Un exjugador del Casademont Girona relata la seva lluita contra el càncer

Eric Struelens va ser el pivot del Casademont Girona durant dues temporades i mitja (2002-2005), on va arribar procedent del Reial Madrid com un autèntic fitxatge estrella. El seu rendiment va ser acceptable, però el seu fort caràcter, dins i fora de la pista, el va enfrontar als diversos entrenadors que va tenir, Trifon Poch, Juan Llaneza i, sobretot, Edu Torres. La situació amb aquest darrer va ser tan irreconduïble, que a mitja temporada 2004/05 va demanar la baixa i se'n va anar al Panellinios. Abans de fer el salt a l'ACB (234 partits en total, 73 amb l'antic CB Girona) havia jugat al Charleroi. Ara, gràcies a una entrevista al diari belga DH Les Sports+, Struelens, de 56 anys, ha relatat la seva lluita contra un càncer d'amígdales.

Segons confessa, es va assabentar de la malaltia "per pura casualitat" després de "tossir sang" quan tornava de córrer. La malaltia està "en remissió" i destaca que sempre l'ha afrontada en positiu perquè "la ment també juga un paper en la curació". Així ho detalla en l'entrevista: "un dia, mentre sortia a córrer, de sobte vaig començar a tossir sang. No obstant això, no bec ni fumo. No provenia de les genives".

El jugador segueix explicant que "el veredicte després dels exàmens mèdics: càncer d'amígdales. Em vaig sotmetre a radioteràpia i vaig perdre per complet el sentit del gust. Ja no podia sentir res. Una sensació particularment desagradable. Vaig perseverar. Vaig perdre fins a 24 quilos, passant de 118 a 94", relata. La lluita ha donat resultat perquè ja té permís per tornar a fer esport i també s'ha posat el repte "d'augmentar una mica de pes i tornar als 100 quilos, perquè ara mateix em sento massa lleuger".

El març de 2024 Eric Struelens va ser el protagonista d'un dels capítols de la sèrie "Què se n'ha fet...?", que aquest diari publica tots els caps de setmana a la contraportada dels suplements Diumenge i Dilluns Esportiu. Allà recordava amb estima el seu pas per Girona i explicava que estava establert a València, on treballava en una botiga d'esports especialitzada en bàsquet de la cadena belga Bouncewear .

Els números a Fontajau no van ser dolents. Tretze punts de mitjana la primera temporada i un total de deu en el total de dos anys i mig. «Mai vaig ser un jugador de fer vint-i-cinc punts per partit. Per això hi havia els americans. Sí que podia tenir partits molt bons com un contra el Madrid en què vaig fer vint punts o més de vint contra el Canàries un cop, però jo destacava més per la defensa i el rebot. Sempre em vaig moure entre els deu i quinze punts de mitjana arreu».

Feliç a Girona

A Girona va ser-hi feliç i, de fet, la seva filla, deia, encara mantenia contacte amb les amigues que va fer al Montessori. Aquells anys a Fontajau va coincidir amb jugadors com Darren Phillip, John Thomas, Andy Panko i Cyril Julien. "Amb Xavi Fernández érem veïns. Vivíem tots dos a la urbanització del Golf Girona, a Sant Julià de Ramis", recordava.

En l'entrevista al diari belga admet que deixar el bàsquet professional no li va ser senzill. "La vida després de l'esport no va ser fàcil de gestionar. La FIBA faria bé d'establir un programa de suport per a jugadors professionals després de retirar-se. Jo vaig estar una mica perdut i vaig passar per diferents treballs com un restaurant, diferents botigues esportives o fins i tot com a assistent. L'oferta de Bouncewear -botiga d'esports en la qual treballa- va arribar en el moment just", assegura. I ho diu un exjugador que fins i tot havia arribat a despertar interès a l'NBA: "guanyava més diners al Madrid del que m'oferien els Heat".

Subscriu-te per seguir llegint