Les tres medalles en quinze dies de l’atleta de moda del GEiEG

«Vaig iniciar-me als sis anys, a l’escola. Ens portaven a fer cros el cap de setmana. El professor de gimnàstica va veure que era ràpida i em va preguntar si em venia de gust fer una cursa. Que abans competia en resistència, res a veure amb el que faig. Vaig anar, vaig fer medalla el primer dia i em va agradar. Sóc molt competitiva i volia més medalles», explica Marta López (Caldes de Malavella, 2004), l’atleta del GEiEG que n'ha guanyat tres en quinze dies: dos ors en el Campionat de Catalunya i un bronze en el Campionat d’Espanya, ambdós en sub-23.

Va ser aquesta competitivitat la que va accentuar el seu cuquet per l’atletisme. «Hi havia una nena que sempre em guanyava, que era d’aquí, del GEiEG. Ella va fer dir-me que jo també volia ser bona. Per això vaig entrar al club», confessa. Amb aquesta nena, avui adulta, «ara som molt amigues». Parla de la triatleta Gemma Frigola. «Mai no li he revelat, això». La va acabar derrotant? «Sí, en algun cros. Però ella és més fondista, així que actualment em guanyaria», comenta, entre rialles.

Als nou anys, entrenava tres cops per setmana durant una hora i mitja, competició a banda. «És el que es fa, sí. Fins a tercer d’ESO no vaig provar les combinades i la velocitat. I com d’aquesta última tenia la mínima d’Espanya en 100 i 300 metres, vaig pensar que tindria més opcions, si m’hi dedicava». No existeix cap rèplica possible, davant la solidesa de l’argument. «Al principi, quan comences, el que vols és divertir-te. Em repetia que havia de gaudir dels estatals, perquè potser no hi arribava més. És molt difícil, ser-hi. I exigent, perquè sovint la part social es veu afectada».

Segons López, «hi ha èpoques per a tot. A vegades em costa venir a entrenar. En dates d’exàmens, per exemple. O quan et desmotives. Potser no fas la marca que vols i l’endemà no tens ganes d’entrenar. Però també passa en l’extrem contrari. Quan estàs encantat i vens sota la pluja o la neu, si fa falta». Avui dia, treballa en una botiga esportiva i entrena cinc dies a la setmana, durant un mínim d’un parell d’hores. «El grup d’entrenament és molt bonic, i m’estan sortint bones marques. M’ho estic passant molt bé, i estic molt motivada. Alguns dies m’estresso, però l’horari a la feina és bastant flexible i puc arribar a tot».

Tenia una espineta clavada en els Campionats d’Espanya, en què «mai no havia pogut penjar-me cap metall». Fins aquest cap de setmana, en què va ser tercera en els 200 metres llisos de pista coberta en categoria sub-23, després d’un final molt ajustat. «Estic molt feliç, molt feliç», diu, encara en un núvol. López va fer marca personal, establint un 24.25.

La temporada passada, va fer doblet a l’aire lliure en 100 i 200 metres en l’àmbit català. I recentment, va penjar-se un parell d’ors més en sub-23 en 60 i 200 metres llisos de pista coberta, aconseguint el rècord gironí absolut en la primera especialitat (7.58) i el rècord del campionat en la segona (24.35). «Si sóc sincera, mai no m’ha acabat d’agradar la pista coberta, perquè no sóc tan explosiva com ho hauria de ser. No tinc bona sortida i, quan començo a agafar velocitat, és quan se m’acaba. Ho haig de treballar, sí», reconeix. Com ho farà? «A còpia de repetir i repetir. Ho tinc molt creuat. I a causa de no haver-ho fet mai bé, perquè no em col·loco correctament i els primers passos són molt lents, ara és complicat canviar-ho. Qualsevol atleta que comenci segur que ho fa millor». Són fotuts, els hàbits, però qualsevol s’atreveix a dir que ho fa malament, veient-la amb les medalles d’or i de bronze penjades al coll.

En pista coberta, «hi ha corbes tancades, amb pujades i baixades dins del carrer. I et desestabilitzes fàcilment, perquè pots sortir col·locat tort. En canvi, a l’aire lliure és pla i estàs més en forma, perquè les proves són a final de temporada».

Supersticions i tossuderia

«Sóc molt supersticiosa: sempre vaig amb el mateix collaret i les mateixes arracades. I si haig de canviar res, ho faig en algun control que no tingui importància, perquè si no afecta el meu cap», afegeix López, que també es considera «tossuda. Insisteixo fins que em surt i ni les lesions m’aturen. Pateixo bastant d’isquiotibials, però continuo corrent. Perquè em fa ràbia no anar a un campionat després d’haver-me esforçat durant molt temps», reflexiona.

En els anteriors estatals, tenia una trencadissa de dos centímetres i va córrer igualment. «He plorat, sí. De frustració. Quan no estic satisfeta, perquè sé que puc fer-ho millor». Minuts després d’acabar una prova, «estic receptiva, em prenc les coses força bé. Potser l’endemà m’enfado, però en el moment no». La gironina conserva totes les medalles que ha guanyat. «Les tinc a l’habitació, en una capsa, menys les catalanes, que estan a l’estanteria, amb el dorsal inclòs». No sap ni quantes en té.

Comparteix l’atletisme amb la seva germana petita, la Sandra, que està amb ella al GEiEG. «Saps? Al contrari que jo, té bona sortida. Els primers metres sempre va al meu davant», destaca, i deixa un agraïment a en Toni Mayoral, el primer entrenador que va tenir en velocitat. «L’esport m’ho fa deixar anar tot. Si tinc un dia dolent, vinc i em trec l’estrès», manifesta López, que recorda que «és molt difícil viure de l’atletisme. Ni els més bons poden fer-ho». I així, quin propòsit té, en un futur? «El que volia era una medalla als estatals i ja la tinc. A partir d’aquí, ja veurem», finalitza.

Subscriu-te per seguir llegint