Raphinha, Lamine i Joan García tanquen l’any a tot gas i frustren el Vila-real

A Lamine Yamal li han pogut trencar el turmell. A La Ceràmica l’han xiulat, diríem que per presumpte exagerat. Sí, ell s’aixeca corrent i driblant. Renato Veiga, que no deu entendre per què el Vila-real acumula ocasions sense marcar, es pren la justícia per la seva mà de la manera més estúpida. Al mig del camp, on no pot passar res, i des del darrere, perquè el rival no es pugui defensar, converteix les cames en unes tisores i caça el blaugrana. I ho fa davant de l’àrbitre, Alberola Rojas, que no pot fer altra cosa que expulsar el central i convertir el somni d’aixecament del Vila-real en una utopia. L’episodi, és clar, resulta determinant perquè el Barça fixi el seu lideratge hivernal en una Lliga que l’incomprès Raphinha comença de nou a fer seva.

Marcelino García Toral, el sofert tècnic que ha vist en una setmana com el seu Vila-real és eliminat de la Copa del Rei pel Racing i queda anul·lat en una Champions que no tindrà continuïtat després del gener, fa tot el possible en el primer acte per sotmetre el Barça. Turmenta Flick en la sortida de pilota, aprofita el poc pòsit d’una zona ampla en què, sense Pedri, es repeteix la mateixa “troika” de l’ensorrament de Stamford Bridge (Eric, jugador necessari en el replegament, juntament amb De Jong i Fermín), i llança Moleiro, Buchanan i Pépé perquè facin la resta. Però res d’això serveix si no s’encerta a les àrees i si a tipus com Renato Veiga se’ls creuen els cables.

Qui exerceix de pantocràtor, porti o no el braçalet de capità, és Raphinha. Dissabte passat, a la vigília del duel a La Ceràmica, Hansi Flick demana torn per mostrar el seu enuig davant el menyspreu continu de les elits cap al brasiler. No és que no guanyi premis, és que li posen una estora plena de borrissol quan d’altres van carregats de purpurina sobre la catifa vermella. Raphinha, a qui no li agrada callar-se i respon sempre que pot, converteix la reivindicació en rutina. I continua amb la seva bona ventura.

Pateix Santi Comesaña, incapaç de desxifrar el retall de Raphinha sense adonar-se que, dins l’àrea, no pot deixar anar la cama i, encara menys, treure el darrere davant l’avanç del brasiler. Raphinha, que, al contrari que Lewandowski (no surt fins a la segona part), no necessita fer el salt de la granota en els llançaments de penal, aconsegueix que el porter Luiz Júnior es llanci cap a un costat mentre la pilota entra per l’altre.

Raphinha, un sospir després, envia una rosca al travesser. I Marcelino empassa saliva abans de veure com un autogol de Koundé és anul·lat per fora de joc de Carmona, com Pépé remata al travesser amb les portes del firmament obertes de bat a bat, i com Balde s’allibera de l’escarni gràcies a una aturada tremenda de Joan Garcia, que sembla tenir mans i peus amarats d’aigua beneïda davant els intents de Rafa Marín i Mikautadze.

La superioritat, en qualsevol cas, li va bé al Barça en un segon acte en què finalment troba la pausa. Fins i tot agraeix que De Jong es vegi consumit per la paciència —o el terror al xut— i cedeixi a Lamine perquè aquest tanqui la tarda amb una puntada d’aquelles que rebien les pilotes Mikasa a les pachangues de futbol sala.

I a Lamine el continuen xiulant de valent, sense reparar els aficionats que ell sempre s’aixeca.