què cardes?» enmig d’un partit. «Un dels valors del nostre club és la llengua», subratlla.

Amb 44 anys continua fent el que sempre ha fet. El que l’apassiona. No, ja no juga pas. De futbolista, es va retirar el 2017, però durant tota la seva carrera esportiva mai va deixar de treballar a l’empresa familiar (Recuperacions Solé). De fet, des que amb tretze anys feia anar el toro mecànic, els carretons elevadors el soplet i el mall o, amb setze, entrava els camions a dins el magatzem perquè no dormissin a fora, mai ha deixat de pencar a casa. «Sempre he treballat i ho he fet a gust i gaudint-ne. Els estius, els ponts... Venia a les sis del matí, anava a entrenar a les deu i al migdia tornava a la feina. És el que jo i el meu germà hem mamat de petits. No em molesta. La feina m’apassiona i sóc feliç treballant». Això sí, hi havia dies que tornava «baldat» al vespre casa entre una cosa i altra.

Ascensos amb l’Olot a banda, una de les experiències més boniques que va viure va ser la semifinal de la Copa Catalunya el 2004 amb el Peralada contra el Barça de Rijkaard a Tarragona (4-0). «Jo marcava l’Eto’o. Va ser divertit i emocionant», recorda Abel, que es va quedar la samarreta d’Edmilson. Una experiència més per a un futbolista passional, que sentia els colors i que, a banda de ser vocal de la junta, és una icona a Olot, amb qui va jugar a cinc categories diferents.

D’ofertes per anar-se’n no en va tenir, llevat de les del Figueres i del Vilobí quan era juvenil. Tampoc té clar si les hauria acceptat. «Tenia clar que el meu futur era a l’empresa de casa. Sóc feliç així». Al sac dels records li quedarà haver-se enfrontat al Pilota d’Or del City, Rodri, quan estava al Vila-real B -«el millor contra qui he jugat» i haver compartit vestidor amb Alberto Perea -«el company de més qualitat». I és clar, les grans amistats que ha fet, com Albert Serra.