Jordi Buch: «M’agradava el contacte, córrer i enfangar-me; m’ho passava pipa»

Finals dels setanta. A l’Escola Mare de Déu del Món de Girona sona el timbre i la mainada surt esperitada. Alguns es queden a fer quatre xuts a fora, d’altres se’n van a entrenar als seus clubs de futbol o de bàsquet. Al fons, Jordi Buch (Girona, 1967) i el seu company Josep Buixeda enfilen el camí cap a la Devesa a les antigues instal·lacions del GEiEG. «Fèiem rotació d’esports. Un dia handbol, un dia atletisme, l’altre rugbi...A mi el que em va agradar va ser el rugbi». Tant, que quan al cap d’un parell d’anys es va començar a moure la secció de rugbi s’hi va apuntar de seguida. «M’agradaven tots els esports, però amb el rugbi era diferent. El contacte, córrer, enfangar-me... M’ho passava pipa». De seguiment mediàtic o referents, a l’època n’hi havia pocs. «Feien el Cinc Nacions a TV2 i quan el veia, m’agradava Zinzan Brooke». El neozelandès és un dels millors jugadors de la història. Buch no va arribar a tant, però la passió pel rugbi el va dur a fer carrera al GEiEG fins a Lliga Nacional, la segona categoria espanyola, i a jugar tres anys també al Lleida mentre estudiava INEFC. Ah, i a convertir-se en l’únic jugador gironí -masculí- internacional absolut per Espanya. «L’Eli Martínez i l’Àfrica Félez van ser-ho i en categoria juvenil hi havia també en Josep Puig».

Buch mai va ser professional del rugbi. Ni al GEiEG, ni a Lleida, ni sent internacional. Va tenir propostes per sortir de Catalunya, sí, però posant-ho tot a la balança no el compensaven. «Sempre anava amb la selecció catalana i quan vaig començar a anar amb l’espanyola em collaven perquè acceptés alguna oferta de Divisió d’Honor (la màxima categoria). Em va venir a buscar l’Arquitectura i m’oferien anar a Madrid amb totes les despeses pagades. Així estaria més a prop de l’òrbita de la selecció, que sovint m’enviava a jugar partits amb equips francesos perquè agafés to competitiu. També el Sant Boi em va venir a buscar. No ho veia clar perquè no era professional i no veia vies de ser-ho amb el que m’oferien. Jo estudiava a Lleida i tenia clar que em guanyaria la vida amb els estudis i no pas amb el rugbi». En aquest sentit, té clar que a l’època «cap català o espanyol» s’hi podia guanyar la vida i ara «només algun que jugui a França o Anglaterra pot fer-ho una mica». Buch recorda que ni les grans figures mundials tenen els sous elevats com en altres esports.

Sí, l’esport li va donar grans moments sobre la gespa, sovint empastifat de dalt a baix de fang «que feia que no sabés si el del costat era un company o un rival» i també grans experiències lluny de casa, algunes de les quals ben exòtiques. Perquè, amb la selecció espanyola, a banda de disputar el Mundial universitari a Itàlia el 1992, abans ja havia fet un parell de gires, diguem-ne que, divertides. Una a Malàisia el 1988 on es va enfrontar a les Fiji i va tenir temps per descobrir unes platges ben noves i diferents i, l’altra, a Zimbawe l’any següent. Només de pensar-hi riu. «Primer vam anar de Madrid a Munic i d’allà a Johannesburg. Era l’època de l’apartheid i ens van allotjar en uns ranxos dels blancs on a dins hi havia poblats de treballadors. Dormíem en cabanes i a mitjanit sentíem ple de fresses. Un cop era que havien matat una serp de quatre metres allà mateix, l’altre que havia entrat un lleó al perímetre, llavors uns micos s’enfilaven a la teulada i saltaven...Llavors havíem d’anar a Botswana abans d’arribar a Zimbawe. Allà resulta que l’avió era massa petit i ens van dir ‘ja anirem fent viatges, no patiu’. A més no hi havia cap control de res...». Tot i això, reconeix que tot estava «força controlat» i mai van patir per res. Tampoc perquè els passés res pel carrer. «Érem un equip de rugbi. Imposàvem», riu.

Amb els estudis acabats, va reincorporar-se al GEiEG fins a retirar-se ja com a jugador-entrenador. En part, perquè arran d’un placatge al costat li van trobar que tenia la melsa inflamada. «Em van fer anàlisis i van detectar leucèmia. Els meus germans eren compatibles i em van poder fer el trasplantament». Un bon ensurt, sí però no pas produït pel rugbi. De fet, tot i els contactes fort que hi ha en entrenaments i partits, «només» s’ha trencat «un cop l’estèrnum». A banda de les vivències arreu del món i dels amics que ha fet i amb els quals encara es veuen un cop al mes per anar a sopar, el rugbi també li va permetre conèixer la seva dona, la Inés Eritja. «Quan estudiava a Lleida em feia amb el grup de gent de rugbi. Érem tota una colla i ens va conèixer allà. Llavors va venir a viure aquí i va impulsar el primer equip femení del GEiEG».

Sopars a banda, el rugbi ara el mira a la televisió sobretot quan hi ha Mundials o el Sis Nacions. També quan ha de quadrar viatges o competicions amb l’equip universitari, del qual n’és l’entrenador. Perquè, amb l’impàs d’un any a Ensenyament, d’ençà que va tornar de Lleida, Buch treballa al Servei d’Esports de la Universitat de Girona. Alhora, ho combina amb la preparació física dels àrbitres de futbol federats de les comarques gironines. «Fa molts anys que ho faig. És més com un hobby», diu Buch que ha entrenat Jesús Téllez Sánchez, company de feina seu, i ara ho fa amb el seu fill, Pau. n