«Hem sobreviscut a peu coix i amb un esclop i una espardenya»

Des de fa anys, cada dia, sense excepció, sis persones tenen cura de l’Handbol Banyoles. Són en Joan Pagès, en Joan Planas, en Miquel Espígol, en Jordi Pagès, l’Aleix Poch i en Quim Pijoan. Dediquen tot el temps que poden, i una miqueta més, a fer més gran una entitat que compta amb 268 llicències esportives i 18 equips, 6 d’ells femenins. S’anomenen la Fundació: entre ells hi ha fundadors del club, nascut el 1981, un MacGyver, una Alexia Portellas i un Heisenberg. Per a ells, el Banyoles és com un fill. Per al grup d’amics al complet, és una passió que s’estimen amb bogeria.

En Joan Pagès va ser el primer capità. «Aquell 1981 disposàvem d’un sènior i va ser llavors quan vam començar a anar pels col·legis a repescar nanos per construir equips formatius. Farà 45 anys d’allò», recorda qui també va ser entrenador o va formar part de la Junta Directiva. «Aquí fem el que faci falta: vocal, vicepresident o president. De fet, ara no hauria de ser-hi, però hi sóc i continuo sent el tresorer». Pagès és conegut com a Gurri per un monitor que li va ensenyar a nedar de petit. «Organitzem les festes de les 16 i les 24 hores, fem un munt de dinars i sopars, hem fet quines… Intentem, d’una manera o altra, estar presents en el club i ajudar. Ara m’ho invento: si el cadet té un partit molt important a Granollers fem un autocar i el paga la Fundació. Si el sènior -ara a Primera Nacional- s’ha de salvar, enviem 50-60 persones cap al pavelló que toqui. En definitiva; el que fem, ho fem pel club. Hem sobreviscut a peu coix i amb un esclop i una espardenya».

Cadascú de la colla té unes tasques assignades. En Joan Planas fa totes les taules de tots els partits que l’entitat juga a casa, sigui la categoria que sigui, i fa de delegat de camp. «Carrego el que em donen», diu. El primer càlcul conclou que ha fet el 95% dels partits que s’han jugat, però els seus companys salten de pressa. «Posa el 100%». Queda escrit. «Dissabte, diumenge, matí, tarda, vespre i festius. Sempre sóc aquí», reivindica. «Tret quan se’n va a Llançà. Després ens deixa tirats», el piquen. «Si hi vaig a l’estiu», contesta, argumentant que aquells mesos no hi ha partits. «Què collons a l’estiu. Fa quinze dies que hi vas estar», li escupen. «Encara hi tornaré a anar», respon. Es fan un fart de riure. Planas, a banda, s’encarrega de gestionar les aigües i d’acompanyar els àrbitres. «Ja he perdut el compte dels anys que fa que sóc al Banyoles», concreta.

En Miquel Espígol, de jove, jugava al Sarrià, «però em vaig casar amb una noia de Banyoles i, juntament amb en Toni Pueyo, que en pau descansi, vam dir que havíem de crear un equip d’handbol». Efectivament, Espígol també hi era el 1981. «En Toni i jo l’hem parit, el club; els altres l’han criat. I gràcies a les famílies, que ens han respectat les aficions». Es diu que era cuiner i que el seu hobby era ser constructor d’obres. «Al principi, jugàvem a la pista de l’institut, que era el pati, i amb els estatuts del futbol», puntualitza en Joan Pagès. D’aquell primer Banyoles, del qual Pagès era capità, Espígol era jugador i entrenador a la vegada; així que tant podia donar-li una assistència com una ordre. Ara li fa de menjar. A ell i a tots, vaja. «El xup-xup és la meva especialitat: pollastre amb escamarlans, capipota, rostit a la catalana…».

«Ni de conya complíem els requisits per jugar-hi. La Federació ens va donar una pròrroga i ens va dir que havíem de subjectar les porteries i posar una tanca. Vam agafar uns pals, els vam clavar al voltant de la pista i vam posar una corda. Fins que ens van donar el pressupost per fer-ne una i l’il·luminat d’en Miquel va dir que ja la faríem nosaltres. I pico i pala, pico i pala», comenta Pagès. «El pitjor va ser aixecar els fanals», assegura Espígol. «Ara els pugen amb una grua, nosaltres posàvem una plantilla a terra i ho fèiem a mà, estirant, amb vent i fred, a l’hivern. Eren autèntiques bestieses, però teníem una gran il·lusió per fundar el club», continua Pagès, que també té un record per al primer president, en Joan Darnés.

En Jordi Pagès és germà d’en Joan Pagès. «Per això tinc el càrrec que tinc, sóc el nen consentit», verbalitza, davant la mirada de tothom. En Jordi va ser un dels primers a inscriure’s a l’handbol formatiu i hi ha acabat veient jugar a la seva filla. El seu germà també l’havia entrenat. «Jugava més estona, així el pare i la mare el podien veure», defensa en Joan. «Si no em posava, arribava a casa plorant. Els deia que no m’havia deixat jugar», relata en Jordi, el MacGyver del grup. Quan cal muntar una estanteria, en Jordi és l’home. Quan s’ha d’arreglar ves a saber quin desperfecte, en Jordi és l’home. Quan s’ha de canviar alguna cosa, en Jordi és l’home. «I és membre actiu quan s’han de fer dinars, berenars i sopars». Ho destaquen, gairebé més que el fet de ser un dels encarregats de material. Quan li pregunten a quina posició jugava, exposa que «ocupava el lloc on faltava algú». És impossible saber si ho diu seriosament perquè, lluny de matisar-ho, afegeix que «la meva segona posició era a la banqueta».

La història de l’Aleix Poch és curiosa: «No havia jugat mai a handbol, però ara faig de portera amb les veteranes». Com? «M’hi va enganxar la dona, la Mireia, que ella sí que hi juga. I la nena ha seguit els passos de la mare. Doncs la Mireia ara està amb les Màsters i els dimecres, com una portera és de Roses, i la de Girona està una mica lesionada, em poso sota els pals i de l’Aleix passo a ser l’Alexia. L’Alexia Portellas». Això millora per moments. «Esclar, la dona em xuta. I n’aturo poques, sincerament. Però no en parlem a casa, no. El que passa a la pista queda a la pista».

La Mireia, de fet, compartia vestidor amb la filla d’en Miquel, l’Eva. Tot queda entre amics. «D’estar tantes hores al pavelló, acabes donant un cop de mà. Vaig començar al bar i he acabat fent de speaker i de delegat del Màsters». «És el més important de tot Catalunya», opina la colla.

Per acabar, en Quim Pijoan, que era dels que treballaven pico i pala a la pista dels inicis. Ara renta els plats i neteja les cassoles. «Si li prenem la feina, podríem tenir més que paraules», adverteixen. «No sé ni el que he fet, pel Banyoles», replica. «Mai no ha deixat de veure cap partit. Recordo que un dia coincidia amb un Barça-Madrid i a la grada només hi havia una persona, ell», explica en Jordi Pagès. «He fet de jugador, secretari, tresorer, entrenador… De fet, vull remarcar que vaig ser el primer entrenador a guanyar un títol: una Lliga provincial amb l’aleví», presumeix Pijoan, afectat des de fa uns anys per la malaltia de Parkinson, que no ha estat prou motiu per apartar-lo del seu club.

Pijoan és el soci número u de l’entitat, però mai no ha volgut ser-ne president. «Una cosa és ser soci i l’altra, president. A mi m’agrada estar en segon pla, m’amago fàcilment». «Li encantaria ser invisible», salta en Joan Pagès. Pijoan també va entrenar el seu fill, l’Albert, i era professor de pràctiques de química (de sobrenom, «en Heisenberg»), entre altres llocs, a Hospitalet. «Com abans hi havia rivalitat amb Girona, no volia anar a Barcelona amb un cotxe amb matrícula GI. Així que se’l va comprar amb matrícula B», apunten. Era un 132 Supermirafiori. Pijoan demana que no li facin cap memorial, quan ja no hi sigui. Li responen que «potser ens els faràs tu a nosaltres». Admet que «això no em sabria tant de greu». Són uns genis.

«Ara el club s’ha fet molt gran. Però com la gent se’l sent seu, perquè en forma part, és més senzill de convèncer», creu en Joan Pagès. «Entre nosaltres existeix una gran relació. Quan t’has de moure un divendres al vespre, podries dir ‘quina mandra’, però com ens trobem, la mandra passa a un segon pla. És que si estiguéssim malavinguts no vindríem pas. Nosaltres venim pel Banyoles i perquè ens ho passem pipa. Ens acollonem tota l’estona», sentencien.

Subscriu-te per seguir llegint