"He passat per moments durs que no desitjo a ningú"

L’unic supervivent de l’ascens a l’ACB el 2022 només ha jugat dos partits aquesta temporada per culpa de les lesions. Primer una pubalgia, i després, un problema al turmell dret. Diumenge va reaparèixer a Barcelona.

Quan va saber que jugaria diumenge al Palau Blaugrana?

El mateix diumenge. No havíem posat cap data en concret per al retorn. La setmana d’abans d’anar a Barcelona, la del Burgos, no em sentia encara del tot bé, tenia algun dolor, però la passada va ser la que em vaig trobar millor. Vaig fer els entrenaments amb l’equip i, jugar o no jugar el cap de setmana, ja depenia de Moncho (Fernández). També hi va haver el tema de Juan Fernández, que no podia jugar per lesió, i sense ell érem dotze i em vaig canviar.

I això quan ho va saber, que estaria entre els dotze convocats?

Diumenge, diumenge al matí. Vam viatjar tots, Juan i Sander (Hollanders) inclosos, i després de fer un entrenament a Barcelona ens van dir els convocats. Va ser una alegria.

Li van tremolar les cames?

No, gens. La recuperació ha sigut molt llarga però m’ho he pres amb tranquil·litat. He tingut el suport del club i de Moncho. He hagut de passar per moments que semblava que havia de tornar, i al final no, que havia de tornar, i al final no, i això va fer que hagués de tranquil·litzar la ment perquè si no em jugava en contra. Dir que torno, recaure, i seguir sense jugar era dur. Al final anava més de dia a dia.

Al final deu ser més dur això que el propi dolor de la lesió.

Les dues coses. Has de saber treballar amb la ment i amb el dolor, saber fins a quin punt pots forçar. Has de superar moltes coses. Quan vaig poder superar el dolor i no pensar tota l’estona en el turmell era l’escenari més productiu. El dia del Gran Canària (octubre) vaig jugar amb dolor tota l’estona.

Aquell cop havia sortit d’una pubalgia i aquella mateixa setmana s’havia fet la lesió al turmell dret.

Sí, semblava que m’havia fet un esquinç, una cosa normal, però no em passava, no em passava, i al final tenia un lligament trencat i el vaig haver de recuperar. Vaig haver de fer un tractament conservador a Vitòria, anar allà, rebre injeccions molt doloroses, i tornar a Girona, sabent que si no funcionava l’alternativa era operar-me i perdre’m la temporada. Duríssim... coses que no desitjo a ningú. La qüestió és que he tornat, l’equip m’ha rebut molt bé, i he tornat sense intenció de fer bogeries ni voler demostrar res. Pep (Busquets) ha fet una feina increïble tota la temporada i em vaig dir que havia de donar-li minuts de descans a ell i que no es notés que jo feia molt temps que no era a la pista. En atac i en defensa necessito rodatge. Moncho ja em va dir que no havia de demostrar-li res, que m’anés integrant poc a poc.

Com es va sentir al final del partit de Barcelona?

Llàstima de la derrota, però estava content, i sobretot, per no haver-me tornat a lesionar. Després de tant de temps, un entrena dur però els partits són més agressius i et pots fer qualsevol lesió muscular. Vaig sentir-me bé després de tant de temps. No m’esperava jugar tant, 15 minuts.

Què ha sigut el més dur?

A mi m’encanta entrenar, estar dins la pista, i que em treguin aquesta motivació que jo tenia cada dia al despertar va ser el més fotut. Venia d’una bona temporada passada amb Moncho, que jo no volia que s’acabés, volia continuar jugant, havia renovat... jo sempre m’aixeco al matí d’un salt, amb ganes de venir a entrenar, i en canvi durant tot aquest procés de recuperació em costava més llevar-me, venir a fer fisio, veure els companys entrenar i jo no poder ser-hi...

Qui l’ha ajudat i acompanyat en tot aquest procés?

A banda de la meva família, de la meva xicota, els que sempre hi són, Marc (Gasol) i Quino (Colom). No només parlant, també sortint a sopar, quedant per seure a taula, fer coses que em servien per buidar la ment. Els pitjors moments eren estant a casa, en soledat. Quan l’equip jugava a fora i viatjava, estava dos dies aquí lesionat sense fer res, m’avorria moltíssim sense poder competir. Quan més estava a casa al sofà, pitjor era el cap, per tant, intentava sortir, anar a l’aire lliure, a la muntanya, a la platja, quedar amb els amics... també m’han ajudat molt un amic de Barcelona i uns altres, una família que em ven els productes argentins, que té un restaurant a Platja d’Aro i molts cops em conviden a menjar.

Quan va veure la llum durant el procés de recuperació?

Sí això va ser del pitjor, fer tractaments i que després no acabés de fer net. Vaig anar a Vitòria a fer el tractament conservador, que en dos mesos m’hauria d’haver donat resultat, i no em passava el dolor, després a València, i a partir d’allà, el mal em va començar a anar de baixa d’un dia per l’altre i vaig poder començar a entrenar. Desembre-gener van ser els mesos clau. La incertesa de no saber què tens és molt dura.

Què hem d’esperar de vostè?

No massa (riu). Que acabi la temporada sa ja serà una fita. Torno en un moment molt bo per a l’equip, el millor moment gairebé de tots aquests anys. I al grup ens portem genial. No hem de tocar res a l’equip. En atac em falta la fluidesa que tenia l’any passat, he d’anar poc a poc.

S’ha sentit estimat per l’afició?

Molt, la gent pel carrer m’ho ha transmès. Com a jugador i com a persona. Després de quatre anys la gent ja em coneix, que jo dono el 100% o més. I que tinc responsabilitat amb el club i la gent. Tinc contracte fins 2027, i ha Maxi per estona. A Girona em queda seguir creixent amb el club, el que he estat fent fins ara. I seria un orgull algun dia poder-hi jugar a Europa.

Subscriu-te per seguir llegint