El «somni» figuerenc de l’Albacete: «Ens aferrem al nostre 5% de possibilitats»

«Potser només tenim un 5% de possibilitats, però l’equip s’aferrarà a aquest 5%. Si hem eliminat al Celta i al Madrid per què no podem eliminar al Barça a partit únic i a casa? Ja no és cap bogeria. Ja hem demostrar que és possible», diu l’extrem Víctor Valverde (Figueres, 2001), la cara gironina d’un Albacete que s’ha convertit en la sorpresa de la Copa del Rei, un matagegants que encara té més fam de proeses. Aquest dimarts el Carlos Belmonte rebrà la visita del Barça, sense res a perdre i amb molt a guanyar. Valverde és aficionat del Figueres, del Girona i també del Barça des de petit. «Els meus ídols sempre han set del Barça». Li encantava David Villa i, per sobre de tots, Leo Messi. Jugava al FIFA amb el Barça i ha tingut «moltes» samarretes culés. Encara recorda la primera: «Era falsa, d’en Ronaldinho. Jo era molt, molt petit. Me la van comprar els meus pares unes vacances». Els seus pares, en Juan i la Monica, s’han demanat festa a la feina, en una empresa de pal·lets i en un supermercat, i seran a la grada. Com en el partit contra el Madrid (3-2).

Valverde diu que el dia del Madrid va ser extraordinari i inoblidable, ja des de la tarda: «El viatge en autobús des de l’hotel de concentració fins a l’estadi va ser una puta bogeria. Era com el dia de la cavalcada de Reis: tothom estava allà, esperant-nos. Era de bojos. A l’autobús flipàvem, no paràvem de gravar. Va ser brutal. Jo no estava tan nerviós perquè ja sabia que seria suplent, però quan veus tot allò se’t posa el cos a mil». S’ha erigit en una peça clau a LaLliga, amb cinc titularitats en les últimes cinc jornades, i no va tenir minuts. «A la banqueta pateixes molt més. Quan ets al camp al cap i a la fi estàs concentrat amb les teves coses i ets com un robot, però a la banqueta ho passes fatal. Amb el 2 a 1 estava boig perquè s’acabés el partit». L’Albacete es va avançar al minut 43, però Franco Mastantuono va empatar poc després. El 2-1 va caure al minut 83: «Hòstia, va, ara sí que ja ho tenim». Valverde recorda mirar el marcador cada minut, restant els segons per abraçar una alegria que ja no es podia escapar. Però el Madrid va tornar a empatar al 91’. «No, no, no potser. Ja ho teníem, però ens han fotut i ara hem d’anar a la pròrroga».

Però al 93’ va arribar el gol de la victòria. «Això sí que ja va ser una bogeria», somriu. «Vam sortir tots corrent. Va ser una bomba. Ens miràvem com dient ‘què estem fent?’, ‘què collons acabem de fer?’. No ens ho podíem ni creure. Estàvem gaudint com nens petits, súper feliços. Les cares eren de felicitat i d’al·lucinació. Eren les mateixes cares que té un aficionat», accentua. Reconeix que en calent li va quedar l’«espineta de no haver pogut jugar ni un minut en un dia per a la història», però, en fred, amb el pas dels minuts i després de parlar amb els seus pares va entendre que era un èxit col·lectiu. «Crec que en un primer moment cap de nosaltres era del tot conscient del que havíem fet. Tens l’alegria, però no n’ets conscient. Al cap de dos o tres dies entres a les xarxes socials i tothom parla d’això encara, engegues la tele i tothom parla d’això, vas a comprar al supermercat o entres a un bar i tothom parla d’això i penses: ‘Hòstia, potser sí que hem fet història’. És brutal. És increïble, súper bonic», diu feliç. La ciutat està «súper il·lusionada», en un núvol.

Valverde explica que no volia el Barça al sorteig. «Ja havíem jugat contra el Madrid i volia un equip més assequible per tenir més possibilitats de competir, sabent que tots són molt complicats. Però en realitat quan ens va tocar el Barça ens vam posar tots a cridar i a riure: el cap pensa una mica més en fred, però el cor és el que mana. Tocarà arremangar-se una altra vegada. S’ha d’intentar. Sabem que és molt difícil, però l’equip té el convenciment que es pot guanyar. Creiem que és possible. Nosaltres hem eliminat al Racing i al Madrid i el Dépor va estar a punt d’eliminar l’Atlètic i el Racing va fer patir al Barça», argumenta, a les portes de viure un altre «somni».

Ell ja havia traçat el camí que desitjava: «Era passar els quarts de final contra un altre equip i que a les semifinals ens toqués el Barça per poder fer anada i tornada i jugar al Camp Nou», admet amb un somriure. El primer cop al Camp Nou va ser en un duel contra el Valladolid. Ha de ser el 4-1 del 23 de març del 2008, encara amb Frank Rijkaard a la banqueta, amb doblet de Bojan Krkic i gols de Samuel Eto’o i Andrés Iniesta. Aquests dies mira els partits del Barça i «inconscientment et poses a pensar com els pots fer mal». Fa tres anys jugava a Tercera Federació amb la Pobla de Mafumet: «Si m’haguessin dit tot això no m’ho hauria cregut, però el futbolista viu en la bombolla del dia a dia i va fent i va afrontant tot el que li va venint. Tot això al cap d’uns anys ho recordaré amb molta més màgia que ara. Perquè ara per molt bonic que sigui quan arribi el dia només pensaré en competir i lluitar», apunta.

Fer història com el Figueres

«Nosaltres ens hi juguem molt. És un premi i tenim molta il·lusió, però sabem que això pot canviar vides i que podem passar a la història d’un club com l’Albacete», accentua. «Soc molt conscient del que significa per un club fer història a la Copa i del que suposa per l’Albacete perquè a Figueres tothom se’n recorda de quan l’equip va eliminar el Barça i va arribar fins a les semifinals». Encara no havia nascut quan l’equip de Pere Gratacós va eliminar el Barça amb aquell gol de Kali Garrido al minut 91, però el seu pare li ha explicat mil vegades aquella història. Ell va néixer el 26 de desembre, just una setmana després que el Figueres superés el Novelda als vuitens de final. A quarts van eliminar el Còrdova i es van convertir en el primer equip de Segona B en arribar a les semifinals. Allà es van creuar amb el Deportivo, el campió d’aquella edició: 0-1 a Vilatenim i 1-1 a Riazor, contra jugadors com Scaloni, Donato, Capdevila, Sergio González, Djalminha, Pandiani o Tristán. «Aquell any sempre serà recordat a Figueres i ara nosaltres estem fent el mateix a Albacete».

Subscriu-te per seguir llegint