Josep Blanquera: «De futbolista, m’hauria agradat ser tan positiu i resilient com sóc ara»

«Schuster, para de córrer, home!» li deien de petit pels camps de Déu quan jugava amb el Farners. «No és que tingués els cabells llargs però era rosset i corria amunt i avall durant els noranta minuts. Els companys em deien ‘nano, ets a tot arreu’». De planta i condicions, Josep Blanquera (Santa Coloma de Farners, 1972) en tenia i, de seguida, el Vilobí el va captar per ser un dels escollits que van arribar per primer cop a la Divisió d’Honor Juvenil. «Érem el Chelsea de Mourinho. Ens sentíem invencibles amb els De la Fuente, Girbal, Ferran Vázquez, Gasca...». Benet Masferrer el faria debutar a Tercera abans que el Barça s’hi fixés i se l’emportés cap a la Masia a punt de fer els divuit. Company de llitera de Sergi Barjuan, recorda com si fos ahir quan Carles Rexach el va felicitar després d’un bon partit contra el Madrid en una final de Copa sub19 que va perdre per penals. Eren anys divertits a la Masia primer, i després en un pis amb Blas Candela i Tito Blanco. «Era de la generació de Luis Cembranos, Òscar Garcia, Maqueda...A Toni Jiménez, el porter, li vaig ensenyar a fer el mortal endarrere».

Del sub19, va passar a l’Amateur (C) a Tercera fins que les portes de Can Barça es van tancar el 1993. Ho tenia fet amb el Girona per jugar «en un club interessant i una categoria maca com Segona B». Fins i tot es va fer les fotos de presentació, però una trucada del Palamós, de Segona A, el va enviar cap a la Costa Brava. «M’hi veia amb cor. Estava preparat, però a l’hora de la veritat, Robi només confiava en els veterans i a mi i els altres joves no ens donava bola. Va ser la pitjor experiència futbolística que he tingut», detalla. Tant és així que després de veure com amb el lateral dret titular, Horcajada, lesionat, tampoc era titular al camp del Compostel·la va decidir acceptar l’oferta del Palafrugell que feia dies que li anava al darrere. A Santiago no va ser titular però sí que va entrar a la segona part en el lloc del capità Jordi Condom. I què va fer Blanquera? Agafar el braçalet que li havia donat Condom i posar-se’l sense pensar. «Al vestidor, al final, em deien ‘què has fet, beneit?’. Jo què sabia, me’l va donar i me’l vaig posar. (Riu). Vaig jugar bé i fins i tot quasi marco de cap des de fora l’àrea».

Va ser l’últim partit amb el Palamós. Baixaria una categoria convençut pel projecte del Palafrugell on cobrava «tant o més» que a Segona amb el Palamós. Tot i això, passar del Barça a Segona A i veure’s de cop a Tercera va suposar-li una forta patacada que a punt va estar de fer que ho engegués tot. No era el primer cop que li passava pel cap. A Vilobí ja havia volgut plegar i després a Sabadell tornaria a tenir-ne la temptació. Amb el temps, ho analitza. «Tant de bo hagués tingut un coach esportiu. Era un jugador especial, introvertit però amb molt de caràcter i autoexigència. Això feia que tingués alts i baixos durant els partits». Aquest geni feia que veiés moltes targetes i una vegada al Vilobí, el president Josep Panella, el va cridar al despatx per renyar-lo, amb dos companys més perquè en veien massa i s’havien de pagar. «‘Haurem de treure-t’ho del sou’, em va avisar. Jo li vaig dir que ho feia pel bé del club i resulta que li va fer gràcia la resposta. ‘Bé, ho deixem córrer, però en vull menys, eh?!’», recorda rient.

Una trucada del Reial Madrid, a través d’un contacte del seu pare, li alçaria altre cop la moral. I molt. Després d’un mes i mig fent la pretemporada amb el Castella que dirigia Rafa Benítez amb jugadors com Fernando i Paco Sanz, Sandro, Dani Garcia o Jaime, el director de la base, Vicente del Bosque estava encantat amb ell. «A finals d’estiu em va dir que tenia unes condicions fantàstiques i que els havia agradat molt, però com que havia desaparegut el sub19 tenien molts jugadors. Em volien fitxar i cedir al Toledo, a Segona A». No hi va anar perquè va fer cas a Benítez i va incorporar-se al Sabadell, a Segona B. «Va ser un bon any. Manel Martínez i Joselu Garzón es van atipar de fer gols gràcies a les meves assistències», recorda. Després de brillar a l’Hospitalet a Segona B, Elx, Còrdova i Múrcia se’l rifaven. Va triar Múrcia, d’on era la seva mare i on havia jugat son pare (Joan Blanquera, històric exjugador del Comtal i Girona i exentrenador). «Estava molt motivat i no pensava en Segona A ni res més. Només a fer un bon any». Li va sortir i el tren de Segona va tornar a passar quan el Marco Antonio Boronat el va cridar pel Logronyès. «Vaig ser honest i li vaig dir que no podia perquè m’havia fet mal a l’esquena en un partit a Sarrià contra l’Espanyol B i no me’n veia amb cor».

L’Esport Badaloní seria la darrera etapa del colomenc, que tenia decidit anar-se’n a Austràlia a fer un any sabàtic. No ho va fer. La culpa? La música. «El pare em va dir, ‘eh que sempre t’ha agradat la música, perquè no t’entens amb el teu cosí per la discoteca?’». I així va ser com Blanquera va estar-se més de quinze anys al projecte de Milenium (Sils). «Hi havia nits que venien cap a quatre mil persones, en rotació, entre una cosa i altra». La música sempre havia estat i és una de les seves grans passions. Ja tenia una banda a Santa Coloma i ara toca música negra a Sevilla amb amics. «Quan van néixer les meves filles vaig deixar la discoteca i em vaig formar en quiromassatgisme». Ara, amb 53 anys, té dues consultes quiropràctiques a Sevilla. Si pogués tornar enrere... «és clar, que canviaria coses! Sobretot l’actitud. No em va ajudar. Si fos tan positiu i resilient com sóc ara...».