Oriol Paulí: «Fins ara no he rebut mai cap oferta del Bàsquet Girona»

Arribaran diumenge a Girona després d’encaixar cinc derrotes seguides. El Lleida està passant una crisi?

El calendari que hem tingut ha sigut complicat. No ens agrada perdre mai, però aquests partits que hem perdut (Manresa, UCAM Múrcia, Unicaja, Bilbao i Madrid) poden entrar en la lògica. Els ànims no estan tan eufòrics com a principi de temporada, quan portàvem quatre victòries en pocs partits, però l’equip és conscient que el que ens ve a partir d’ara és molt important. Començant per diumenge a Girona.

Els dos equips tenen quatre triomfs i tres de marge sobre el descens. Què està en joc?

Per a nosaltres és important guanyar contra rivals directes. El Girona ho és i per al Lleida és vital guanyar aquests equips. A més hem de sortir de la mala ratxa de partits perduts, que quan en portes cinc, ja pesen. Tenim ganes de sortir d’aquest petit sotrac i tornar a guanyar partits. I si és contra rivals directes, millor.

La temporada passada van perdre els dos partits contra el Girona. Hi ha ànim de revenja?

Sempre que jugues contra un equip català hi ha molta rivalitat. Les dues plantilles tenim l’objectiu de la salvació, a la classificació ens movem per les mateixes posicions i els aficionats esperen aquests duels amb ganes. Suposo que Fontajau estarà ple com sempre, serà un partit molt maco de jugar.

Com veu aquest Bàsquet Girona que tira més de tres que de dos i vol com més possessions millor?

N’he vist pocs partits perquè ara amb la filla puc veure poc bàsquet, però sí que sé això, que tira molt de tres i que busca anar a moltes possessions. A la pretemporada es va veure molt clar la seva identitat. Al principi els va costar una mica, però ara estan en una bona ratxa i es veu que són un equip que sap al que juga. Tenen jugadors exteriors molt perillosos. Defensivament, haurem d’estar ben preparats per a un ritme molt alt de partit i mirar que no tinguin encert en el triple.

El partit es juga a Fontajau, però es diu que Barris Nord té un ambient especial. És així?

Sí, jo ja hi porto dos anys i m’hi estic acostumant. És un ambient molt especial. El pavelló s’omple sempre, la gent ve amb ganes d’animar i gaudir. La nostra afició fa poc temps que està a l’ACB i està carregada d’il·lusió, vol continuar creixent com a club. Els seguidors són el motor de l’equip. Fins i tot després de perdre ens estan animant, i ara que passem una mala ratxa, per la ciutat també ens donen suport.

Per a això és tan difícil guanyar fora de casa a l’ACB?

Sí, els equips a casa es fan molt forts amb les seves aficions. És important anar sumant de local. Ara anem a Fontajau, una pista complicada, on la gent anima des del principi. Serà un dia especial.

Jugar a Girona és especial?

Sí, sempre ho és. Des que el Girona juga a l’ACB havia vingut amb el Barça, tot i que gaudint de pocs minuts, i la temporada passada amb el Lleida. És especial perquè la família ve a veure el partit, soc de Girona de tota la vida i sempre havia anat a Fontajau quan era petit amb el meu avi, que era soci. És una pista especial, és maco jugar-hi.

Quan va sortir del Barça el seu nom va sonar com a possible reforç del Bàsquet Girona. Hi va haver opcions reals de venir?

Mai hi ha hagut cap oferta. Jo sempre he estat disposat a venir, però fins ara mai hi ha hagut l’oportunitat. No ha estat possible. Però estic molt content d’estar al Lleida, em van donar una oportunitat molt bona en un moment que la necessitava, sortint del Barça, i de moment estic content de la meva carrera. Girona és casa i sempre m’hi sentiré bé, però fins el dia d'avui mai no he tingut cap oferta.

Quins records té de l’anterior etapa de Girona a l’ACB?

Jo vaig viure el moment de l’Akasvayu, amb jugadors espectaculars. Havia vist Marc Gasol jugant. A ell, a Sada, San Emeterio, recordo Terrell Myers... ja de petit m’agradava molt anar a Fontajau perquè ja aleshores l’ambient era molt bo. M’ha quedat en el record anar-hi amb el meu avi, i que ara el meu avi em pugui veure des de la grada ho fa molt especial.

Ve d’una família de bàsquet, el seu pare Joan Paulí havia sigut professional. L’havia pogut veure mai jugar?

No, no l’he vist mai jugar. Fa poc em van fer una entrevista i em van dir què m’agradaria que passés, i jo vaig dir poder veure el meu pare jugant a bàsquet. Només l’he vist en fotos. Es va retirar molt jove. Va tenir una lesió al turmell i en aquella època quan tenies una lesió tot era més complicat.

Com s’aficiona al bàsquet?

Jo vaig començar a jugar als Maristes, la meva escola. Com deia, vinc d’una família de bàsquet, el meu pare m’havia posat de ben petit una pilota a les mans. Sempre em va agradar jugar-hi. Amb el meu cosí, Ferran Paulí, ens vam apuntar a bàsquet. De seguida el radar de la Federació Catalana em seguia, i el Barça també es va fixar en mi, però era massa petit. Vaig anar al Vedruna per poder competir en una categoria superior. Amb 12 anys sí que ja vaig marxar a la Masia.

Això devia ser difícil, anar-se’n de casa tan petit?

Era inconscient del que representava marxar de casa. Jo tenia una il·lusió molt gran de ser jugador professional de bàsquet i sabia que per aconseguir-ho havia de fer aquest sacrifici. Sabia que estaria ben cuidat i que tindria la família a prop. Va ser una decisió encertada.

Són dotze temporades seguides a l’ACB i 327 partits. Què li diuen aquests números?

És un orgull portar tants anys a la categoria, vol dir que faig bé les coses perquè ningú regala res.

Què queda d’aquell Oriol que va debutar a l’ACB amb 19 anys amb el Gran Canària?

Queda la il·lusió que tenia amb 19 anys, és el motor. Com a jugador he crescut, he millorat i he madurat. Amb 31 anys estic amb confiança.

Subscriu-te per seguir llegint