«Hem dormit a coves i platges i, fins i tot, ens vam perdre al Marroc»

«Tot va començar amb la mort d’un tiet quan jo era petit. Patia leucèmia. Després van caure les dues àvies, un altre tiet i un cosí… Allà vaig sentir que duia a dins un caràcter solidari. Vaig conèixer l’Oncotrail i em vaig posar a fer coses per l’Oncolliga Girona. Em sento a gust fent-ho. De fet, costa el mateix fer les coses de manera solidària que de no solidària». El raonament és de l’atleta gironí Toni Guerrero, director de la Backyard Ultra Llagostera, organitzada pel Grup Excursionista Bell Matí, que viurà la seva segona edició el 6 de desembre. La prova consisteix a donar voltes a un circuit de 6,7 quilòmetres amb un màxim de temps d’una hora per volta, perquè cada seixanta minuts hi ha una nova sortida. És a dir, qui faci el gir en menys temps, tindrà la diferència de minuts que hagi aconseguit per descansar. Posant un exemple, qui la fa en 54 minuts, té 6 minuts per agafar aire fins a la següent sortida. Guanya el que faci més voltes, siguin les que siguin i passin els dies que passin. En la primera edició, el guanyador en va fer 43. Els beneficis, lògicament, van a l’Oncolliga.

«Abans de néixer en Kilian Jornet, nosaltres ja baixàvem la pica d’estats corrent», bromeja en Guerrero, nascut a Pals i veí de Llagostera, que resumeix el seu currículum. «Fa deu anys que participo en l’Oncotrail, que els diners van a parar a l’Oncolliga; també he fet algun camí de Santiago recaptant diners per ‘Corro per tu’, un grup que recull diners pel càncer infantil; vaig fer la volta a Espanya en mountain bike, 3.800 quilòmetres en 39 dies, on vaig recaptar més de 6.000 euros; i actualment encara passo l’audiovisual per molts pobles de Girona. Si algú ens vol convidar, anirem a passar-lo; ho fem totalment de franc. És guixeta inversa, sempre».

El vessant de solidaritat s’ha accentuat en els últims mesos, després d’un nou cop dur per a la família. Durant l’estiu, a la seva parella, la Montse Albertí, li van diagnosticar un càncer. La gironina està en ple procés de quimioteràpia i radioteràpia. «Estem passant uns dies fotuts. Quan t’ho diuen, tot se’t cau a sobre. Només l’he vist plorar dos cops: quan li van especificar què tenia, i l’altre dia, del dolor que sentia. Em deia que no el volia aguantar més». Albertí té 53 anys; Guerrero, 49. El destí va fer que es coneguessin en una sortida.

Quan parla de la seva parella, els ulls li brillen. «És una fanàtica de les muntanyes. Li agrada fer curses d’ultraresistència, ha fet la Travessa Matagalls Montserrat, la Behobia… va fer el Camí de cavalls, que és la Volta a Menorca en cinc dies. També, tres anys consecutius, les 24 hores d’Olot. I ha assolit diversos cims de més de 5.000 metres, viatjant pel món, que és una cosa que hem compartit. Vam anar al Perú i Bolívia. N’hem passat moltes, plegats. El seu és un missatge d’esperança». Aprofita l’entesa per recalcar que «és la millor cuinera del planeta en especialitat de senglars. I a casa seva són els amos dels bolets d’aquesta zona. Els coneix tothom, a Llagostera». Quan acaba la frase, somriu.

«Sóc part d’un munt de peces que intenten donar un cop de mà de manera desinteressada a persones o col·lectius on les ajudes del Govern no arriben. Som un exèrcit. Molt petit, sí, però afortunadament som molts i molts i arribem a molts llocs. Els herois i heroïnes no som nosaltres, són els malalts. Ells i elles, amb la seva força i resiliència, ens ensenyen i ens demostren que poden arribar molt més enllà del qual creuen. Això sí, sempre és bo tenir un bonic grup de gent que t’estimi i et doni suport al teu costat», descriu Guerrero, que dona les gràcies als professionals del Trueta i el Santa Caterina. «Tenim la millor sanitat pública del món», reivindica. Oncolliga Girona també disposa d’un munt de serveis per acompanyar als pacients i familiars, de forma gratuïta, com les visites als psicòlegs o els bancs de perruques.

Tots estem exposats a la malaltia. «Quaranta anys enrere, tu senties algun cas d’algun càncer que hi havia hagut en algun poble del costat d’on vivies tu. Fa vint anys, ja hi havia algun cas en el teu poble. I els últims anys, directament implica a familiars i amics».

Si Guerrero és el director de la Backyard Ultra Llagostera, la Montse és «la cap. Per això no hi participa, perquè hi hauria un conflicte d’interessos», diu, amb humor. «Gràcies a la prova i a la difusió que se n’ha fet per les xarxes socials, molta gent, quan va pel carrer i la veu, no sap el seu nom, però diu ‘guaita, la jefa’. És una anècdota, però passa de veritat. Sense ella, la prova no es podria fer», verbalitza. La parella ha fet un munt de curses junts i n’han vist de tots colors. «Hem dormit a coves i platges i, fins i tot, ens vam perdre al Marroc. Fent el Toubkal, vam tenir un ensurt, perquè de la boira que hi havia ens vam perdre. Nevava, plovia, feia vent… Pensàvem que allà s’acabava tot». «L’any que ve, quan tot això passi», continua, «farem un llarg viatge per continuar les nostres aventures. Segurament, a Sud-amèrica».

Abans, Llagostera tornarà a paralitzar-se. «El 15 de març es van obrir les inscripcions. Doncs el 30 ja s’havien esgotat. En dues setmanes ens vam polir 190 dorsals i tenim gairebé 150 persones en llista d’espera», presumeix l’atleta, que també està fent el repte personal de fer 366 girs al circuit, amb 2.500 quilòmetres fent voltes pel Ridaura, recollint diners per l’Oncolliga. Cada persona dona un euro per acompanyar-lo i la xifra final, sumada al recapte de les inscripcions, s’entregarà el dia de la cursa. Està intentant fer coincidir el final del repte amb la Marató de TV3, del 14 de desembre, que aquest any dedica la seva capacitat de sensibilització i mobilització al càncer.

Guerrero adverteix de l’alt nivell dels participants, amb una llista que fa patxoca. «Oriol Antolí, José Manuel Ruiz Verdugo, Manu Vilaseca, Jan Ballbé… Hi ha els millors del món, que es barregen amb els populars. Si el temps i la nit ens ho permeten, perquè a la nit, on fem 15 hores continuades nocturnes, ens enfilem a -5 graus de temperatura, superarem el rècord de voltes de l’any passat, perquè aquests venen a fer-ne més de 50». Acaba amb un missatge. «Si tot l’esforç que fem serveix perquè una o dues persones s’animin a ser solidàries, ja em val la pena».

Subscriu-te per seguir llegint