Ramon Espuña: «A la pista intentava ser un més, però jo estava en un núvol»

Ljubljana, Tel Aviv, Atenes, Madrid són alguns dels pavellons més calents d’Europa. Ben segur que a Ramon Espuña (Sant Esteve d’en Bas, 1984), ni li passava pel cap que algun dia estaria al parquet lluitant per agafar un rebot amb Nikola Vujcic o perseguint Anthony Parker, que seria campió i MVP de l’Eurolliga del 2005 amb el Maccabi. Tel-Aviv, Siena o Kaunas són algunes de les pistes que més van impressionar aquell xerric que, de petit, va tastar una mica tots els esports fins a encaminar-se cap al bàsquet. Segurament l’alçada (2’06) hi va influir, com també feia que despuntés en la natació esport en el qual va aconseguir unes quantes medalles amb el CN Castellfollit. «Sempre he estat molt alt. Em ve de família». Una família, per cert, que no té res a veure amb la coneguda casa d’embotits garrotxina. «M’ho solen dir», riu. «També tocaria el futbol, «amb els amics a Sant Esteve» abans de posar-se amb el bàsquet, primer al poble i, després, ja a l’Escola Pia a Olot. «Vaig anar a provar i em va agradar. Se’m va despertar el cuc». Era alt, gros i tenies maneres. I talent. I és clar, el talent basquetbolístic jove, a l’època, era captat per l’Escola Pompeu Fabra de Salt que el va integrar al seu planter. Continuava vivint a Sant Esteve i baixava cada dia a entrenar a Salt i també per veure partits del Valvi Girona els diumenges. «M’agradaven els d’aquí, l’Espinosa i en Cargol, que també era garrotxí», recorda Espuña que, també idolatrava els Bulls de l’època «amb Jordan, Pippen i Rodman».

A Salt hi va viure, segurament, una de les millors experiències que li ha donat el bàsquet. Sí, després arribaria al primer equip del Barça i jugaria Eurolliga, però amb el Pompeu Fabra va aconseguir el tercer lloc en el Campionat d’Espanya infantil 1997-98 disputat a Villagarcía de Arousa. «Teníem tretze o catorze anys. Va ser molt ben parit. No n’érem gaire conscients de què representava. Jugàvem per passar-nos-ho bé i anàvem derrotant rivals. Vam jugar contra tots els clubs de l’ACB i vam guanyar el Madrid, l’Unicaja o el Fórum Valladolid, entre altres. Al final vam perdre contra l’Estudiantes a les semifinals, però van ser uns moments fantàstics». Òbviament, un jugador del seu perfil brillant a l’estatal infantil cridaria l’atenció dels grans i el Barça no va dubtar a pescar-lo i incorporar-lo al planter. «En vam parlar amb els pares i hi van estar d’acord. A qualsevol nen que li agradi el bàsquet si li diuen d’anar al Barça, s’hi llança de caps».

Sant Esteve-Olot, Olot-Salt i el tercer trajecte era Salt-Barcelona. El salt, aquest cop, ja era més gran i implicava més logística. S’integraria a la Masia, on tan sols eren quatre jugadors de bàsquet enmig de majoria futbolera i, al cap de dos anys, aniria a viure a la Residència Joaquim Blume, en unes habitacions que el Barça hi tenia. «Anava a classe amb l’Andrés Iniesta», recorda cofoi. Els darrers anys de formació a Can Barça els passaria en un pis amb altres companys com els germans Urtasun o un tal Marc Gasol, amb qui a les nits «passàvem hores i hores mirant partits de NBA a la tele». Internacional sub18 i sub20, i consolidat al filial, el següent pas era trucar la porta del primer equip aviam si s’obria. I es va obrir. Pesic ja l’havia cridat en alguna pretemporada i tant Joan Montes i Manolo Flores li van fer confiança i donar minuts. «Em feia molta il·lusió. Els primers dies era una mica a veure què em trobava. Amb el Barça B ja anàvem pujant i baixant a entrenar i, vulguis o no, era una mica un més». Sí, era un més al costat dels Navarro, Bodiroga, Dueñas, Femerling, Varejao... «Els respectava molt i mirava d’aprendre d’ells».

Juntament amb Marc Gasol i Víctor Sada, el garrotxí aniria fent la goma entre primer equip i filial. «Ells estaven ja més en dinàmica dels grans. Jo també força però no acabava de quedar-m’hi». Un bon partit contra la Penya, amb quatre punts i quatre rebots, i, sobretot, els partits d’Eurolliga contra Madrid, Maccabi, AEK d’Atenes o Olimpija de Ljubljana són els grans moments que va viure el garrotxí amb la samarreta del primer equip. «Era un somni. Com estar en un núvol. A la pista intentava ser un més però coi, eren molt bons i a la pista es notava la diferència d’experiència. Ells ja sabien de què anava tot». I ja se sap, els somnis s’acaben i toca despertar-se. Fer-se un forat al primer equip era complicat amb la forta competència que hi havia, amb els veterans i Gasol. «Tenia un any menys que jo i ja es veia que tenia molt de potencial», diu.

Tot plegat va fer que l’etapa al Barça s’acabés al final d’aquell curs tan màgic (2004-05). Sense ofertes d’ACB va decidir no moure’s gaire i fitxar per l’Hospitalet que «era al costat i era LEB OR (1a FEB actual).» A partir d’aquí, començaria una etapa pel bàsquet català que el va dur a Vic, Tarragona, Sabadell, Sant Nicolau, Mollet, Lliçà d’Amunt i Ciutat Vella, d’on n’és l’entrenador del filial i fins fa un parell d’anys encara jugava algun minut. «Després de Tarragona, vaig començar a treballar i agafar-m’ho diferent. Vaig jugar a EBA, que era menys professional i podia compaginar-m’ho sense tanta exigència». Mirant enrere, li queda el petit rancor de no haver sortit de Catalunya. «M’hauria agradat sortir a jugar a l’estranger, fora d’Espanya», admet. Vinculat al sector de la metal·lúrgia en una empresa de Barberà del Vallès on hi fa «una mica de tot» al taller, Espuña viu a Barcelona i gaudeix del seu fill. Ja bota la pilota? «És petit i de moment fa el que vol», riu.

Subscriu-te per seguir llegint