"Mai no he gosat donar-me de baixa, porto el GEiEG al cor"

El 19 de maig del 1946, i d’això ja en farà 80 anys, gairebé es produeix una tragèdia a l’anomenat Pas del Gegant, situat a Bescanó: un pressumpte sabotatge dels maquis va fer que un tren especial del carrilet entre Girona i Olot que duia 360 persones a l’aplec anual del GEiEG a Sant Pelegrí de Cogolls va descarrilar, i la màquina i el primer vagó van caure al riu Ter, mentre que el segon vagó va quedar penjat en posició vertical entre la via i l’aigua. Al tercer vagó, «el primer que s’aguantava dret», hi viatjava amb la seva família Lluís Sureda, que aleshores tot just tenia sis anys i ja era soci, de fet, des de poc després d‘haver nascut el gener de 1940, del Grup. Aquell record encara segueix viu en l’actual soci número del club, quan és a punt de celebrar el seu 86è aniversari. Els aplecs, les excursions a la muntanya que tan apassionaven al pare, i la llum que posava el GEiEG en aquella Girona «grisa tirant a negre» perduren en Sureda, afincat des de fa més de vint anys a Sant Feliu de Guíxols i que, tot i haver deixat de ser usuari dels serveis de l‘entitat de fa temps, mai ha volgut deixar perdre el carnet. «El GEiEG és un sentiment, es porto al cor, i jo mai no he gosat donar-me de baixa», apunta amb orgull.

El Grup i la muntanya, la fusteria al Barri Vell que tenia amb el pare, la família i el mar han estat les quatre grans passions de Lluís Sureda. De petit vivia a Sant Narcís i recorda, a més de les excursions, la seu social del GEiEG al carrer Albareda, «on el pare hi anava cada dia a fer el cafè» i gestionar aspectes diversos de l‘entitat. «Ell era de la vella Soca, dels pioners, dels que ho van engegar tot», assegura, destacant, a banda de la muntanya, en la coral o en l’organització d’esdeveniments com la Missa del Gall. «El pare era de muntanya i de caminar, i ens tenia ben entrenats. Cada diumenge anàvem a missa als Àngels a peu, com aquell que va a l’església del costat de casa», recorda el soci més antic del club, amb uns 85 anys vinculat a la causa. Uns problemes físics, però, el van fer abandonar molt aviat, encara de jove, el caminar. I això que havia fet infinitat d’excursions, pujant al Canigó des de Setcases, per exemple, o també havia practicat espeologia, descobrint diverses coves pel territori. El cas és que en un òs d’un peu li van detectar una espècie de tumor, el van operar tres vegades, i va haver d‘abandonar la muntanya que tant li agradava.

De la muntanya al mar

El curiós del cas és que de l’interior va passar al mar. A la vela. A Sant Feliu de Guíxols. Tot va començar quan la seva germana el va informar que el pis de sobre seu on vivia a la localitat del Baix Empordà es posava a la venda. Sureda el va comprar perquè hi anessin a viure els pares, «i quan ells van faltar, vaig dir-me que era el moment per venir-hi nosaltres. De fet amb la dona ja hi teníem una habitació, era com disposar d‘una segona residència, i poc a poc ens havíem anat enamorant de l’immoble i de Sant Feliu». Allà també va començar la passió pel mar. Amb el seu cunyat i un altre soci (l’amo del pis que va comprar), van fer-se amb una barca per anar a pescar i d’allò, més endavant, en va venir un vaixell més gran, de vela, que els va fer arrencar el cuc per aprendre aquest esport. Va ser així com Lluís Sureda era un habitual navegant entre la Costa Brava i les Balears, a vegades, en companyia de l’expresident del GEiEG, i gran amant de la navegació, Joan Escuder: «els estius solíem anar a les festes de Gràcia de Maó o a les de Ciutadella, i ens trobàvem allà». Però no va ser cap d’aquestes la ruta més espectacular. Hem d‘anar fins al Brasil, a Salvador de Bahía, on el nostre protagonista va viatjar amb l’encàrrec de dur fins a Sitges el vaixell d‘una parella de metges barcelonins. Hi va estar tres mesos, en l‘aventura. La vela i el mar el van arribar a dur, ja amb experiència adquirida, a fer de mestre de l’Escola de Vela de Girona.

Tot plegat va provocar que s’anés desvinculant del dia a dia del GEiEG, però mai de la seva condició de soci. «Crec recordar que en els bons temps érem 30.000», apunta Lluís Sureda, que reitera que en aquella Girona dels 40, 50 i 60 «si volies fer esport o veure una mica de llum, havies d‘anar al GEiEG». Per a això no ho ha deixat. I segueix fullejant amb il·lusió, cada primer de mes, el butlletí del club que li arriba puntualment a la bústia, amb tota l‘actualitat. Al seu dia li havien de fer l’homenatge que es fa als socis amb més de 50 anys d’antiguitat «però no sé ben bé per quin motiu no hi vaig poder anar. A veure si ho podem recuperar i em regalen un Mercedes, ara que ja no puc conduir», bromeja. De fet, ser el soci número 1 el té impactat : «ja me n’havia adonat que era del 70 per avall fa uns anys...».

A nivell professional es va passar la vida treballant a la fusteria i ebenisteria que tenia amb el pare a la plaça Sant Josep. Ell la va transformar en una Societat Anònima després d’heretar-la i la va acabar venent a d‘altres socis. Va ser l’altre seva gran passió, a banda de la família, per a un home amb una filosofia de vida molt clara: «era un bon caminaire, no m‘ha agradat mai córrer, i anant a poc a poc sempre he arribat a tot arreu. Amb els meus companys sempre els deixava enrere. Anava a ritme pausat però no m’aturava mai. Estava molt ben entrenat a la muntanya».

Subscriu-te per seguir llegint