«El tant per cent més alt de flipats per metre quadrat està al futbol»

Quan Èric Montes (Manresa, 1998) va comunicar que plegava al director esportiu de l’Algesires, aquest va esclatar a riure. Un cop va acabar, Montes li ho va repetir. «Me’n vaig, no puc més». S’acabava de recuperar del pitjor que li pot passar a un futbolista, un trencament de creuats, i va ser en aquell moment de teòrica felicitat quan va decidir posar punt i final a una vida que per a molts és un somni i per a ell era una llosa. «Ningú m’ha demanat mai pel carrer com estava. I abans que futbolista sóc persona», explica al diari Regió7, del mateix grup editorial que Diari de Girona, l’actual jugador del Centre d’Esports Manresa, després de passar per les categories inferiors del Barça (va ser capità del juvenil), el Peralada, la Cultural Leonesa, l’Albacete, el Nàstic de Tarragona, l’Albacete i l’Algesires.

Montes, que va renunciar jugar a la lliga nord-americana i a la romanesa, ha sorprès el futbol estatal en anunciar que deixa les categories professionals cremat per l’entorn d’un esport que, en aquest nivell, assegura, no té cura de la persona. Després de perdre tota la il·lusió per la professió, ara torna a la seva ciutat per fer una vida «normal». Treballarà als matins i estudiarà mentre segueix jugant al CE Manresa, que per a ell és com fer-ho «a casa».

Abans de res, com està?

Ara molt bé. La gent que em coneix em diu que faig bona cara, que semblo un altre. M’he tret una motxilla de sobre i em sento molt motivat, perquè sóc una persona vital, i durant molt temps no ho estat. He viscut una espiral de negativitat molts anys i quan parlava amb la meva psicòloga no sabia dir més de dues coses bones de mi, em costava molt. Ara en trec força més.

Quin és el seu primer record jugant a futbol?

A la Font dels Capellans jugant al carrer amb el meu pare i després ja al CE Manresa, que per mi era com jugar a casa. El meu pare i el meu oncle hi havien jugat, i la parella de la meva tieta n’és el màxim golejador històric. Hi ha un fort vincle, i per a mi era natural jugar-hi.

Als vuit anys va entrar al Barça.

Vaig anar al Nàstic de Manresa i després d’un partit el Barça em va fitxar. De petit ja tenia la samarreta de Figo i després la de Saviola, el meu ídol. El Nàstic volia que em quedés per la lliga i vaig compaginar entrenaments a la Ciutat Esportiva i partits amb el Gimnàstic. Vam guanyar la lliga i vaig acabar amb 51 gols. Tornava a casa a les 11 de la nit, i havia de fer els deures i sort de la meva mare, que hi estava molt a sobre. Era un pal.

I després, La Masia.

Ara ho puc dir, vaig ser un galtes. No feia res de deures. Em creia que era Piqué o Mascherano. Em van regalar l’ESO i això que La Masia és un 10, espectacular. Hi tens totes les facilitats. Allà et creus Déu. Em collaven els professors, però era titular, portava anys al club, anava a la selecció espanyola i vas amb el pilot automàtic per la vida. No em preocupava de res. Vivia el dia a dia com si hagués arribat a Primera. Vinc de classe treballadora, mai m’ha faltat de res però tot i així allà tens tot el que vulguis, encara que siguis un galtes.

Se sentia sol a La Masia?

És difícil. Quan fas un vincle amb algú i després marxa és dur. Com Dani Olmo, que era gran un amic i va marxar a Zagreb quan era cadet. Els perds de vista i és difícil de gestionar. Tinc tres o quatre amistats molt bones de La Masia.

Vivia en una bombolla?

Sí. Amb 16 anys anaves a una discoteca i et tractaven com si fossis Messi. A Manresa era diferent, però a fora tothom se’t podia acostar per interès i jo era molt desconfiat. No tinc cap relació forta amb gent que hagi conegut en aquests entorns.

Estava a prop del futbol professional. Què pensava?

Ara és molt més fàcil debutar. Carles Aleñà era l’únic que pujava al primer equip, i anava sobrat. És un futbolista que va aparèixer en una mala època perquè tenia els millors del món per davant. Abans el Barça fitxava jugadors com Gomes, Arda Turan, Paulinho… no donaven les oportunitats que hi ha ara. Jo sabia que no tenia el nivell, però m’agradava aparentar-ho, era el capità, penjava una foto a Instagram i tenia 2000 ‘likes’. De festa tothom em parlava. I m’agradava. Era l’hòstia! Jo no pensava en arribar o no, només aparentava. Em vaig comprar un cotxe, un Mini, que no podia ni mantenir i ho vaig fer perquè un tenia un Audi A3, un altre un Q3 i jo no podia anar amb un Peugeot vell: era el capità!

Llavors va sortir de La Masia per anar a entrenar a Kansas City.

Vaig estar-m’hi dues setmanes i tenia el contracte per firmar, però em vaig espantar. Vaig quedar amb el meu representant i em va ensenyar les dues ofertes que tenia: una a Peralada, a segona B, i l’altra era al Toronto, de l’MLS, que també es va interessar. I vaig triar Peralada. Crec que el fet que el Girona estigués a primera em va fer escollir, perquè tenia el somni de jugar a primera.

Com era la vida a Girona?

Vivia en una residència universitària a prop de Montilivi. Cobrava 600 euros al mes i allò em va fer tocar de peus a terra. De febrer a finals de temporada vaig treure el millor de mi i vaig fer un pas endavant. Vaig firmar pel Girona i vaig començar a estar en dinàmica del primer equip. No m’ho creia!

El futbol és, com diuen, «una màquina de ‘flipats’»?

El tant per cent més alt de flipats per metre quadrat està al futbol. Quan estava al Girona recordo que va debutar abans que jo Pedro Porro, que ara és lateral dret titular al Tottenham, i jo deia «i aquest per què, si jo entreno més que ell»? Porro tenia alguna cosa diferent i jo en aquell moment no ho veia, era pur ego, no era empàtic. Ara sé per què ell jugava i jo no: perquè em donava mil voltes. Necessites gent que et digui les coses a la cara, però no t’ho diuen. Detesto la hipocresia.

Era frustrant?

No exactament. Sabia que era bo, però que no tenia el nivell per a primera. Vaig debutar i vaig marcar, però sabia que jo en aquell moment estava a un nivell que no podia mantenir, estava a la cresta de l’onada. Era conscient que aquell moment s’acabaria i amb mi mateix no he estat hipòcrita, però de cara a la galeria volia agradar molt els altres i de vegades no m’escoltava. Jo seria un molt bon jugador de segona divisió, però he mirat pels diners. Si hagués tingut algú al costat des de l’adolescència que m’hagués treballat seria un jugador de segona molt bo, però quan vaig començar a tenir gent a prop ja estava trencat per dins. Ja no podia.

Quan va començar a prioritzar la qüestió econòmica?

Quan vaig sortir de Lleó. Allà no arribava a estalviar. Ho vaig començar a fer a Albacete, perquè era difícil no fer-ho: guanyava molts diners. El meu representant em va presentar aquella proposta i era molt bona, era un equip que havia baixat de segona divisió i era ambiciós. Però allà em van fer la vida impossible. Va ser un punt de no retorn. Els pitjors anys de la meva vida. No podia ni anar a entrenar. El club em va vendre a l’afició com si haguessin fitxat Luka Modric. Venia amb un nivell molt alt de Lleó, era una mica el mimat del club i si tenia partits dolents tampoc es deia. De vegades pel carrer em parava gent i em feien crítiques. No hi estava acostumat. A casa estava deprimit. Tot s’ho menjava la persona que vivia amb mi, i no s’ho mereixia. No feia res més que entrenar i estar a casa, no volia ni sortir. Era com una pedra, no volia fer res.

No hi tenia suport, a Albacete?

Ningú no se’n preocupava. La premsa també m’assenyalava per la fitxa i la gent pel carrer em deia que marxés. L’aficionat ens tracta com als gladiadors: estan amargats durant la setmana i es desfoguen amb nosaltres. I això no pot ser.

Se’n va adonar llavors que tenia un problema?

Anava fent amb el pilot automàtic. A més vaig xocar bastant amb l’entrenador per culpa meva perquè mentalment no hi era. M’era igual el que deia. Entrenava bé, però no jugava. Quan entreno sense pressió és quan millor rendeixo i sabia que fes el que fes no jugaria. Era el jugador número 12. Tothom m’apretava perquè cobrava molt i el director esportiu ja a la pretemporada em deia que havia de donar més.

La cara amarga del futbol.

Estava en un bucle. Em vaig autoexpulsar en un partit i tot va anar cap avall. Recordo Albacete com un núvol negre. Jo en volia sortir. Vam pujar a Segona Divisió i el dia després em diuen que no compten amb mi i que em volen cedir. Tenia dos anys més de contracte, amb molts diners garantits. Vaig anar de vacances a Estats Units i no vaig gaudir-ne gens.

I va sorgir la possibilitat de jugar a Romania.

Vaig fugir, i hi ha una part de mi que se’n penedeix. L’any anterior, el Dinamo de Bucarest havia tingut problemes d’impagaments però ja estava allà, a Romania, per firmar. Havia parlat amb ells i hi feia nit per anar cedit. Però mentalment no estava preparat per assumir-ho. Vaig trucar la meva mare que tornava.

Després, Algesires.

Em va anar molt bé. Vaig anar a viure sol, vaig estudiar, feia pràctiques en una clínica dental, vaig veure què era la vida. La persona amb qui vivia em van fer obrir els ulls.

Gaudia del futbol?

No. Per a mi era una feina. M’encanta el futbol, però no en gaudia. A més jo al camp sempre he estat molt guerrer i lluitador, i arribava a casa i estava enfonsat, havia de fingir i era una pallissa emocional. Després d’Albacete ja era seguir per inèrcia, perquè la motxilla ja estava carregada.

I els companys?

He tingut bons amics als equips, però en general el del futbol és un món ple de merda. Molta gent a la cara et feia un bon paper, i a l’esquena et criticaven. Ho he viscut amb mi i amb altres companys i jo tinc el defecte i la virtut de ser molt directe, i això m’ha portat problemes. Tots ens creiem els millors, fins i tot els que no juguen gens. I si no jugues és per alguna cosa. A Algesires vaig tenir sort de l’Ivan Turrillo i de la seva família;és un germà gran per a mi. Quan ho vaig deixar amb la meva parella em vaig conèixer realment i vaig poder saber què volia. Vaig començar a anar a una psicòloga, que encara m’atén, i em va anar genial.

Què va suposar-li la lesió?

Quan estava a Manresa recuperant-me era estrany. Físicament em feia molt de mal, no podia dormir, però mentalment estava millor que mai. Treia bones notes, em notava tranquil sense entrenar, sense la pressió i la falsedat del món del futbol. Em vaig desintoxicar i sabia que era el que volia fer amb la meva vida. Vaig renovar perquè volia provar una experiència a fora però a l’agost me’n vaig adonar que no ho volia realment. Era allargar una situació que no anava enlloc. Mentalment no podia més.

I va arribar el canvi de vida.

Peso el mateix però em noto més lleuger que mai. Estudio, quedo amb els amics, conec gent sense desconfiar. Tothom em diu que em veu molt millor. Quan vaig dir que plegava a l’entrenador i al director esportiu es van posar a riure. Però jo no podia més. No era un tema de diners i ho van entendre. Per això he tornat al Manresa, perquè per a mi no és un equip de futbol, és la família, és casa meva.

Subscriu-te per seguir llegint