Manolo Doval: «Sempre he estat rebel; des dels catorze anys que duc arracades»

«T’hem vist força i ens agrades. Vindràs a entrenar amb el primer equip, però tindràs fitxa del filial». Assegut en un despatx de les oficines del Camp Nou amb Johan Cruyff i Carles Reixach, el jove Manuel Doval (Sabadell, 1972) tremolava d’emoció conscient que, amb dinou anys, se li obrien les portes del Barça. Venia de fer una gran temporada i mitja amb el Terrassa a Segona B (18 gols) i havia cridat l’atenció de molts clubs. També del Sabadell, que acabava de baixar de Primera a Segona i havia presentat una oferta al seu agent. ‘Fes-me cas. Anem a Sabadell, que fa equip per ascendir altre cop. El Barça no confia en la base. No pugen mai nanos’. Les paraules del representant les té gravades. «Em va ben entabanar. Vaig acabar al Sabadell perquè ell cobrava més. Recordo que aquell dia quan vaig sortir de la reunió amb Cruyff em vaig trobar amb Delfí Geli que hi entrava també per fitxar. Nicolau Casaus, anys més tard, em va dir ‘hauries d’haver acceptat. Mira en Geli, quina carrera que ha fet’». Per situacions com la d’aquell dia al Camp Nou i d’altres que va viure durant la seva trajectòria, Doval va quedar tip de futbol. Tant, que se’n va ben desvincular un cop retirat al Tremp. «He tingut una relació d’amor-odi amb el futbol. Tot és molt bonic quan jugues, però hi ha gent molt falsa, que només mira per ell». N’hi ha hagut més de situacions complicades, com quan amb el Girona es va tancar al vestidor de Montilivi per protestar pels impagaments el curs 1994-95 o quan el president de l’Hospitalet li va dir que no continuaria a llit de l’hospital, amb contracte i acabat d’operar del turmell. «Havia jugat tot l’any infiltrat i ve i em diu ‘no volem coixos’».

Aquests disgustos, tanmateix, no tapen els bons moments, que van ser molts, que va viure durant una carrera que el va dur per Terrassa, Ferrol, Sabadell, Girona en dues etapes, Saragossa B, Palafrugell, Hospitalet, Manlleu, Sant Andreu i Tremp. Perquè sí, Doval, ràpid com un llampec i amb instint depredador dins l’àrea, s’ho va passar pipa corrent, marcant i fent feliç les aficions. I si no que els ho preguntin a la colla de nanos que se situaven al Gol Sud de Montilivi i que van crear la Penya Doval. Els càntics de ‘Ma-neel, Ma-neel, Ma-nel Du-gol, Duu-goool, Duu-goool!’ encara l’emocionen. Eren altres temps (1993-95), una època en què el Girona lluitava per no baixar a Tercera. «Porto el Girona al cor. És el club on he estat més i he sentit l’escalfor de la gent. Amb l’equip a Primera tot està molt bé però els que venien abans són els aficionats del Girona de veritat», diu. Aquella època grisa va derivar en problemes econòmics per cobrar i el tancament al vestidor. «Era insostenible. Ningú donava la cara pel club, només Toni Madeo, el vicepresident. Recordo que durant la tancada l’únic contacte que vam tenir amb el president Carles Teixidor va ser per dir-nos que traguéssim els cotxes de l'aparcament perquè ell havia de posar-hi el seu el dia d’un partit».

Les peripècies a Montilivi van deixar també grans moments divertits i una relació d’amistat amb els jugadors de l’època. "Amb Estela érem carn i ungla. Ens enteníem amb una sola mirada», recorda. Durant la tancada, hi havia moments també per a la diversió. «Teníem cura del camp, segàvem, regàvem, fèiem de tot a banda d’entrenar. Fins i tot van venir del Canal +. Recordo que el periodista i el càmera s’ho passaven tan bé que es van voler a quedar a dormir a l’estadi amb nosaltres en comptes d’anar a l’hotel que tenien», riu. De fet, hi ha una imatge que exemplifica qui i què era Doval per a l’equip. «Gurri em va posar en un carretó de la compra i abans de llançar-lo va dir ‘el Girona jugarà així, tots a darrere i en Doval que corri!’». A Girona hi venia amb cotxe amb Arenas, Gurri i Toni Fernández en el seu Suzuki Vitara que no pagava peatges... «Sabíem un truc perquè el tiquet no marqués i ens sortia bé...», somriu. De Montilivi també en recorda un xandall «lleig, lleig» que ens van donar un cop. «Era vermell llampant, amb una flama al pit. Una vegada, anant a Múrcia, ens vam aturar en una àrea de servei sentíem que la gent deia ‘els bombers? Què ha passat?’ Que n’era de lleig!».

La primera aventura lluny de casa no va ser Girona, sinó Galícia, on va anar a fer la mili i va passar pel filial del Deportivo i després al Ferrol, cedit pel Sabadell. «Al Fabril hi havia Fran, que jugava a una altra cosa. Arsenio Iglesias ens feia pujar a entrenar algun dia. Era el millor». Bé, no seria la primera experiència a fora perquè el Nàpols ja s’hi havia fixat arran d’un torneig que va fer amb el Mercantil a Itàlia. «Tenia catorze anys vaig estar una setmana a prova. Era el primer any de Maradona. Vivia a casa d’un noi que m’explicava coses molt fortes que es feien allà a l’època i em vaig espantar una mica...». A Girona hi arribaria primer el 1990 amb Xavi Agustí abans de passar pel Saragossa B, on entrenava amb el primer equip, i el Palafrugell. «No tenia ofertes i un agent em va dir que Albarrán, Valor, Arturo i Clos anaven a Palafrugell. Tots exPrimera o Segona...Era una bestiesa de cèntims...».

Amb 56 anys, continua amb les arracades, collarets i braçalets que duia quan jugava. «Des dels 12 que en porto. Sempre he estat un rocker i rebel. Per això m’agradava Schuster, que era rebel. Als camps em deien indi i gitano i em motivava». De futbol, no en vol saber res. Ara viu a Castellar del Vallès i es dedica a les autobugaderies i és distribuïdor a Catalunya de l’empresa de polvorons el Patriarca.