Jordi Roura: «Moltes persones s’han arremangat per l’Uni Girona a canvi de res»

Han passat dues dècades del naixement de l’Uni Girona arran de l’entesa entre el Vedruna i el Ceset. 20 anys en què l’entitat gironina ha protagonitzat un conte de fades que el Cap de Redacció d’esports i cultura del Diari de Girona, Jordi Roura (Girona, 1976), explica en el seu tercer llibre. «Uni Girona: 20 anys de bàsquet i èxits», és un volum de 264 pàgines i més de 200 fotografies que es podrà comprar, a partir del cap de setmana, al web de l’Uni i al pavelló de Fontajau els dies de partit, començant pel duel contra el València de diumenge a les 11 hores.

Com sorgeix la idea?

Doncs d’adonar-me que l’Uni celebrava els vint anys aquest 2025 i que en el món del bàsquet hi ha un buit, pel que fa a aquests projectes. Del futbol s’han publicat mil coses, però Girona ha sigut una ciutat de bàsquet abans que de futbol d’elit. A part, hi havia la fusió amb el Bàsquet Girona, així que no hi ha millor moment. No només són els vint anys, també es tanca una etapa. Fins ara, l’Uni era una cosa i ara en serà una altra.

Quan s’hi va posar, amb el llibre?

A finals de 2024, farà cosa d’una mica més d’un any. Ha sigut una feina de molta orfebreria, de capbussar-me a l’arxiu, de rastrejar pàgines i pàgines del diari, per narrar, temporada rere temporada, tot el que ha anat passant. Tot i haver-ho viscut personalment i professionalment, m’han sorprès moltes coses que he trobat, però que havia oblidat.

És capaç de calcular quantes hores hi ha dedicat?

És molt díficil de dir. Amb la feina que ja de per si dona el diari, ho he fet a les estones que he pogut: en caps de setmana, dies solts, nits...

De matinada també escriu?

No sóc de matinades, sóc més d’aixecar-me aviat i fer feina d’hora.

Sabria dir-me, però, quin va ser el primer cop que va anar a veure l’Uni?

El primer, tampoc; però el segueixo des de fa molt. Segurament, a la ciutat hi deu haver molt poca gent abonada del Girona, el Bàsquet Girona i l’Uni Girona. Jo puc dir que sóc abonat dels tres. A mi m’agrada veure els tres equips. Entenc que és complicat que la gent ho pugui compaginar tot, perquè tothom té una vida i una família, i tenim moltes despeses i s’ha d’acabar escollint, però jo recordo estar en els partits de l’Uni a Lliga Femenina 2. Potser no sempre, però hi era. I a casa, els pares i la meva germana també són socis.

Què ha aportat el club per la ciutat?

En un moment donat, va ser l’únic club de bàsquet que hi havia. I Girona venia de vint anys a l’ACB. El 2008, aquesta ciutat canvia l’ACB pel futbol d’elit a Segona. I un any després, l’Uni puja a Lliga Femenina. Va ser el primer a anar a Primera. En el llibre hi parlo molt, del marc esportiu que hi havia. El Girona estava a Segona, però lluitava per no baixar. I el Sant Josep acaba a EBA i desapareixent. Fins que no es va crear l’Escola Bàsquet Girona, pel que fa al bàsquet, només hi havia l’Spar Girona. Ara, tant temps després, el marc ha canviat: el futbol és de Primera i ha anat a la Champions i tornes a tenir un equip ACB. Però l’Uni continua allà, com a referent a Espanya i Europa.

Se’l valora poc?

Alguns cops m’han preguntat si ens va costar fer portades d’esport femení i jo sempre dic que no, mai no m’ha costat fer-ne. Crec que es confon l’esport femení amb el Barça de futbol femení, que això sí que és fàcil i ven molt. De fet, ahir, TV3 va fer el Barça, i jugant l’Spar Girona un partit d’Eurolliga, aquest no es pot veure ni per TV3 ni per Esport3, que prefereix fer el Talavera-Madrid de Copa.

En una societat normal, l’Uni seria el primer equip de la ciutat?

Què vols dir una societat normal?

Vull dir que ahir, com ve diu, va jugar un partit de Champions, una cosa que s’ha normalitzat. I quan ho va fer el futbol, semblava que s’aturés el planeta.

Cal admetre que el futbol tira més que el bàsquet. I, ens agradi o no, encara hi ha una lleu discriminació entre l’esport masculí i el femení. Però a Girona, la gent té interioritzat que l’Uni existeix. Forma part del dia a dia dels ciutadans i ha omplert Fontajau. I el Bàsquet Girona, que tan bé ho està fent i al qual cal aplaudir, ara té un equip femení a dalt de tot. Ho ha d’aprofitar, perquè el rèdit que li dona l’equip femení encara no li dona el masculí. Té un equip líder a l’Eurolliga i a la Lliga Femenina, i això et posa al mapa i et dona molta marca.

La primera lliga del 2015 ho canvia tot, oi?

Sí, perquè fins allà cada estiu era un drama, tot i que la classificació sempre era bona, perquè l’Spar Girona mai no ha acabat per sota del cinquè lloc. Aquells estius eren de no saber si podien sortir a competir. És un desgast enorme.

Podem parlar d’un miracle?

I tant, en el sentit que l’esport professional tendeix, cada vegada més, a societats anònimes, palanques, fons d’inversió, accionistes... A coses que se li escapen a la gent. Els clubs de tota la vida eren una directiva i uns socis que votaven i això el 2025 ja ha passat a la història. L’Spar Girona, que va néixer amb humilitat, però amb aspiracions d’arribar el més lluny possible, mai no s’hauria imaginat que la cosa arribés a on ha arribat. I ho ha fet amb gent d’aquí, de quilòmetre zero.

Quina és la jugadora que l’ha fet aixecar més cops del seient?

N'han passat tantes de brillants... Només bases, i catalanes, sense anar-ne a buscar a fora, tens: Laura Antoja, Noe Jordana, Laia Palau, Núria Martínez... És un talent increïble. I les estrangeres, què dir... La primera que em ve al cap és Chelsey Gray, que era espectacular. Però n’hi ha hagut d’altres: Astou Traoré, Ify Ibekwe, Sonja Vasic, Brittney Sykes o Gabby Williams, que és una top de la WNBA. És com si Lebron James hagués vingut tres mesos a jugar.

Es posa nerviós veient els partits?

Sí, però em passa amb tots els equips gironins. No ho puc evitar i crec que no ho havia reconegut mai. M’hi poso perquè vull que guanyin i perquè crec que la feina és més agradable amb victòries que no pas amb derrotes. I amb els anys, el neguit no se m’ha tret.

Recorda alguna crònica que se li hagi travessat?

La final de la Copa de la Reina a Girona en què l’Spar Girona domina fins al final del tercer quart, però acaba guanyant Perfumerías Avenida. Estava escrivint i pensava ‘ostres, que podem aixecar un títol’. Se’ns va escapar una oportunitat molt bona. Sí que ha guanyat dues Lligues, però no vaig escriure cap de les dues cròniques. Allò era cosa d’en Marc Verdaguer.

S’està reservant per l’Eurolliga?

Tocant de peus a terrar i sense fer volar coloms, perquè tot i jugar molt bé, l’Uni no és favorit de res, el fet de poder arribar a la final a sis seria com guanyar un títol. Aniria molt bé, perquè seria aconseguir una cosa que no s’havia assolit mai en el primer any de fusió. I vens de tancar l’etapa Uni sent primer de la Lliga regular, que tampoc no s’havia fet. Seria continuar fent passos endavant i el Bàsquet Girona comprovaria que l’aposta que ha fet pel bàsquet femení és positiva. Ara hi ha una mitjana de 2.000 persones a Fontajau en els partits europeus i val la pena apropar-se, perquè són duels espectaculars. Al pavelló he vist pocs partits d’un nivell tan alt com l’actual. És que l’Spar Girona i els seus rivals juguen molt bé i fan un espectacle que genera afició. A més, l’Uni ens ha acostumat a guanyar força i a mirar cap amunt.

S’atreveix a imaginar la situació de l’Uni d’aquí a vint anys més?

Impossible, no puc. Perquè quan el futbol va pujar a Segona, era com jugar la Champions. I resulta que l’ha acabat jugant. Avui ens pot semblar la repera arribar a la final a sis, però ves a saber d’aquí a un temps si això és el més habitual. Tenim molta sort del panorama esportiu de la ciutat, perquè estem gaudint de coses inimaginables. Que hi hagi tres equips a l’elit en una ciutat d’una mica més de 100.000 habitants té molt mèrit.

L’èxit de l’Uni es pot personalitzar?

És gràcies a la feina de moltes persones que s’han arremangat a canvi de res. Si havien d’anar a les barraques a fer frànkfurts, hi anaven. Em deixaria gent, si comencés a dir noms. L’Uni és la suma de tothom.

Subscriu-te per seguir llegint