Ramonet Julián, escalador: «La gent, quan veu vies meves, ja no s'hi posa»

Ramon Ramonet Julián (Vic, 1981) és un exemple d’esportista complet, domina l’escalada esportiva, en la qual és múltiple campió del món i d’Europa, i també l’escalada en roca. Julián és l’amo d’algunes vies que mai s’havien completat abans i mai més s’han tornat a repetir. Serà a la 25a Mostra de Muntanya i Aventura de Figueres, el divendres 23 de gener (21 h) a La Cate. Presentarà el documental Endless Power, un film que retrata les seves fites úniques.

Quan i com va iniciar-se en l’escalada?

Vaig començar amb tretze anys. El meu pare sempre havia fet muntanya, en bicicleta. A mi no m’agradava la bicicleta. Va resultar que un dia passàvem per Roda de Ter, a una zona d’escalada, i hi havia un amic del meu pare. Em va dir que si volia provar-ho, vaig veure ràpidament que m’agradava i a partir de llavors ja vaig començar. Quan portava dos o tres dies escalant vaig caure i em vaig trencar el peu. Després de la recuperació, ja amb catorze anys, vaig tornar-hi i fins ara.

Portar tan pocs dies en l’esport i trencar-se el peu... No va haver-hi una part dins seu que va dir: «Potser això no és per mi?»

No, no, ho vaig veure clar des del començament. Quan era a l’hospital amb el peu trencat el meu pare em va demanar si voldria continuar escalant i li vaig dir que sí, que això era el que m’agradava. I ja veu, fins avui.

Com definiria l’escalada per a la gent que no coneix gaire l’esport?

L’escalada és un esport normalment individual, encara que depèn de la modalitat també es pot fer en parella. És un esport en el qual coneixes molta gent, estàs sempre a la natura i et poses reptes a tu mateix. Funciona per nivells de dificultat i tu vas posant-te objectius i plantejant vies. Això és la manera de progressar i anar-te motivant.

Quines qualitats diria que s’ha de tenir per ser un bon escalador?

Una mica de tot. La força és el que necessites més. També la tècnica, la flexibilitat... però sense força és complicat. També importa molt l’alçada. Jo soc baixet, però si et poses en competició sí que hi influeix bastant, perquè et poden posar passos molt llargs i això posa les coses més fàcils a algú més alt.

Tenint això en compte: com algú com vostè se sobreposa a aquest hàndicap que comenta de l’alçada per acabar sent múltiple guanyador de Campionats del Món i d’Europa?

He de dir que he guanyat bastant, però per culpa de l’alçada també he perdut molt. Jo treballava el meu punt dèbil, que era aquest. Amb el meu entrenador treballàvem per escalar de manera molt dinàmica. Al principi escalava més estàticament.

En què consisteix aquest estil dinàmic?

Es basa a fer salts i no bloquejar-te allà on arribes. En resum, aprofitar les inèrcies gràcies a anar saltant.

Quan va debutar l’escalada als Jocs Olímpics, a Tòquio 2020, vostè ja s’havia retirat.

Sí, hi hauria anat segur i hauria tingut força opcions de guanyar. Això sí, he de dir que m’agrada que sigui esport olímpic, que es vegi més a la televisió i es reconegui més... Abans érem quatre gats, l’escalada no es coneixia. Ara està molt de moda.

Es considera una figura precursora en aquest esport?

Sí, podríem dir això. Sobretot en el món de la competició.

En què consisteix una competició d’escalada esportiva?

És el mateix que el que es fa ara a les Olimpíades. S’estructura en quarts de final, semifinal i final. Munten les vies, és a dir, les rutes que s’escalen, i et posen una dificultat. Els competidors tenen sis minuts per veure aquesta via, després queden aïllats i a partir d’aquí surten d’un en un sense veure el que ha fet el competidor del davant. Se’n classifiquen vint-i-sis per a la semifinal i, d’aquests, en passen vuit a la final. Llavors guanya qui més amunt ha arribat o qui ha completat la via.

Què pensa un escalador quan està penjat i mira el que té a sota?

L’escalador no s’hi fixa, en l’alçada, tant li fa que tingui trenta metres o cent metres a sota. Tothom té por; per exemple, quan fas una via difícil, et fa por caure, però estàs escalant i no hi penses. Al cap només hi tens pujar i fer la via. Si tens un objectiu clar, la por no suposa un impediment. És important estar mentalitzat amb el que pretens aconseguir.

Quina és la seva via predilecta?

La que em va marcar més va ser La Rambla, a Siurana (Priorat). Feia molts anys que l’estàvem provant, havia vingut gent de tot arreu del món i ningú l’havia acabat de fer, no hi havia manera. Vaig estar treballant-la durant un bon temps fins que la vaig poder fer. És la via que em va donar més renom. A partir de llavors se’m va conèixer molt més en el món de l’escalada. Era l’any 2003.

Hi ha hagut altres vies que també ha fet vostè per primer cop?

Sí, n’hi ha moltes. Per exemple, a França també en vaig fer una que es diu Biographie, una via molt famosa que a tothom li agradaria fer, fins a dalt. Hi ha moltes vies meves que, per la seva dificultat, costen de repetir: la gent, quan veu vies meves, ja no s’hi posa. Sempre m’ha agradat pujar el llistó.