Juanjo Requena: «El president del Girona em va venir a fitxar al menjador de casa»

«La dreta la faig servir només per pujar escales». Els esquerrans, en futbol, van molt buscats. Són diferents, especials i sobresurten respecte a la gran majoria de jugadors, dretans. La cama esquerra de Juanjo Requena (Blanes, 1962) ja era de molts quirats de ben petit quan seguia el seu germà tres anys i mig més gran, Diego, i els seus amics a jugar per les esplanades del barri de Sant Josep de la Muntanya. Allà, contra els més ganàpies va madurar mentre anava polint la tècnica depuradíssima de la seva esquerra. Amb disset anys, La Salle el cridaria per venir cap a la capital abans que el Girona FC l’incorporés. «Em volien tots els clubs de Tercera de per aquí: Lloret, Olot, Banyoles, Figueres, però jo havia donat la paraula al Girona. Un dia va venir el president Joan Mis un dia a casa i vaig signar el contracte al menjador. En acabat va dir, ‘ja tenim en Juanjo i ara volem en Diego, el porter’». I tots dos cap a Montilivi. El petit Juanjo, a base de gols i assistències, de seguida pujaria al primer equip (1980-82) i cridaria l’atenció del Saragossa, que se’l va endur a ell i a Narcís Julià el 1982 canvi «d’uns tres milions de pessetes».

Abans d’instal·lar-se a Saragossa, faria una parada a Jerez per fer-hi el servei militar. Allà, l’històric Ben Barek, entrenador del Xerez, de Segona, no el va voler. «Vaig fitxar pel Jerez Industrial, de Tercera i ho vaig fer força bé. Tant que al cap d’unes setmanes, em va trucar Ben Barek per dir-me que ara sí que em volia». A partir d’aquí, la seva carrera es dispararia i aniria creixent i fent camí per Segona B i Segona A. Ho faria brillant al camp i guanyant-se la fama, amb motiu, de talismà. L’eslògan ‘si a Segona A vols pujar, en Requena has de fitxar’ era la millor campanya de màrqueting per al blanenc, que pujaria a la categoria de plata amb el Saragossa B el 1985, amb el Figueres un any després i amb el Palamós el 89. Segurament per això, Xavi Agustí, supersticiós de mena, el va recuperar pel Girona el 1990. La ratxa es va estroncar i Requena va continuar la carrera al Guíxols fins a penjar les botes a casa, amb el Blanes a Tercera.

A Saragossa hi va signar dues temporades notables, la segona de les quals li va servir per reclamar l’atenció del tècnic del primer equip, Enzo Ferrari. Van ser alguns amistosos i una convocatòria en un partit de Copa de la Lliga al Molinón contra l’Sporting. «Uff...Allò era impressionant. Entrenava amb Casuco, Señor, Valdano, Amarilla...Imposaven molt i no volien saber gaire res dels joves. El dia de Gijón vaig pensar ‘cordons, on hem arribat’. Estava preparat per debutar». No l’hauria impressionat l’ambient perquè amb l’Aragó jugaven cada quinze dies de locals a la Romareda «davant quinze mil espectadors». A més a més, tenia la confiança de Luis Costa, tècnic del filial que es faria càrrec del primer equip, i emparaulada la renovació per passar a formar part de la primera plantilla. Tanmateix, finalment, el Saragossa va trencar l’acord i es va quedar sense lloc. «Em volien el Pontevedra i el Salamanca però vaig decidir tornar cap a casa i fitxar pel Figueres». Abans, el primer any, passaria per la consulta de Paco Binaburo, el fisioterapeuta del CAISaragossa per fer net dels problemes al menisc. «Era una mena de bruixot. Em va aplicar herbes i vapors i em va anar bé».

Li va sortir bé la jugada de venir a Figueres perquè el mateix any pujaria a Segona A, però el debut a la categoria de plata es va fer esperar un any. Mané no li donava gaires minuts i va acceptar ser cedit al Blanes, a Tercera, per tornar i ser important l’any següent, ja a Segona A. «Amb Paquito va ser diferent. Li agradava molt i jo estava content amb ell». Palamós seria la següent etapa a la carrera d’un Requena que també celebraria l’ascens del degà a Segona. «Hi vaig anar amb en Guitart, en Boix i en Corominas va anar molt bé. L’ascens va ser molt especial. Era un poble molt petit, familiar i vam gaudir-ne molt». Amb el Palamós, doncs, tornaria a tastar la categoria de plata on s’estrenaria com a golejador al camp del Sestao amb un gol decisiu (0-1). I això que per ben poc no es deixa convèncer per Paquito per acceptar una oferta del Las Palmas. «Qui sap com m’hauria anat si hi hagués anat», es pregunta.

El 1990 va tornar a Montilivi de Xavi Agustí per tancar el cercle i intentar el ple d’ascensos a Segona A. No hi va haver sort i després de dubtar entre un parell d’ofertes del Barbastre i el Vilobí va acabar al Guíxols abans de tancar la seva carrera a casa, al Blanes el 1994. A partir d’aquí va vincular-se al món de les assegurances, va obrir una botiga de cuines i banys i actualment és comercial autònom de gres i ceràmica a la Selva. Sempre li quedarà la recança de saber què hauria passat si el Saragossa l’hagués renovat i hagués pogut estar amb Luis Costa al primer equip aragonès. «Ho tenia a tocar. Costa em volia i sentia a les reunions amb els responsables que tenia perfil i projecció, però no va poder ser». La Primera se li va resistir, però una seixantena de partits a Segona no els hi treu ningú a aquell nano, esquerrà tancat, que idolatrava Cruyff i que feia plans de futur al cotxe amb Narcís Julià mentre anaven de Girona a Saragossa. «Érem el cotxe dels catalans. Jo i en Narcís recollíem l’Albert Roca i en Robert Elvira a Bellaterra i acabàvem de fer el camí.