Judith Corominas: «Vaig arribar més lluny jo que tots els nois amb els que vaig jugar»

A Judith Corominas (Torroella de Montgrí, 1966) només li ha faltat poder-se dedicar professionalment al futbol. A la seva època, però, ni es contemplava aquesta possibilitat. A dia d’avui, jugadores com Alexia Putellas o Aitana Bonmatí han aconseguit portar el femení a un altre nivell cobrant prop d’un milió d’euros o guanyant la Pilota d’Or. És totalment just. L’exdefensa baixempordanesa, en canvi, no. Ella va haver de resignar-se a plegar als 11 anys perquè no la deixaven continuar jugant amb els nens del Torroella i no va tornar a calçar-se les botes fins que en va tenir 21. Aleshores, va descobrir el Llers, un equip de noies, i se li va obrir el cel: selecció catalana, Barça, selecció espanyola, l’Estartit... Tot i que li va arribar tard, no va desaprofitar l’oportunitat -mantenint-se en actiu fins als 37- i, juntament amb les seves companyes, la va fer servir per aplanar el camí a les cracks blaugranes. «Al·lucino veient-les per la tele. Estic molt contenta que puguin dedicar-s’hi. A mi m’hauria agradat provar-ho almenys un any», assegura.

Corominas celebra que «ara totes les nenes tenen escoles de futbol i les que arriben al Barça no s’han d’aixecar per anar a treballar; Entrenen cada dia, fan la migdiada, els controlen el menjar, estan fortes... Que bé!». Quan ella jugava, s’havia d’espavilar per compaginar-ho amb la seva vida laboral: «Jo havia arribat d’Oviedo a Barcelona a les dues de la matinada d’un diumenge, després agafava el cotxe fins a Torroella i me n’anava directe cap a l’escola a treballar... Amb tota la tirada de bus que portava (900 km i més de nou hores)». «Érem futbolistes de carrer. Entrenàvem dos cops per setmana en un camp de terra. No tenia res a veure», certifica.

La Judith, que viu davant de l’antic camp de futbol de Torroella, ha tingut una connexió especial amb la pilota des de ben petita. «Em van fer deixar-ho. En aquella època, era estrany que una nena fes futbol. Un dia em van dir que ja no podia jugar perquè no passava la fitxa i a la llarga me’n vaig assabentar que hi havia membres de la junta del Torroella que no veien clar que una nena jugués al club», lamenta. Abans d’haver de plegar a contracor, la seva mare s’havia fet un tip de rebatre les opinions dels tècnics perquè pogués, com a mínim, entrenar. «Jo tenia el suport de la meva família -el pare, fins i tot, es va treure el títol de fisio més tard per ajudar-me-. Ho vivia com una injustícia. No jugava gaire, reconec que tampoc era molt forta quan era petita, però m’era igual xupar banqueta. Jo el que volia era entrenar. Mai vaig amagar que era una nena. Quan l’entrenador em feia tornar a casa perquè volia que plegués de l’entrenament, hi tornava amb la meva mare i ella li preguntava ‘què et passa a tu maco, per què no pot jugar? És una nena’. I llavors em quedava al camp. Si no hagués tingut el seu suport, potser no hauria jugat mai a futbol», explica.

Després del Torroella, «vaig estar com deu anys sense tocar la pilota ni saber res del futbol, no mirava ni el Barça masculí. Vaig portar molt malament que no em deixessin continuar al Torroella perquè volia jugar amb en Cruyff i em van tallar el rotllo». Fins que va fitxar pel Llers als 21 anys i va «descobrir que hi ha més futbol»: «Vaig començar de veritat una mica tard. Ja era una mica gran i, per això, ho donava tot a tots els entrenaments. El Llers va fer molta feina amb el femení, tenia la primera escola de futbol amb nenes petites i va demostrar que de mica en mica es pot aconseguir». Gràcies a això, va arribar l’oportunitat de jugar al club blaugrana: «El primer any del Barça, vaig pagar cada mes. La fitxa em va costar 2.000 peles. A part de la benzina i tot, que anava a càrrec meu. Sort que tenia una amiga a Caldes i anàvem totes dues. Però, vaja. També en tenia moltes ganes. Treballava i m’ho podia pagar. Va ser una inversió». I a la selecció espanyola. «No m’ho hagués pensat mai. Tenia quasi 25 anys quan em van cridar per primer cop. El seleccionador (Ignacio Quereda) no em matxacava gaire perquè jo li podia rebatre. Ho vaig aprofitar molt. No em demanaven que operés ningú, només jugar a pilota, que era el que havia fet sempre -o quasi-. Tenia molta seguretat al camp. On no hi arribaven el físic o la tècnica, ho feia l’amor propi. Per pebrots. ‘Jo soc aquí, m’hi vull quedar i vull disfrutat-ho’», apunta. Malgrat que «la Federació és molt rància» i «faltava algú que hi cregués», en el record quedarà la classificació per a l’Eurocopa el 1996.

En l’actualitat, Corominas ha intentat aparcar el futbol, però, d’alguna manera, hi continua vinculada fent tecnificació per a futures futbolistes. «Tocar la pilota, la toco com abans, però l’equilibri i tot canvia molt amb l’edat! A mi el que m’interessa és que elles aprenguin», valora. Les torroellenques Esther Sullastres (Sevilla) i Berta Bou (Parma) en són testimonis.

«Al final, vaig arribar més lluny jo que tots els nois amb els que vaig jugar. A vegades hi penso... Encara vaig poder jugar molt, a l’alt nivell, i viatjar. M’ho vaig passar molt bé i, a la llarga, he vist que he fet alguna cosa per les dones. Tampoc va estar tan malament! Estic molt contenta», conclou la Judith.

Subscriu-te per seguir llegint