Jesús Téllez: «Ronaldinho es va autoexpulsar i la bronca va ser per mi»

«En un partit de Champions on vaig anar de quart àrbitre, l’informador era l’exinternacional francès Marc Batta. Recordo molt bé que en una conversa al vestidor abans de sortir al camp em va dir que ‘ho donaria tot per tornar a sentir els nervis i les papallones a la panxa’. Jo en aquell moment no li vaig fer gaire cas, però després, amb el temps, sovint hi penso. Tenia tota la raó del món. Allò em feia sentir viu». El que en el seu moment va ser una anècdota, s’ha convertit en una lliçó per a Jesús Téllez Sánchez (La Cellera, 1968). L’excol·legiat, de 57 anys, va retirar-se de manera obligada el 2006 pels problemes físics i, des de llavors, no hi ha hagut mai més un gironí xiulant a Primera Divisió. «Això va com va. A vegades, has de tenir el candidat adequat i aquest ha d’estar en el lloc oportú. És qüestió de temps que algú arribi. A Girona, hi ha molt bons àrbitres a Primera RFEF i Segona RFEF. Espero que tinguin una mica de sort perquè hi ha un gran embut per pujar al futbol professional, ja a Segona Divisió», comenta des del Servei d’Esports de la UdG, la feina que ha exercit fins i tot quan es dedicava a l’arbitratge.

La seva carrera, segurament, va ser més curta per culpa de les lesions, però el seu ascens fins al futbol d’elit va ser meteòric. «Tindria uns 17 anys quan el consell comarcal va fer una campanya de captació d’àrbitres per dirigir partits de futbol-7 i anava pels clubs demanant-los sisplau que hi enviessin jugadors. Jo era juvenil a la Cellera i, com que era fill d’àrbitre (Jesús Téllez), em va tocar. Tampoc m’hi vaig oposar», explica Téllez. I puntualitza: «Molta gent creu que va ser el meu pare qui em va fer provar l’arbitratge i no. A casa, només havia fullejat els reglaments i llibres que tenia d’ell sense que fos mai una opció. De petit, de fet, el que jo volia era ser futbolista».

Ser àrbitre de seguida li va «agradar». «Tot va anar rapidíssim. Molt. En l’arbitratge, s’ha d’estar, com a mínim, una temporada a cada categoria i jo vaig fer aquest mínim fins arribar a Segona B amb 26 anys. No era gens habitual perquè normalment hi ha categories on els àrbitres s’hi estan un parell d’anys abans de fer el salt a la següent», raona. El curs 2001-02, amb 33 anys, Jesús Téllez s’estrenava a Primera en un València-Las Palmas i entrava de ple, sense saber-ho, en la seva «època daurada».

Vint anys després, encara recorda com si fos ahir els moments, bons i dolents -sobretot bons-, que va viure amb el xiulet a la mà. N’hi ha alguns de controvertits. «A Girona, vaig xiular la final de Copa Catalunya entre el Barça i l’Espanyol. Em va fer especial il·lusió dirigir un partit aquí perquè per normativa no podia fer-ho a la Lliga ni a la Copa (recentment el català García Verdura va fer història xiulant l’Espanyol-Barça de Lliga). Era una oportunitat i la gent em coneixia, però va acabar sent una paradoxa perquè estant a casa meva i fent el que havia de fer vaig sortir xiuladíssim del camp». Ho desenvolupa: «Resulta que vaig haver d’expulsar Ronaldinho, que acabava de fitxar pel Barça com a figura i estrella mundial, i va ser, a més, per un motiu súper objectiu. No tenia cap més remei que expulsar-lo. Ell ja estava amonestat i en una falta Xavi va posar la pilota i em va demanar que marqués la distància per col·locar la defensa. En el moment que passa això, els jugadors no poden treure la falta fins que l’àrbitre no xiula i si ho fan s’ha d’amonestar. És blanc o negre. Mentre jo estava contant, Ronaldinho va treure ràpid i el vaig haver d’amonestar sent la segona groga. Va ser una tonteria, es va autoexpulsar ell per equivocar-se i la bronca va ser per mi».

També hi va haver el famós Reial Madrid-Valladolid, amb la trampa de Harold Lozano simulant el seu xiulet per confondre els jugadors blancs i provocar un gol del seu equip -«Fa poc explicava la veritat en una entrevista i reconeixia que havia sigut ell. Va ser històric! Sortia la meva foto a pàgina sencera a tots els diaris esportius i no em culpaven de res. Tothom va entendre, fins i tot la premsa de Madrid, que els jugadors del Madrid havien sigut una mica passerells i es van aturar quan no tocava. Jo no tenia cap culpa, evidentment, però a vegades es busquen excuses i la major responsabilitat recau en l’àrbitre», diu en Jesús-.

O el Castelló-València, que va haver de suspendre després que un aficionat l’agredís des de la grada a falta de vuit minuts pel final. «Em van tirar la bateria d’un mòbil al cap. Dels d’abans, eh?! Em va obrir una mica la cella», exclama. Téllez afegeix que «va ser una situació desagradable i va tenir una repercussió mediàtica molt gran. Em va saber greu aturar un espectacle com aquell per només una persona».

L’experiència l’ha dut a confirmar que a «l’àrbitre, fins i tot quan fa les coses correctament, pot ser que el castiguin». «Sempre hem estat en el focus, però avui dia amb tota la tecnologia, les xarxes socials, els mitjans televisius i la quantitat de càmeres que hi ha fan que ho estiguin molt més. La incorporació del VAR també ha afegit un punt extra de crítica perquè des de fora no s’entén que la interpretació que es fa des de la sala VOR pugui ser errònia», considera. En la seva època no n’hi havia, malgrat que en pot fer una valoració amb criteri: «El VAR és com un Ferrari i nosaltres som pilots amb pocs anys d’experiència encara pel potencial grandiós que té. Hem d’anar ajustant coses, aprenent a treure-li el màxim partit. És inevitable entrebancar-se pel camí». Sap de què parla perquè com bé va fer Batta en aquell partit internacional, en l’actualitat és ell qui fa d’informador arbitral avaluant, puntuant i assessorant els companys.

Subscriu-te per seguir llegint