«Després de l’amputació, m’estimo molt més»

Fiona Pinar tenia 18 anys quan va perdre la cama esquerra en un accident d’esquí. Lluny de lamentar-se, es va convertir en temps rècord en atleta paralímpica i avui, amb 22, assegura que si alguna cosa ha guanyat després de l’amputació ha estat autoestima: «Ara m’estimo molt més i estic millor amb mi mateixa».

La història d’aquesta jove de Ripoll és un exemple de resiliència, positivisme i superació. Tan sols vuit mesos després de posar-se la primera pròtesi a la cama, va aconseguir un diploma als Jocs Paralímpics de París 2024 pel seu setè lloc a la final de 200 metres T64.

La seva meta ara és guanyar una medalla a Los Angeles 2028, explica des del Centre d’Alt Rendiment (CAR) de Sant Cugat, on viu i entrena des de fa una mica més d’un any gràcies a una beca. «La meva feina ara és ser esportista i soc molt perfeccionista en tot el que faig. Vull ser la millor i sé que sense esforç i constància no arribaré enlloc», afirma l’atleta, que competeix en les modalitats de 100 i 200 metres.

Record nítid de l’accident

Pinar recorda perfectament el dia de l’accident, el 22 de gener de 2022 pocs dies abans de fer 19 anys. Estava esquiant a l’estació de la Molina amb unes amigues quan en una baixada que sempre evitava perquè li feia «una mica de por» no va poder frenar pel gel i va acabar patint una greu caiguda. En intentar aixecar-se va veure que no portava la bota esquerra i que «el peu estava cap a un costat i el genoll cap a un altre».

S’havia fracturat el peroné i la tíbia per tres llocs i va haver de passar per diversos hospitals i set operacions, entre elles l’amputació de la cama. Pinar explica amb sentit de l’humor com una infermera la va animar a acomiadar-se del genoll, per si no el podia conservar després de la intervenció: «Em vaig fer un petó al genoll i vaig dir: tant de bo tornis».

Va entrar a quiròfan esperançada que el mantindria, així que quan va despertar de l’anestèsia i va comprovar que així era, va plorar «deu minuts» amb els seus pares, va assimilar la seva nova realitat i va començar a somiar, sent encara a l’UCI, participar en els Paralímpics de París.

«Crec que en el fons ja sabia que em despertaria així, per això no va ser un xoc tan gran. Recordo el moment del plor i ja després com que em desperto en un altre moment parlant amb la meva mare d’anar a uns Jocs», rememora Pinar.

La medicina de l’esport

Aficionada des de petita a esports com el tennis, l’esquí o la natació, la catalana es va bolcar en el crossfit després de l’operació, però va descobrir la seva veritable vocació després de començar a córrer amb una pròtesi de fibra de carboni que li va costar gairebé 8.000 euros. Avui és una de les joves promeses del paralimpisme espanyol per a Los Angeles 2028.

«Sempre havia fet esport, però mai a escala professional, i puc dir que ha estat la meva teràpia i la meva medicina», comenta Pinar, que sosté que l’accident li va permetre deixar enrere els complexos, dedicar-se al que l’apassiona i valorar el realment important. «No em fa por mostrar-me com soc, abans sí. Ara m’estimo molt més i em trobo millor amb mi mateixa», remarca la velocista: «Només he guanyat després de l’accident, no he perdut res».

Reconeix, això sí, que els primers mesos després de l’amputació li feia cert respecte ensenyar públicament el monyó, però va arribar un dia que, animada per la seva parella, va dir «fins aquí» i va enterrar la vergonya per mostrar la seva cama esquerra tal com és ara.

Temps diferents

Fiona Pinar, que és molt activa a les xarxes socials, on mostra el seu dia a dia com a atleta paralímpica, i és imatge d’importants marques, va assumir la seva nova condició física de forma gairebé automàtica, «en un pim pam», però recorda que cada persona té els seus temps i ningú s’ha de frustrar per això.

«Cadascú té el seu ‘timing’ i el seu procés, no t’has de pressionar per estar malament», defensa la jove, que tampoc va necessitar ajuda psicològica. «Plorar» per la seva cama va ser la seva millor teràpia. «Però que jo no l’hagi necessitada no significa que altres no la necessitin. Els psicòlegs i els psiquiatres hi són per alguna cosa», apunta. Pinar va veure des del primer moment la seva amputació com una oportunitat, no com un problema o una limitació, i va entendre ràpidament que queixar-se no canviaria la situació. Com diu sempre, en l’accident a la Molina hi va perdre una cama, però hi va guanyar una vida. Va néixer una nova Fiona.