Deu triomfs seguits fan somiar el Bordils

El 29 de maig de 2021, amb una victòria a la pista de l’Amenábar de Zarautz (22-30), l’Handbol Bordils va posar punt final a una aventura de vuit temporades a la Divisió d’Honor Plata. Aviat és dit, per a un poble d’encara no 2.000 habitants, haver jugat tot aquest temps a la segona divisió espanyola. El somni havia començat el 12 de maig de 2013 a Sòria. Allà, a Los Pajaritos, l’equip que dirigia Pau Campos es va imposar al Benidorm (27-30) en el partit decisiu de la fase d’ascens i va poder celebrar un èxit sense precedents. Perdre la categoria, com diria vuit anys més tard el mateix Campos, no havia de ser «cap funeral», més aviat el contrari, era una excusa per celebrar tot aquell patrimoni guanyat. El Bordils va tornar a Primera Nacional la temporada 2021/22, i després d’uns quants anys sense sobresalts, té a punt una nova generació per a l’esperança. Qui sap si l’operació per tornar a Plata ja ha començat.

De moment el que és clar és que aquest Bordils engresca de valent, instal·lat a la segona posició de la lliga, a un punt del líder Granollers B. Deu victòries seguides (Calella, Sant Quirze, OAR Gràcia, Banyoles, Sant Cugat, Esplugues, Granollers B, Palautordera, Sant Joan Despí i Salle Montcada) han capgirat les aspiracions d’un equip entrenat per Gerard Farrarons que havia començat la temporada perdent els tres primers partits. «No esperàvem aquell inici, i quan enganxes una bona ratxa com la que portem ara és perquè s’alineen molts factors, també un punt de sort, i veus com l’equip té ànima. Continuem treballant per ser millors en cada jornada», apunta l’exjugador, un dels que va viure a la pista aquells gloriosos anys de Plata. Ara a la banqueta l’acompanya Marc Prat, un altre il·lustre del club, i tenen a les seves ordres una banqueta que combina veterans com Pep Reixach, Uri Márquez i Jordi González, amb la nova generació sortida del Blanc-i-Verd.

Farrarons té clar que «si una cosa tenim a Bordils és que tirem de la base i esperem a collir els fruits que estan sortint ara, tenim jugadors joves que han fet un pas endavant i venim de dos anys en què hem estat treballant molt bé. El que ha passat és que tots han fet el pas endavant en el mateix moment, i per tot plegat, no sé si per somiar en Plata, però sí que estem molt il·lusionats». En pretemporada l’objectiu del club ja era «estar al grup de dalt, ser capaços de ser competitius i, a partir d’aquí, veure què passava. Potser soc massa conservador. Queda molt, però és clar que intentarem quedar primers, segons o tercers, amb els peus a terra, i molta humilitat». Tot just començant la segona volta (avui ve a Bordils el Sant Esteve de Palautordera, 19.30 h, i la setmana que ve hi ha derbi a Sarrià) encara és aviat per fer càlculs, però és clar que l’equip s’ha guanyat el dret a somiar, com a mínim, amb la possibilitat de disputar les fases d’ascens. El període de transició s’ha tancat i aquesta combinació de talent jove amb experiència i veterania dona rèdits.

Des de la pista ho viuen amb la mateixa emoció Pep Reixach i Uri Márquez. El segon hi era el dia de l’ascens. El primer, aquell mateix 12 de maig de 2013, també va pujar a Plata, però ho va fer amb la samarreta del Granollers. «I tant que es troba a faltar», exclamen, tot recordant aquella experiència, que els va dur a pistes històriques de l’handbol espanyol com les del Bidasoa, Ciudad Real o Valladolid.

«Hi ha hagut un canvi generacional des que vam baixar, i els que ens vam quedar ho portem amb molt d’orgull», apunta Pep Reixach. Márquez també hi diu la seva: «El treball dels tècnics és important en aquest canvi generacional i he de ressaltar que, a més, s’ha fet un grup molt maco». Jugadors que ara treuen el cap com Lluc Ribas «en Pau (Campos) sempre ens deia que per a ell era molt especial veure’ns o venir a entrenar amb nosaltres». Aquella primera generació de Plata va ser el mirall per a la que ara puja.

«Les noves generacions venen amb una gran predisposició per competir. Aleix Frigola, Adrià Joher, Pol Ribas, tots són gent amb ganes de menjar-se el món, els veus amb gana, i d’aquesta manera es poden fer coses grans», afegeix Uri Márquez. Ell i Reixach són els capitans, juntament amb Adrià Batlle i Ferran Pou.

Un dels grans èxits d’aquest equip és que «no tenim cap líder» i ho exemplifica amb les estadístiques: els gols estan molt repartits i tothom aporta. No serà fàcil, però ningú fuig de la responsabilitat. Arribats fins aquí, «volem lluitar-ho fins on puguem arribar».

Subscriu-te per seguir llegint