Jofre Cherta, del «somni» al Girona al retrobament amb Manolo González

Volia el Girona, l’equip de «la meva terra», però el sorteig de la segona ronda de la Copa va enfrontar l’Atlètic Balears amb l’Espanyol i Jofre Cherta (Santa Cristina d’Aro, 2000), exjugador blanc-i-vermell, es retrobarà aquest vespre amb Manolo González. Va ser el seu entrenador la temporada 2022-2023 a la Penya Deportiva eivissenca. «Em fa molta il·lusió. Era un grandíssim entrenador i súper bona persona», explica el migcampista gironí. Acaba de superar els cent partits a Segona Federació.

Els inicis cada dia queden més lluny, però atresora alguns records de la infància, perseguint una pilota pels carrers de Santa Cristina d’Aro: «Jugàvem amb un pas de zebra com a camp i les dues voreres com a porteries. Si passava algun cotxe paràvem un moment i continuàvem. Al costat hi havia cotxes aparcats i de vegades en tocàvem algun sense voler i sortia el propietari del cotxe pel balcó per renyar-nos. Paràvem un moment per fer veure que ja paràvem i després seguíem», confessa. L’estiu del 2008 va entrar a les categories inferiors del Girona des del Sant Feliu de Guíxols i va descobrir Montilivi. No es perdia gairebé ni un partit. Veia els partits des del gol Sud, al costat dels altres nens del futbol base. «Recordo que hi havia en Jandro, en Migue. Un partit es va acostar en Dani Mallo, el porter, i em va donar els guants», explica. També va fer d’aplegapilotes: «Era el primer d’apuntar-me. Recordo la il·lusió de mirar els jugadors de tan a prop i el simple fet de tocar la pilota de Segona Divisió. Era una il·lusió tremenda, màxima». Parla d’un Girona molt modest, tan diferent: «El canvi des que entro fins que surto és enorme».

El curs 2018-2019 va jugar 21 partits a Segona B amb el Peralada, llavors filial del Girona, de la mà de Chicho Pèlach, i a l’estiu va arribar un missatge d’Albert Síria per fer la pretemporada amb el primer equip. «Vaig sentir molta felicitat. És el que somies de nen. Passes de veure els jugadors per la televisió i des de la grada a compartir vestuari i entrenar amb ells». L’equip venia de perdre la categoria amb Eusebio Sacristán i es va fer una plantilla molt ambiciosa: «Hi havia una qualitat extrema. El jugador que més al·lucinat m’ha deixat és Borja García. Semblava que anés caminant, però ningú li treia la bola i no sabies mai per on et sortiria. També Stuani. Feia fàcil el que és més difícil: marcar gols. Era increïble. I Bono. Era molt gran, ho tapava tot. O xutaves molt fort i molt ajustat al pal o ja sabies que era impossible».

Aquell estiu va renovar fins al 2023. També recorda l’estada de pretemporada a Manchester i ser titular contra el Montpeller al Trofeu Costa Brava. «Et veus al costat de Mojica, Stuani i companyia i allà sí que dius: ‘Collons’». En realitat aquell dia va sortir des de la banqueta. Va ser titular en l’amistós de la setmana següent contra l’Osca, davant unes 800 persones a Montilivi: Juan Carlos; Maxi Villa, Alcalá, Muniesa, Mojica; Jofre, Granell; Samu Saiz, Borja García, Marc Gual; i Stuani. L’entrenador de l’equip aragonès era Míchel Sánchez. Cherta va entrar a les convocatòries de Juan Carlos Unzué pels partits de les dues primeres jornades contra l’Sporting de Gijón i l’Albacete i de Josep Lluís Martí pel partit de la jornada 16 contra la Ponferradina, però no va arribar a debutar en partit oficial. Els minuts eren cars al mig del camp, amb Pape Diamanka, Jozabed Sánchez, Borja García, Àlex Granell i Gerard Gumbau. «Havia passat per gairebé totes les categories, des del futbol 7 al primer equip, i m’hauria encantat acabar debutant. No va poder ser, però en aquell moment ho vivia amb moltíssima alegria. Era un premi anar convocat. Qualsevol persona de Girona signaria anar tres partits convocat amb el primer equip quan comences a jugar. Jo el primer», explica. Guarda aquelles tres samarretes amb el dorsal ‘33’: una de blanc-i-vermella, una de blau cel i una de negra.

A l’hivern va sortir cedit a l’Horta, a Tercera Divisió, en un moviment que no es va acabar d’entendre. «És un dels meus pitjors moments al Girona. Vaig passar d’entrenar i d’estar convocat amb el primer equip a no comptar per res al filial. D’un dia per l’altre, sense motiu. Va ser un xoc, una decepció perquè estava fent les coses bé. Entrenava amb el primer equip i després baixava al filial i no jugava. Encara no en sé els motius i no tinc ni idea del perquè», lamenta, amb la «tristesa» encara present. La temporada següent va jugar al filial i a l’estiu del 2021 ja va posar el punt final a més de mitja vida com a blanc-i-vermell. «Tenia contracte, però em van dir que ja no em veien pel filial perquè estava preparat per fer un pas més, però tampoc pel primer equip. M’hauria encantat arribar a ser professional al Girona, però si no podia ser no s’acabava el món», afegeix. Va aterrar al Mirandés B i el curs següent (2022-2023) va debutar a Segona Federació amb la Penya Deportiva, sota les ordres de Manolo González. En aquell equip també hi havia el gironí Robert Costa (Olot) i el barceloní Adrián Miranda (Girona B).

Els dos últims anys va brillar al Terrassa i aquest estiu va fitxar per l’Atlètic Balears. «Sentia que necessitava una altra experiència, una nova aventura i va venir l’Atlètic Balears. És un club que sempre el situes més amunt. Estic molt content de la decisió perquè estic molt còmode i feliç», assegura. És el jugador amb més minuts de l’equip entrenat pel també català Luis Blanco, després de ser titular en els 14 partits disputats fins ara. L’Atlètic Balears ha enllaçat un empat contra el Girona B i tres victòries i és tercer amb 21 punts, empatat amb el Barça Atlètic. L’objectiu és l’ascens. I a la Copa volen somiar: a la primera ronda ja van sorprendre el Nàstic de Tarragona (2-0) i avui reben l’Espanyol amb una il·lusió «màxima»: «Són 90 minuts i sortirem a donar-ho tot per intentar passar».

Subscriu-te per seguir llegint