Enric Maureta: «Per la meva manera de jugar, el VAR m’hauria perjudicat força »

Amb quatre anys, el primer dia d’escola ja va tornar amb quatre punts a la cella a casa. No coneixia ningú i s’havia posat a jugar amb un dels seus germans grans i els seus amics, que en tenien nou. Qui sap si allò va enfortir i fer perdre qualsevol por a aquell nano que idolatrava Hristo Stoichkov i Roy Keane, que amb el temps aniria guanyant caràcter i temperament. A Enric Maureta (Vilafant, 1985) li anava la marxa sí, però tècnicament no es quedava enrere i tenia condicions. Així ho van veure els vistaires de l’Espanyol, que el van captar del Peralada amb 13 anys. Abans, havia passat pel futbol formatiu de la Penya Blanc-i-blava de l’Alt Empordà, Vilamalla i FE Figueres. A l’Espanyol s’hi estaria set anys, del cadet al filial, amb un quasi debut a Primera a Riazor. Després de passar amb poca sort per l’Osasuna B (2006-07) i el Cartagena (07-08) i d’estar a punt de fitxar pel Girona entremig, va decidir baixar a Tercera per començar de nou al Burgos (08-15).

Allà hi va ser immensament feliç, va ser capità i va viure-hi els millors anys de la seva carrera. «Hi vaig anar aquest any per Setmana Santa i la gent encara em reconeixia i em deia coses pel carrer». Set temporades i més de 200 partits bé s’ho mereixen. L’Ebro aragonès (15-17) i el Cornellà (17-18) serien les següents estacions d’un «futbolista de Segona B» que va viure una productiva incursió al futbol francès amb el Mulhouse (18-20) abans d’acabar la carrera al Figueres i al Roses, mentre ja es treia les oposicions a Policia Municipal de la capital alt-empordanesa. I això que mentre era a Burgos es va treure la carrera de magisteri. «El primer dia de pràctiques a l’aula vaig veure que no tenia paciència amb la canalla, reconeix mentre assegura que se sent «afortunat». «He fet el que m’ha agradat sempre. Primer el futbol i ara m’encanta aquesta feina de poder ajudar la gent. Em guanyo la vida passant-m’ho bé i això és un privilegi».

Amb 13 anys, Maureta va aterrar a la residència de l’Espanyol al Carrer Gran de Gràcia. El canvi va ser fort i es va despistar una mica. Això va fer que deixés els estudis amb setze i se centrés en el futbol. L’ESO, això sí, se’l trauria després quan l’hi van demanar pel curs d’entrenador. I no només això, sinó que animat pel seu excompany al Burgos i exporter del Figueres, Mikel Aurreko, va entrar a la Universitat i va treure’s magisteri. «L’hi devia a la meva mare, que patia molt quan era a Barcelona», riu. Present a l’Eurocopa sub17 amb la selecció espanyola, amb l’Espanyol juvenil va guanyar-ho gairebé tot i Luis Fernández el va fer pujar a entrenar amb el primer equip. Fins i tot, el va convocar per un partit a la Corunya. «Si haguéssim mantingut el 0-1, segur que hauria entrat per contenir el resultat, però ens van remuntar i res». Durant l’experiència al primer equip també té gravada una entrada que li va fer Wome en un rondo. «Em va aixecar, però em vaig haver de mossegar la llengua i aguantar-me perquè era un nano». I això que de llenya ja en repartia feia temps. I si no, que l’hi preguntin a Messi. «Li vaig fotre una segada en un Barça B-Espanyol B al Mini que quasi el trenco...Encara surt al Youtube (m.1:11 del video adjunt) la jugada...Els meus amics em diuen que una mica més i canvio, per malament, la història del Barça», riu. En aquest sentit, té clar que l’arribada del VAR ha tret «essència» al futbol alhora que assegura que l’hauria «perjudicat» per la seva «forma de jugar».

A Burgos hi va viure dos ascensos a Segona B, unes quantes salvacions i va gaudir d’una «ciutat bolcada amb el futbol». U dels tècnics que hi va tenir va ser Ramon Maria Calderé -«ens enteníem i ens enganxàvem perquè tenim un tarannà semblant»-. Força millor li va anar amb Calderé que pas amb Enrique Martín Monreal, al filial de l’Osasuna. «Entrenava amb el primer equip i llavors quan baixava, no em feia jugar. A mi en Pep Arau ens tenia martiritzats». Després de trobar el seu «lloc» a Burgos, Ander Garitano el va convèncer per fitxar per l’Ebro, un nouvingut a Segona B. «No les tenia totes però van ser dos anys fantàstics i ho vaig jugar tot. Tinc l’honor de ser el primer jugador expulsat a Segona B de l'Ebro», riu. Amb 32 anys volia tornar a Catalunya i va fer emprenyar com una moto Garitano quan no va voler renovar per signar pel Cornellà, amb qui es va quedar a les portes de l’ascens a Segona A.

A partir d’aquí, una oferta del Mulhouse, de N3 (cinquena francesa) va canviar-ho tot. El Cornellà ho va entendre i va fer les maletes cap al bell mig d’Europa, a tocar de Suïssa i Alemanya on «feia més fred que a Burgos». L’aventura francesa va durar un any i mig fins que es va interrompre abans d’hora per la COVID. «El dia 13 de març Macron ho va cancel·lar tot. Al vespre vam fer les maletes i agafar el cotxe cap a Figueres. Vam tallar ben just perquè el 14 a la matinada, Espanya decretava l’estat d’alarma i tancava fronteres...». Amb 35 anys ja preparava les oposicions a policia municipal i va poder defensar la samarreta del Figueres i jugar a Vilatenim. «Era a Gol Nord en el play-off a Primera amb el Cadis i vaig fer d’aplegapilotes durant la Copa en què es va arribar a les semifinals», recorda. El Roses seria el final de trajecte de Maureta, que va ser tan feliç jugant per aquests móns de Déu com ho era de petit a l’hort de casa xutant a una porteria que el pare va fer fer a un ferrer.

Subscriu-te per seguir llegint