Posar colzes a la UdG i a la Toscana

«Quan era petita, al menjador de casa, sempre hi havia quatre bicicletes. Allà ja tenia el camí fet», bromeja Alba Codony (Olot, 2006), ciclista del Massi Baix Ter. La garrotxina ha viscut un 2025 intens: el va començar al filial, va pujar al primer equip, va ser convocada per la selecció espanyola per l’Europeu de l’estiu i ha assolit uns resultats fantàstics en les competicions en les quals ha participat. Això pel que fa a la seva vida esportiva. En l’acadèmica, posa colzes a la Universitat de Girona en la carrera d’enginyeria biomèdica. «No tinc un objectiu focalitzat de vull ser metge o vull ser professor, però m’agrada el camp de la salut, sempre he estudiat coses que estiguessin relacionades. Quan l’acabi, podré treballar en molts llocs: a hospitals, o centres de desenvolupament. Veurem on em porta la vida», explica, amb molta naturalitat.

De moment, la vida l’ha portat a seguir la passió de la Teresa i en Jordi, els seus pares, per la bicicleta. «Tenia sis, set i vuit anys, i els dissabtes al matí ens deixaven, a mi i a la meva germana, amb una cangur per anar-se’n de ruta. Jo he crescut amb això i m’ha influenciat. Tinc la bicicleta molt interioritzada», diu Codony, que, ja de més gran, va decidir acompanyar-los. «És sagrat. Sortim un mínim de quatre hores i anem a esmorzar». La germana és la Blanca, una nedadora que des d’aquest curs està al CAR de Sant Cugat. Com l’Alba, també ha anat a un Europeu. Va fer or en relleus de 4x100. «Ella no vol veure les bicis ni en pintura. És una crack, ha arribat més lluny que jo i té quatre anys menys. Té molt mèrit, perquè s’ho juga tot en un o dos minuts».

Tornem a la casa familiar, allà on les famoses bicicletes ocupen part del menjador. «Tenim un penjador ple de medalles seves. De veritat que no cap ni una més. Això va provocar que m’interessés més per la competició, perquè per a mi, al principi, la bicicleta només era un passatemps. No ens piquem de veritat, però ara, com tinc algun trofeu, amb la Blanca fem a veure qui en té més: si ella medalles o jo copes». S’ho passen bé, ambdues.

«És veritat que l’any ha estat molt especial», admet Codony, «i força sorprenent. Però estic molt contenta i tinc ganes de continuar creixent». Fa un any «gairebé no tenia equip, ni sabia que volia competir». Estudiava i treballava a la vegada: als matins, feia un cicle de laboratori i, a la tarda, cap a l’acadèmia Kids&Us. Encara vivia amb els pares, a Olot. «Com a molt, podia entrenar un parell d’hores. No tenia temps per a més». Per això li encaixava el Baix Ter. «En ser un filial, el compromís no és massa exigent i podia compaginar-ho tot». No la van pujar al primer equip fins que va arribar el mes de juny, quan va acabar el cicle i va deixar la feina.

Trauma en l'estrena

El debut ciclista va ser en una Copa d’Espanya que no ha oblidat. «Em vaig dir que no tornaria a competir mai més. Va ser un merder... Érem moltíssimes noies, la cursa era ratonera i estreta, i jo no havia anat mai en pilot. Vaig quedar traumatitzada», reconeix. Sort que aquell sentiment va durar poc. «M’ho passo bé i sembla que tinc traça». Va ser tercera en la contrarellotge individual del Campionat d’Espanya sub-23 de Granada. I a Itàlia, en el Giro della Toscana, en la seva estrena en una cursa UCI, va ser quarta en sub-23 i onzena en la general. El premi gros va arribar amb l’Europeu sub-23 de l'octubre a França amb la selecció espanyola. «Això sí que no m’ho esperava gens. Em van trucar per dir-m’ho anant a casa de la meva àvia. No sabia ni que hi havia l’Europeu ni que em podien seleccionar. Vaig quedar a quadres, però em va fer molta il·lusió. Les sorpreses positives sempre en fan». Va acabar la 37a i també va haver de posar colzes.

Com es defineix, ella? «A mi que em donin un port de muntanya...», desafia. «Sóc escaladora cent per cent. Ni esprinter ni rodadora, escaladora». Codony està enamorada del «Coll d’Uria, a Sant Feliu de Pallerols. És el que he fet més cops a la vida. Hi havia dies que ni dinava, em menjava una barreta tornant a casa, sortia i el feia, perquè el cos m’ho demanava. Després ja em quedava tranquil·la». Ara està en plena pretemporada, viu mitja setmana a Girona i l’altra mitja a Olot, s’aixeca a les 7 hores, s’empipa perquè no pot entrenar gaire més tard de quarts de sis («es fa fosc de pressa») i estudia fins al vespre. La temporada ciclista no comença fins a finals de gener o principis de febrer.

Ho farà vestint els colors del Massi Baix Ter. «És necessari que apostin perquè és difícil fer-ho per l’esport femení. Falta molt per fer. I mentrestant, el talent es perd», reivindica la garrotxina, d’idees clares. «M’agrada molt la bicicleta, però no vull que es converteixi en una obligació. Desitjo tenir la llibertat de poder escollir el que em vingui de gust. El que senti en cada moment».

Subscriu-te per seguir llegint