El dia que Fontajau va vessar amb 7.500 espectadors

Fontajau viurà aquest dissabte (21h) un altre Girona-Breogán de la Lliga ACB. Pels més joves potser aquest és un partit més, però pels aficionats més veterans, sempre quedarà en el record una eliminatòria per evitar el descens que va emportar-se l’antic Valvi, i que aquest any ha complert el 30è aniversari. Aquell 30 d’abril de 1995 Fontajau va vessar com mai d’aficionats (7.450 segons l’estadística oficial de l’ACB), per empènyer l’equip de Quim Costa cap a la salvació. Aquella permanència, igual com la de la temporada anterior contra l’Osca, es va celebrar com un títol. De fet, el bàsquet gironí aleshores encara no n’havia guanyat cap, i va haver d’esperar un temps (la Lliga Catalana de 1996) per sentir-se campió.

Francesc Solana, en el seu primer any a Girona (hi va estar cinc campanyes), avui director esportiu de l’Andorra, recorda aquell partit com a «espectacular». Hi va anotar dotze punts en 26 minuts (dos dels tres triples del Valvi van ser seus) i li va servir «per confirmar-me que podia ser un jugador ACB». L’equip gironí havia arribat a la promoció amb el factor pista a favor però el va perdre cedint a Fontajau, en el seu segon any de vida, el primer partit (83-92). El segon sí que es va guanyar (78-69), es va perdre el tercer ja a Lugo (72-69) i es va salvar el quart, que podia haver acabat amb descens, amb uns miraculosos tirs lliures d’Aldrey (68-69) per forçar el desempat a casa. Aquell dia es va començar a guanyar l’eliminatòria i a Fontajau no es va tornar a fallar (77-67), amb el rival sense poder comptar amb la seva estrella Maxey, sancionat per haver agredit un àrbitre a Galícia després del quart partit.

«En aquell play-off van passar moltes coses, l’equip va fer un esforç molt gran per guanyar un partit a Lugo, i jo vaig arribar al cinquè tocat perquè en l’entrenament del divendres previ m’havia torçat el turmell. Però vaig jugar i allà em vaig acabar guanyant l’estatus de jugador ACB i em vaig començar a fer un lloc al cor de l’afició gironina», recorda Solana, que encara ara juga amb els veterans de l’antic CB Girona. La celebració de la permanència va ser «majúscula», recorda que «vam tancar Platea» i que «jo que no he guanyat títols, allò potser va ser una sensació millor. Salvar-nos a casa va ser increïble, i més tal i com estava el pavelló». Eren altres temps i el club va poder vendre localitats sense dret a seient. Hi havia, per tant, gent dreta als passadissos i a les escales de Fontajau, que una hora abans del partit ja bullia. Un any abans la promoció contra l’Osca ja havia dut 7.000 espectadors al pavelló. Aquell dia n’hi va haver mig miler més.

El Valvi, dirigit per Quim Costa, amb Dusko Ivanovic de segon, i l’ara General Manager del Bàsquet Girona, Xus Escosa, de preparador físic, només va utilitzar set jugadors, i aquestes van ser les seves puntuacions: Curry (16), Pardo (6), Aldrey (4), Ruf (4), Lockhart (21), Solana (12) i Murphy (14). Curry i Aldrey van jugar els 40 minuts i, com que era un altre bàsquet, el percentatge de triples va ser residual: 3/17.

Francesc Solana admet que partits com aquell «son dies que et marquen, i va marcar una història per a mi a Girona». Curiosament, Solana va disputar el seu darrer partit ACB, abans de retirar-se, a Fontajau, contra l’Akasvayu de Pesic la temporada 2006/07. El partit anterior havia sigut a Sevilla, el seu destí quan va marxar de Girona.

«Ho vam celebrar tancant Platea, va ser espectacular. És el més similar a haver guanyat un títol, o potser més»

Francesc Solana

— Exjugador del Valvi Girona

En aquella Girona de 1995, el bàsquet ACB era l’únic reclam d’esport professional. Precisament aquella mateixa tarda del 30 d’abril el Girona de futbol havia perdut a Montilivi, davant 250 espectadors, contra l’Ontinyent, per 0-5. L’equip que entrenava Alfons Muñoz estava descendit a Tercera divisió i unes temporades més tard acabaria fins i tot a Primera Catalana. Un hipotètic descens del bàsquet potser hauria suposat la desaparició, però el projecte es va poder mantenir i el CB Girona va sobreviure fins el 2008, quan la crisi immobiliària es va emportar per davant l’Akasvayu. La ciutat no va tornar a l’ACB fins el 19 de juny de 2022, ja amb un nou club, liderat i orquestrat per Marc Gasol.

Els precedents de l’actual Bàsquet Girona amb el Breogán, a Fontajau, són positius, amb dues victòries i una derrota. Amb Aito, l’any del debut a l’ACB, es va caure a casa (66-73), però després es va superar l’equip gallec tant el curs 2023/24 (87-83), com en l’exercici passat ja amb Moncho Fernández a la banqueta (91-85). Dissabte els gallecs tornaran a Fontajau, el mateix pavelló que trenta anys enrere havien vist com vessava d’aficionats. Eren altres temps, però aquell play-off encara resona a les entranyes del pavelló per tot el que va significar.

Subscriu-te per seguir llegint