Xavi Julià: «En tres dies, vaig passar de jugar contra el Júpiter a fer-ho al Bernabéu»

«No penso pas tornar mai més. És un forn això!» Així de clar tenia Xavi Julià (Girona, 1961) que no volia saber res més de Múrcia quan el 1981 va anar-hi a fer el servei militar. Ho feia com a jugador del filial del Madrid amb un permís especial que li permetia compaginar-ho bé amb els entrenaments i partits. «Me la vaig ben empassar», admet quaranta-quatre anys després des de, sí, sí, Múrcia. «Hi vaig arribar el 1992 per jugar-hi i ja fa trenta-tres anys que hi visc. Hi he format una família i les meves filles són nascudes aquí». La situació podria haver canviat el 2010 quan va tornar al seu Girona per fer de director esportiu. La cosa, tanmateix, no va acabar bé i se’n va tornar quan Josep Delgado el va destituir el novembre del 2011. «No guardo rancor a ningú». Múrcia va ser la darrera estació de la trajectòria futbolística d’un dels gironins més destacats a l’elit i dels pocs que ha arribat a jugar amb el primer equip del Madrid. Va ser en un partit on els professionals de Primera feien vaga i els del Castella van haver de cobrir l’expedient a Castelló (1-3). Seria el primer partit dels 61 (6 gols) que disputaria a la màxima categoria, on va ser clau, referent i molt estimat a l’Oviedo (1985-1991). Julià també va jugar un any al Palamós (91-92) a Segona abans de fitxar pel Múrcia, on va penjar les botes per entrenar (Águilas, Bala Azul, Oriola...).

La relació del gran dels Julià amb Múrcia havia nascut una mica abans quan, amb setze anys, ell i el seu cosí i company al Girona juvenil, Arseni Comas, descarregaven camions de fruita procedents de la regió. «Treballàvem als matins a Fruites Darnés i a la tarda entrenàvem. Ens llevàvem a les quatre de la matinada...». L’exdavanter recorda que si bé a ell no li feia mandra, a Comas tot sovint se li enganxaven els llençols. Al seu germà Narcís, dos anys més petit i amb qui passava hores i hores jugant a Sant Narcís, també li costava anar a entrenar. «El pare algun cop li deia que si no hi anava el castigaria sense tele», riu. Formats tots tres al Girona, els dos Juliàs i Comas van arribar a Primera després de passar pel primer equip blanc-i-vermell. «En Narcís era de l’Athletic perquè li van regalar una samarreta un cop. Jo era del Barça», etziba sense manies un jugador que va estar cinc temporades a la Casa Blanca i va compartir vestidor amb tota la Quinta del Buitre: Butragueño, Míchel, Martín Vázquez, Sanchis i Pardeza. «Ui, en Butragueño era un marquès. El primer dia que va pujar al Castella el van posar amb mi a l’habitació de l’hotel. ‘Em pots portar el vestit a baix, si us plau?’, em va dir. Ja em veus a mi, que ja era un veterà del filial, rient i dient-li que, en tot cas hauria de ser ell qui me’l baixés!».

L’arribada al Madrid la recorda com si fos ahir. El conjunt blanc va fitxar-lo del Girona a canvi de dos partits a Montilivi. «Era el març del 1981 i el Girona jugava a Tercera. El Madrid m’havia vist i vaig anar-hi a fer una prova primer i després una altra, però em vaig trencar. Un cop recuperat, hi vaig tornar i em van dir que em volien. Vaig signar tres anys». De Montilivi se’n va acomiadar un dia que «plovia a bots i barrals contra el Júpiter i el cap de setmana següent ja debutava de titular» amb el Castella al Bernabéu contra el Recreativo de Huelva on hi jugava, precisament, el seu cosí Seni Comas.

Tot i lesionar-se només arribar, a Madrid, a la Calle Huertas, hi va ser feliç i viure-hi els millors anys de joventut. Com li deien a Madrid? Xavi? Julià? «Era complicat. Em deien Juli, Julià, amb jota castellana, o Fontanero perquè em dic Fontané de segon. Un dia li vaig dir al de la megafonia del Bernabéu que em digués Julià, amb jota catalana. Ho va fer un cop i prou. Es veu que devia tenia ordres...».

Després de cinc anys al filial blanc es va convertir en el fitxatge més car de la història de l’Oviedo, que era a Segona A i va pagar-ne quinze milions de pessetes. Allà hi va entrar amb el peu dret de seguida i va jugar-hi 167 partits (30 gols). «El primer any quasi pugem, el següent gairebé baixem i el tercer vam ascendir a la promoció contra el Mallorca. Julià va fer el primer gol de l’anada al Carlos Tartiere (2-1) i a Palma el 0-0 va tornar l’Oviedo a Primera i donar l’oportunitat a Julià de consolidar-s’hi. «Es pot dir que era mig asturià gairebé. Tenia un gran feeling amb l’afició i el club i els companys», recorda el gironí que detalla que era el mitjapunta per darrere de Carlos o Hicks, els davanters. A banda del gran record com a futbolista, Julià també va deixar empremta al vestidor asturià per les bromes que feia. «M’encantava. Llançava petards i coets als periodistes quan ens esperaven i n’havia fet de més grosses. Un dia Irureta em va enganxar i em va dir «oye, pero qué haces?». El 1991, amb l’Oviedo es va classificar per la Copa de la UEFA però no va poder jugar a Europa perquè no va renovar. Això sí, tenia «les portes obertes» per anar-hi a entrenar quan volgués. De fet, abans de tancar el fitxatge pel Palamós hi va fer la pretemporada com un més. A casa, hi viuria un any «bonic i complicat alhora» pels problemes per cobrar.

Múrcia seria la darrera etapa de futbolista abans de començar a entrenar equips de la regió i a acabar els estudis de fisioteràpia, la seva feina actual. Amb 64 anys, aquell nen que té gravat l’homenatge a l’avi a Vistalegre, que va créixer fent entrepans al bar de Montilivi i de qui Butragueño diu sempre que és amb qui millor s’ha entès mai a un camp, viu amb alegria l’estat del seu Girona. «Pocs ho veien al 2011, però jo sabia que un dia o altre arribaria l’oportunitat de ser a Primera».