La fam de Livingston desencalla una nit estranya a Fontajau (77-71)

Quan pitjor estaven les coses, quan més s’havia enrarit una nit estranya a Fontajau, ha aparegut Otis Livingston. El nord-americà, un jugador cridat a ser diferencial, havia funcionat fins ara a batzegades, amb guspires d’inspiració d’autèntic crac i també tardes per oblidar. Però avui ha estat l’home. El salvador. Qui ha posat la llum a la foscor. En un partit travat i espès, el Bàsquet Girona ha après a mastegar sorra, però s’ha complicat les coses massa pendent de l’arbitratge i castigat pels triples de Raul Neto. Fins que ha aparegut Livingston. Amb el 66-71 i només un parell de minuts, el base ha enllaçat 9 punts vitals, importantíssims (dels 19 que ha signat). No hi ha hagut capacitat de resposta pel rival, que ha baixat els braços, incapaç de dir ni fava davant aquesta actuació individual. Perquè la fam d’Otis ha convertit un marcador desfavorable en el 75-71, abans que Geben ho rematés amb dos tirs lliures. Victòria. Una més, que sempre és benvinguda, per deixar de mirar cap avall i respirar amb encara més tranquil·litat.

No semblava que la nit s’hagués de torçar perquè les cistelles s’han anat encadenant a còpia d’un ritme alt, com li agrada al Bàsquet Girona, i en un tres i no res, el 18-11 ha dibuixat un horitzó esperançador. Amb prémer l’accelerador i fiar-ho tot a la punteria a la curta i mitja distància, l’equip ha anat fent, sumant punts i impedint que el Burgos s’acostés. Fins plantar-se al 20-13, amb un bàsquet de Juan Fernández. A partir d’aquí, punt d’inflexió. No és que hi hagi hagut un daltabaix, ni molt menys. Però sí que és veritat que tot plegat s’ha enrarit. El partit ha baixat les revolucions; s’ha tornat travat, espès. I això, als de Moncho, no els convé. Pilotes perdudes, alguna falta en atac surrealista amb Geben i Maric com a víctimes. I els triples, una història a part. És la (teòrica) especialitat d’aquest equip, el tir exterior. Però avui ha necessitat massa llançaments per treure petroli. I així, tot costa molt. Sobretot, si se n’abusa. Al Burgos se li ha fet de dia: ja li convenia un ritme més baix, sense haver de córrer tant. Picant pedra, s’ha anat acostant, atrevint-se a tancar el primer quart per davant amb un triple de Neto (21-22) i mantenint aquest avantatge als primers compassos del segon període. Aquesta inèrcia, la de donar i rebre cops, ha estat la tònica general. Ha salvat el 23-28 el Bàsquet Girona amb cistelles de Susinskas, Sergi i Geben; però no estava fi. Li ha costat molt generar a l’equip, sense un far clar que el guiés. No hi havia qui tirés del carro, com se sol dir; qui posés seny i criteri. Accions aïllades, sobretot en tirs de dos, han permès l’equip sostenir-se, però no pas escapar-se. Perquè el Burgos, sense fer un partit brillant, ha aparegut quan li tocava, mai quedant-se enrere. Per exemple, quan Juan Rubio ha empatat a 35 a manca de només 6 segons per a la mitja part. Ho ha arreglat Sergi, també des de la llarga distància, per tancar el segon període amb un curt avantatge (38-35). Fins aleshores, poca punteria per fora (només 3 triples d’11 intents) i massa pèrdues (9).

I així ha estat també després del descans. La velocitat mai ha arribat a ser elevada; ha costat enllaçar bones jugades i els pocs avantatges aconseguit, com per exemple el 47-40 del tercer acte, no han estat determinants. Tossut amb fer triples, quan avui no era el dia (s’ha acabat amb un dolorós 7 de 26), les presses per intentar rematar el partit han jugat una mala passada als gironins, que han vist com el Burgos sempre estava allà. Si no era Neto, era Samuels inventant-se un triple o rematant un 2+1. La igualtat ha estat la tònica dominant fins als instants finals. Allà, amb tot ben apretat (66-65), el Bàsquet Girona s’ha carregat de faltes en un tres i no res. Mentre Fontajau protestava les decisions de la tripleta arbitral, Neto s’inventava un gran triple (el segon consecutiu del base) per col·locar el 66-71 i rubricar un parcial de 0-8. Faltaven 2 minuts i un grapat de segons. Moment perquè algú fes alguna cosa. Calia una solució. I l’ha trobat Otis. Ell, tot sol, ha abraçat la responsabilitat. Dos bàsquets, abans d’un parell de tirs lliures i, per acabar-ho de rematar, un triple que ha aixecat el públic del seient. Punt i final. Patint, suant. Però així també valen les victòries.